El racisme a l'escola, el tabú silenciat

Quan al juny uns agents de la policia van matar el ciutadà afroamericà George Floyd als Estats Units, es va desfermar arreu del món una onada d’indignació i de protestes contra el racisme. A casa nostra molta gent va fer seu el lema Black lives matter [La vida dels negres compta], al adonar-se de les injustícies que viuen alguns ciutadans negres en la societat nord-americana. Però ¿qui s’ha plantejat que el racisme també existeix en el nostre dia a dia? ¿I fins i tot que és estructural i un tabú silenciat que pateixen nens i adolescents en llocs tan inesperats com l’escola i l’institut? ¿Us podeu imaginar com deu ser de terrible que criatures racialitzades -adoptades a Etiòpia, Haití... o filles de pares d’origen immigrat- a quart de primària estiguin cansades de sentir: “Negra de merda!”, “No agafis els colors perquè els embrutes”, “No t’han convidat a la festa d’aniversari perquè el pare de X no vol moros a casa”...? ¿Sou conscients que alguns alumnes, des de primària fins a l’institut, han rebut un bon feix de clatellades, cops de puny, humiliacions públiques de companys -fins i tot d’alguns docents- i vexacions difoses a les xarxes socials pel seu color de pell, origen o religió?

¿O que quan les famílies van a exposar aquest dolor, neguit i fins i tot por dels fills hi ha professorat i direcció d’alguns centres que els diuen que són exageracions, que no n’hi ha per a tant, que s’han d’adaptar a la vida d’aquí? Des de la bel·ligerància ho expliquen les membres de l’associació Mares Contra el Racisme. És una associació catalana nascuda fa dos anys -i hereva de Mares Blanques amb Fills i Filles Negres, del 2017- que representa un centenar de famílies racialitzades. “Ens hem associat perquè tots els infants i joves racialitzats, no només els nostres fills, tinguin l’oportunitat de viure com els altres, amb els mateixos drets. Obrim el debat sobre una realitat que vivim de primera mà, sovint incòmoda per als educadors perquè se senten qüestionats. Intentem conscienciar del que representa viure en una societat amb una ideologia blanca”, detalla Fatiha el Mouali, de la junta directiva. “Hem constatat que és tabú parlar de racisme dins dels centres educatius perquè, en l’imaginari col·lectiu, tothom té clar que l’escola és el lloc ideal on es transmeten els valors i s’eduquen els infants. Però són pocs els que es qüestionen de quina manera estem construint aquests homes i dones del futur, i no sabem com és el tracte al racialitzat i des de quina mirada es fa. Què s’espera d’ells?”, qüestiona El Mouali.

Esther Duaigües, mare d’una nena adoptada d’un país africà, explica que per tractar a fons el racisme cal conèixer el concepte de blanquitud: “És una construcció social que es refereix al sistema de privilegis i pensament basat en el color de la pell i que afecta la cultura, l’economia... de l’altre. És l’actitud jeràrquica que pren el blanc per blanquejar els que no són blancs, des de la superioritat”. També matisa el terme racialitzat: “Descriu algú que pertany a una minoria, però té una càrrega política, ja que contínuament és una persona assenyalada i jerarquitzada pels blancs per la seva raça, religió, origen o cultura. La raça biològica no existeix, però sí que existeix la raça com a construcció social. És l’altre qui et racialitza”, diu.

D’exemples reals d’aquest racisme estructural en el món educatiu en tenen a cabassos.

UI, QUE DIFÍCIL EL BATXILLERAT!

“La tendència habitual dels docents és dir als alumnes racialitzats de l’ESO que el batxillerat és molt difícil per a ells, que els veuen més aptes per a la formació professional, que ja no intentin ni la universitat!”, diuen, indignades. “És molt greu que et jutgin pel teu origen o color de pell i no per les teves capacitats”, lamenten. “També hi ha una tendència a identificar els nens nouvinguts petits -que, per descomptat, necessiten un suport extra per integrar-se per dificultats amb l’idioma- amb els trastorns o dèficits d’aprenentatge i, per sistema, els deriven al CDIAP [centre de desenvolupament infantil i detecció precoç], on es tornen a trobar amb professionals que no estan preparats per atendre, en la seva globalitat, aquests infants”, alerten.

Hajar Menssouri, treballadora social de 28 anys i d’origen marroquí, va arribar a Catalunya amb 12 anys. “Jo ja estava escolaritzada al Marroc i era una bona alumna. Aquí els mestres em donaven fitxes de nivells molt inferiors i, quan veien que les feia bé, flipaven. L’únic que no coneixia era l’idioma i el vaig aprendre ràpid”, explica. Adverteix que “pensar que pel fet de ser marroquina no tenia formació és un error”. “I una altra equivocació és segregar els alumnes nouvinguts de la resta de nouvinguts o separar-los per grups A/B/C, segons el nivell de coneixements. Així és molt difícil aprendre i integrar-te perquè sempre seràs al grup C, el gueto!”, denuncia.

Editorials amb missatges racistes

Mares Contra el Racisme denuncia que els professionals de l’educació “no estan formats ni preparats per atendre la diversitat ni identificar el racisme ni el microracisme i actuar per evitar-los”. Només cal observar, per exemple, una fitxa educativa amb un enunciat que diu: “Observa aquesta escola d’un país pobre i compara-la amb el teu col·legi”. A la imatge es veu una mestra d’un país africà escrivint a la pissarra, somrient, davant d’uns alumnes amb les seves taules, cadires i envoltats de material escolar. Quin missatge es trasllada a l’alumne blanc? “Principalment, que al continent africà tothom és pobre, passa gana, hi ha desgràcies, la gent viu en cabanes... Lamentablement, els nostres fills no tenen referents positius dels negres: tot i que hi ha premis Nobel de literatura, esportistes, investigadors, artistes o científics destacats que són negres, no transcendeixen”. O una editorial italiana -a la qual l’associació ha aconseguit fer rectificar- que qualificava l’esclavisme com una professió de la història. O una empresa que fa ninos i els etiqueta així: “Nen, nena i ètnic”. Com si hi hagués tres gèneres.

El doctor en antropologia Carles Serra, professor de la Universitat de Girona i autor del llibre Identitat, racisme i violència, és un bon coneixedor del racisme als instituts, ja que durant una dècada va analitzar què passava en un centre de secundària de les comarques gironines i del resultat en va acabar fent la seva tesi doctoral. Hi va veure de tot: agressions, insults, humiliacions als joves racialitzats... I tant de part dels alumnes com dels professors blancs. “El que més costa és fer-nos càrrec del que representa per a una persona ser víctima del racisme de manera quotidiana”. A aquest dolor, explica, “s’hi suma la insensibilitat d’alguns professionals que mai han viscut aquestes situacions en la seva pròpia pell i que les neguen o minimitzen”. Serra reflexiona sobre la lluita feminista, reconeguda per la societat i l’administració, i com està de poc avançada la lluita contra el racisme.

“Després de molts anys de lluita de les feministes, que inicialment també estaven soles, hi ha un cert consens social que vivim en una societat patriarcal. Les institucions han passat a combatre la desigualtat i sobretot la violència de gènere”. En canvi, afegeix, “la lluita contra el racisme no ha guanyat, encara, prou consens a la societat”.

PROTOCOLS NO APLICATS

Els experts consultats coincideixen que a l’Estat no hi ha protocols específics contra casos de racisme als centres educatius -i quan n’hi ha no s’apliquen-. Tot i això, les xifres d’assetjament escolar diuen que el bullying als fills d’immigrats ha augmentat en gairebé tres punts entre el 2015 i el 2017 i que ja arriba al 10% del total dels casos.

Casos racistes que posen els pèls de punta

Són tres situacions llargues i doloroses, però les resumim en poques línies. L’Angie -nom figurat-és una mare blanca britànica amb un marit indi, i són pares d’un nen i una nena. Els han escolaritzat a primària a Barcelona i la filla ha patit tota mena d’insults i violència. “Li deien «Negra, torna-te’n al teu país», li clavaven patades... Quan vam queixar-nos a la mestra, deia als nens que no li diguessin negra, que era morena [sic]!” Astou Touré explica com el curs passat, a la classe del seu fill, a 4t, en una escola del Vallès Oriental, un company va portar una capsa de galetes per celebrar l’aniversari. La mestra li va dir: “Primer els espanyols, després les nenes, després els llatins, els moros i al final els negres, que són els més lletjos”. Les famílies es van unir per denunciar aquesta barbaritat i l’escola, després de quatre mesos de gestions, va expedientar la mestra. Mely González, de Barcelona, és mare adoptiva d’un jove de 16 anys d’origen haitià. “Els insults per ser negre han sigut constants des de 4t de primària, però a l’institut va ser horrible, amb accions que eren delicte d’odi. Tot li va afectar molt a l’autoestima. Ara fa batxillerat en un altre centre i està molt content i orgullós de ser negre”, conclou.