TRINITAT GILBERT

La cal·ligrafia beneficia el cervell (i no està passada de moda)

En l’era dels teclats digitals, escriure a mà es converteix en un exercici artesà lligat a mil i un beneficis mentals (com promoure una bona estructuració cerebral) i també psicològics (com la felicitat que proporciona)

La cal·ligrafia beneficia  el cervell Zoom

La cal·ligrafia n’ha vist de tots colors. Quan Finlàndia (el mirall del sistema educatiu) va decidir apostar per la lletra de pal, la més semblant a la dels teclats, en comptes de la lligada, va ser un temps negre. Però actualment els científics difonen els beneficis d’escriure a mà, una activitat que pot conviure perfectament amb la lletra dels teclats. I, a més, la nova tendència d’apreciar els objectes i activitats fets amb les mans, com escriure, l’ha revalorat.

“En la polèmica de Finlàndia jo hi vaig dir la meva”, explica l’economista i neuropsicòleg Joaquim Valls. L’investigador va defensar la lletra lligada: “Aprendre a escriure amb lletra lligada és una excel·lent gimnàstica cerebral, ja que propicia la formació de connexions sinàptiques clau en el procés de memòria i, per tant, entre altres coses, estimula la capacitat de crear i d’innovar, perquè l’ésser humà és l’únic animal amb records de futur, la qual cosa li permet confegir projectes i plantejar-se objectius”, explica Valls, que acaba de publicar el llibre 'Manual-mente' (Libros Cúpula), en el qual explica en què consisteix el coaching neurocal·ligràfic.

Amb la polèmica va ploure sobre mullat, segons Valls: “A hores d’ara ja es destinen moltes menys hores a escriure a mà, si es compara amb la meva generació, que dia sí dia també fèiem redaccions i dictats manuscrits”. Ara bé, l’autor de 'Manual-mente' va més enllà: “La lletra és una radiografia de la nostra manera de ser. Fer bona lletra significa gaudir d’una personalitat de vida plena”. I d’aquí que la seva aposta professional sigui la programació neurocal·ligràfica, que ha “ideat tant per a adults com per a criatures”. És el mètode Kimmel, que ha dissenyat amb la mestra Marta Melgar.

“En tots dos casos el mètode incideix fonamentalment sobre tres parts del nostre cervell”, diu Valls. En primer lloc l’hipocamp, seu de la memòria episòdica. “Mitjançant l’autosuggestió fem el possible per reescriure la nostra història personal, que al cap i a la fi és un relat de la nostra manera de ser, per superar complexos i erradicar creences limitadores”, diu el neuropsicòleg. En segon lloc, el tàlem, que condiciona la nostra atenció. “A través de redaccions de psicologia positiva reeduquem la mirada cap al que hi ha de bo en el nostre passat, en la nostra vida, en la gent que ens envolta, atès que ens eduquen per prevenir els perills i no pas per fixar-nos en les oportunitats”. I, finalment, “redissenyant la lletra incidim en els ganglis basals, que és on s’ubiquen els nostres hàbits i, per tant, tot el que fem amb el pilot automàtic”, diu Joaquim Valls.

LLETRA DE PAL O LLIGADA?

Per la seva banda, Montserrat Fons, professora de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, sosté que actualment no hi ha arguments de pes per imposar un tipus de lletra o un altre (lletra lligada, script o impremta). “El més important és prioritzar la idea que escriure és comunicar, i la lletra ha d’estar al servei de la funció que ha de fer el text”, sosté Fons. “El tipus de lletra és una qüestió cultural més -continua-. Als països mediterranis, segurament influïts per Montessori, tenim la tradició d’ensenyar a l’escola la lletra lligada. En canvi, als països anglosaxons comencen amb la lletra script”.

Per a Fons, “la cal·ligrafia del segle XXI hauria de ser la mecanografia, que implica escriure sense mirar el teclat, amb certa agilitat”. És més, diu la professora, “segurament hauria de formar part del currículum de l’escola obligatòria”. Això no vol dir, per a la professora de la UB, que l’escriptura a mà no sigui necessària. “Seguim necessitant escriure a mà en algunes ocasions i necessitem que el que escrivim sigui interpretable. És a dir, bona lletra vol dir una lletra que tingui una certa regularitat i sigui llegible; ara bé, ¿de quin tipus? El que a cadascú li plagui. A més, cal tenir en compte que la lletra va canviant al llarg de la vida”, diu Fons.

A l’hora d’aprendre cada lletra, a l’hora de fer-les, “s’educa o s’hauria d’educar no pas a partir de repetir lletres, sinó a través d’altres activitats que desenvolupen la psicomotricitat fina, com pintar sense passar la ratlla, retallar, fer fang”. És a dir, “una mà dúctil serà útil per a la vida, per cuinar, cosir un botó o acariciar, i també, esclar, per fer bona lletra”, assegura Montserrat Fons.

Finalment, la mestra d’infantil i primària Assumpta Verdaguer sosté: “Actualment, en el moment en què es troba el món de la comunicació escrita, la lletra que haurien d’aprendre els infants és la que llegeixen en el seu entorn: ordinador, mòbil, tauleta, contes, cartells, embolcalls, premsa. És a dir, una lletra sense lligar, fàcil d’escriure i de llegir”. “Actualment la lletra cursiva pràcticament només la podem trobar a la pissarra d’algunes escoles”, diu Verdaguer, que és coautora dels quaderns Primeres planes (Eumo Ed.), els llibres i els quaderns que els professors de l’escola Guillem de Mont-rodon de Vic van crear a partir del curs escolar 1977-78, quan van decidir passar-se a la lletra deslligada i això els va donar “bons resultats escolars”, afirma Verdaguer.

Així doncs, la mestra és defensora d’ensenyar a llegir i escriure en un tipus de lletra deslligada ( script, impremta) i no en la clàssica lletra cursiva. “I això no vol dir que no s’hagi d’ensenyar a fer un traç correcte i a tenir cura que sigui una lletra clara, polida i amb certa harmonia”, conclou Verdaguer.