Catherine L'Ecuyer: "Vam deixar entrar els mòbils a l'escola sense debat ni examen previ"

BarcelonaVa ser pionera a qüestionar l'ús de la tecnologia a les aules, ja en parlava als seus dos bestsellers, Educar en la realidad i Educar en el asombro (Plataforma Editorial). Doctora en educació i psicologia, Catherine L'Ecuyer és un referent en el món de l'educació, és canadenca però viu a Barcelona des del 2012, i és mare de quatre fills. Recentment ha publicat Conversaciones con mi maestra (Espasa) sobre l'origen dels diferents corrents educatius. Parlem amb ella sobre tecnologia, educació i innovació ara que les famílies s'estan unint per endarrerir l'accés al primer mòbil fins, almenys, els 16 anys.

Pares i mares de Catalunya –i també de la resta de l'Estat– s'estan organitzant per endarrerir l'edat del primer mòbil fins, almenys, els 16 anys. Què li sembla?

— No puc estar-hi més d'acord. Al meu llibre Educar en la realidad, publicat el 2015, ja defensava la postura de retardar l'edat del primer mòbil. En aquell moment hi havia una febre tecnològica i molts em van titllar de boja. Ara que hem tocat fons, estem de tornada de l'empatx tecnològic, estem –podríem dir– de ressaca tecnològica.

Ha percebut un canvi en l'opinió de les famílies sobre la tecnologia? Abans les famílies valoraven, a l'hora de triar escola, que introduïssin les TIC de forma precoç. Ara tinc la sensació que es valora el contrari.

— Molt. El canvi sorgeix arran de la pandèmia. Abans de la pandèmia es venien les TIC com la panacea. "No es pot posar portes al canvi", "l'educació serà digital o no serà", "això és el futur"... Arran de la pandèmia ens vam adonar que els joves van aprendre menys a distància, fins i tot vam arribar a rebaixar les exigències dels exàmens per adaptar-nos a les carències de l'educació online. Ens hem adonat que el veritable luxe no és l'educació digital, sinó l'educació presencial. I aquesta és l'educació que donen als seus fills els amos de les grans tecnològiques de Silicon Valley, per cert. Sembla que ells sí que es poden permetre el luxe de les relacions interpersonals.

¿La tecnologia és necessària a les escoles i com a part de l'educació? ¿O negar-la és anar en contra del que es trobaran al món exterior?

— Sé que existeix el mantra que "l'escola ha de ser com el món", però en discrepo. Penso que l'escola no té com a missió emular el que es troba a fora. És un lloc resguardat en què preparem i equipem el nen o el jove per a la seva eventual trobada amb el món; però això no vol dir bolcar el món, amb totes les seves misèries i les seves problemàtiques, dins de l'aula. Avui no hi ha un conjunt d'evidències, no hi ha consens, que apuntin a la necessitat de digitalitzar les aules. Hi ha estudis puntuals, però no hi ha consens. És més, hi ha estudis que desmunten el mite del nadiu digital i que indiquen que els joves tampoc són capaços de la multitasca tecnològica. I hi ha un degoteig creixent d'estudis que relacionen l'ús de les tecnologies amb la falta d'atenció. L'atenció és clau per a l'aprenentatge.

¿S'hauria de prohibir l'ús del mòbil a les escoles, com ja s'ha fet en altres països?

— Abans de plantejar-nos prohibir, n'hi hauria hagut prou amb demanar a la indústria que demostrés (amb un conjunt contundent d'estudis) que els seus dispositius comporten beneficis acadèmics i no comporten inconvenients seriosos. No es va fer. Vam deixar entrar aquests dispositius a l'escola sense debat ni examen previ. Tractem amb nens, amb joves, i ara estem preguntant si s'han de prohibir? Per què els vam deixar entrar a l'aula en primer lloc? On són els responsables d'aquestes decisions? Per què no els demanem responsabilitats? O existeix una impunitat total en l'àmbit educatiu? Hi ha una línia vermella a les nostres escoles que no ha de creuar cap empresa desitjosa de fer diners a costa del nostre sistema educatiu. Així com no podem demanar a Pizza Hut que dissenyi el menú de les escoles, no podem deixar que l'educació estigui en mans de les empreses tecnològiques. Quan patrocinen estudis i congressos educatius o reguen les aules amb els seus productes, estan en ple conflicte d'interessos.

Vaig ser mare per primer cop fa nou anys i l'últim cop va ser fa tres anys. En aquest temps he vist com la presència de pantalles guanyava terreny entre els nens i els adults. Ara és molt més habitual veure nens al cotxet amb un mòbil entre les mans, per exemple, o entretinguts en un restaurant amb una pantalla perquè no molestin. Quins efectes té, això?

— Les associacions pediàtriques de pràcticament tot el món recomanen que els nens menors de 2 anys no vegin cap pantalla i que entre els 3 i els 5 anys en vegin menys d'una hora al dia. I no és un tema educatiu, sinó un tema de salut pública. Els estudis associen el consum de pantalla en edats primerenques amb la dispersió, la disminució del vocabulari, la impulsivitat, la pèrdua del sentit de rellevància...

Amb quines patologies s'associa l'abús de pantalles en els infants?

— És important entendre que no existeix el concepte d'abús de pantalles per als nadons de 0 a 2 anys, ja que qualsevol ús es considera un abús. La Clínica Mayo dels Estats Units recomana que els nens de menys de 6 anys no vegin pantalles com a mesura preventiva del TDAH.

Hi ha escoles bressol i mestres d'I3 que han detectat que els nens de tres anys d'ara parlen pitjor, tenen menys vocabulari però també menys tolerància a la frustració i menys límits. S'atribueix a les pantalles, però també al ritme accelerat de vida de les famílies. Què en pensa?

Això mateix deia a Educar en la realidad, el 2015. Ho adverteixen els estudis des de fa molts anys. Els nens aprenen de dues maneres: amb les relacions interpersonals i amb les experiències sensorials. Els nens de 0 a 6 anys no aprenen a través de les pantalles. Les lleis educatives que no ho tenen en compte i que insisteixen en les competències digitals per a aquestes edats, una de dos, o bé estan 40 anys enrere respecte a les investigacions sobre l'aferrament i la pedagogia, o bé tenen un deute pendent amb la indústria tecnològica. No hi trobo cap altra explicació.

Quan s'han d'introduir les pantalles a casa? I a l'escola?

— L'Associació Canadenca de Pediatria és contundent. Diu que "cap estudi estableix la necessitat de la introducció de la tecnologia en la infància". La qüestió no és "quan s'han de" sinó "quan es pot", i això dependrà de la preparació del jove. Fa anys que dic que la millor preparació per al món online és el món offline. Si insisteix que sigui més concreta, diré el següent: penso que molt pocs joves estan preparats per tenir un smartphone o estar a les xarxes abans dels 18 anys. Però no em dedico a donar consells, sinó a parlar de les implicacions, cada família ha d'aterrar-ho a la seva manera. Depèn del nen, també. I atenció, no és el mateix un mòbil de tecla que un smartphone. Els mòbils de tecla no fan mal.

Acaba de publicar 'Conversaciones con mi maestra', on explica l'origen dels diferents mètodes educatius i desmunta mites sobre la innovació. Quina opinió li mereix l'escola actual? Què li falta i què li sobra?

— Li falta tornar als bàsics: la lectura, la bellesa, l'aferrament, la sorpresa, la transmissió de la cultura... I li sobra l'obsessió per la innovació.

Parlant d'innovació, hi ha pares que van triar escoles amb mètodes innovadors que ara, en canvi, estan preocupats o es queixen perquè els seus fills no llegeixen ni escriuen amb 5 anys, per posar un exemple. ¿Hi ha un xoc o un cert desconcert per com ens van educar a nosaltres i com s'educa els nostres fills?

— Efectivament. La innovació ha promès i no ha sigut capaç de lliurar el que va prometre. La innovació no és un concepte educatiu sinó comercial. És important que l'educació estigui basada en evidències. En general, els mètodes d'aprenentatge per "descobriment pur" que proposen els corrents innovadors no estan sostinguts per les evidències. El que millor funciona és la instrucció directa combinada amb el descobriment guiat. Ja sé que hi ha sectors que tenen mania a la instrucció directa. De fet, sol haver-hi ponents en els congressos educatius que fan xerrades demonitzant la classe magistral i després tothom aplaudeix dret la seva classe magistral. Quan parlem d'instrucció directa, a vegades pensem en una classe magistral abstracta, avorrida i passiva. Però la instrucció directa no té per què ser ni abstracta (pot ser una demostració en l'etapa infantil, per exemple) ni avorrida ni passiva. De fet, no hi ha res més actiu que escoltar una explicació clara. És molt més actiu això que anar a remolc d'estímuls freqüents i intermitents provocats per algoritmes.

Hi ha una sobreestimulació dels infants?

La sobreestimulació dona per fet que el nen és un ens passiu que no desitja conèixer. Parteix del següent punt de vista: "Si no el bombardeges, no aprèn" o "El moviment no es desenvolupa, s'estimula". La sobreestimulació adorm el que jo anomeno el desig de conèixer, i genera éssers embotats i passius. Si volem que els nostres fills i alumnes tornin a interessar-se per la realitat i siguin capaços de gaudir d'una conversa, per exemple, hem d'abaixar el nivell d'estímuls. Hem d'ajudar-los a readaptar-se a la bellesa de la realitat.