TRIBUNA OBERTA
NOEMÍ CANELLES I LÍDIA CASANOVAS

L’escola pública i les famílies que venen

L’augment de famílies d’origen català que opten per triar centres públics ha estat acollit amb optimisme

Com condiciona l'escola les noves famílies que hi arriben? / TJERK VAN DER MEULEN Zoom

Els mecanismes de segregació escolar constitueixen una preocupació important des de la perspectiva de les polítiques educatives pel seu impacte en la cohesió social dels barris i en l’equitat del sistema educatiu. Es tracta d’un tema també important des del punt de vista de les famílies, ja que l’elecció de centre constitueix un moment important per a la majoria.

En la nostra experiència quotidiana treballant a les escoles de Barcelona i de les comarques de l’àrea metropolitana, hem estat testimonis privilegiades d’alguns canvis en la composició de les comunitats de les escoles públiques. Durant molts anys hem vist com la proporció més alta o més baixa de població migrada influïa en la decisió de triar uns centres o uns altres. Últimament hem observat canvis en la composició de les famílies que acudeixen als centres públics. Aquests canvis poden tenir a veure amb mecanismes de diferenciació social, però també mostren una forta aposta política per l’escola pública.

EDUCACIÓ INNOVADORA

Des de fa uns anys assistim a l’augment d’un tipus de famílies dins els centres de titularitat pública. Es tracta de famílies que moltes vegades venen de grups de criança, que han llegit sobre aquest tema més que generacions prèvies. Els seus interessos estan molt lligats a l’educació viva, els feminismes, la coeducació, el treball per projectes, etc. L’arribada d’aquest tipus de famílies a les escoles ha generat certa sorpresa entre els equips docents. Venien d’anys en què l’escola pública havia estat sovint rebutjada per sectors de classe mitjana i euroblancs, per tal de fugir de percentatges alts de població migrada, i l’augment de famílies d’origen català als centres públics ha estat acollit amb optimisme. Entre aquestes famílies existeix una clara aposta política per l’educació pública, malgrat la possibilitat d’accedir a centres privats de diferents tipus. Per tant, no es tracta només d’una elecció en termes d’inversió educativa i de cerca d’exclusivitat, sinó que moltes d’aquestes famílies esperen que el sistema públic els pugui oferir un model pedagògic de qualitat i innovador.

Hem observat canvis en la composició de les famílies que acudeixen als centres públics

Malgrat que la preferència per l’escola pública d’entrada és molt ben rebuda entre el cos docent, l’arribada d’aquestes famílies també suposa certes friccions. Les mestres veuen que “aquestes famílies noves ho qüestionen tot”, “pregunten molt”, “demanen coses que ningú ha demanat mai”. Sovint hem escoltat de les docents que són famílies “progres”, “bohèmies”, “radicals”... I la gran participació d’aquests col·lectius pot veure’s com una amenaça o com un intent de fiscalitzar el treball del centre. Òbviament no tothom reacciona igual, i també hi ha mestres i equips directius que han vist en aquestes famílies un gran aliat.

De fet, l’alta participació de les noves famílies posa en evidència la fragilitat del marc de participació actual als centres educatius. Els consells escolars, les reunions de classe, les activitats que les escoles preveuen amb les famílies han estat sovint molt marcades pel paternalisme i el plantejament implícit que la institució és qui en última instància té el poder de definir la línia educativa del centre, malgrat que la paraula participació ompli tots els documents de centre i de les polítiques educatives. Les noves famílies han vingut a desbordar aquest marc de participació.

L’alta participació de les noves famílies posa en evidència la fragilitat del marc de participació actual als centres educatius

Les relacions entre el nou sector i la resta de famílies també presenta molta varietat, depenent de les característiques de cada centre i del pes de les diferents tipologies de famílies. El que hem observat és que les noves famílies tendeixen a relacionar-se entre elles i als cursos en què són més nombroses, en especial a infantil, i poden resultar antagòniques per a les famílies de cicle superior, en el qual aquesta tendència no és tan present, o bé per a famílies amb menor capital cultural, o per a famílies amb orígens fora de Catalunya, etc.

DIÀLEG I TROBADA

Les relacions entre les noves famílies i els altres sectors de la comunitat educativa estan molt determinades, al nostre parer, per la manera en què s’utilitzen els privilegis lligats a la classe social, i per la capacitat per relacionar-se amb qui és diferent, tant famílies com professorat. La ceguesa en relació amb els privilegis de classe, i també de raça, fa que sovint vegem actituds de poca escolta en les noves famílies. Però el sector de les noves famílies, en la nostra experiència, ha vingut per quedar-se a l’escola pública. La qüestió és de quina manera generem espais de relació entre una comunitat educativa que avui és encara més diversa. La nostra proposta passa pel diàleg, per la generació d’espais de trobada, i les AFAs poden i haurien de tenir un paper fonamental en la generació d’aquests espais de relació. Però necessiten acompanyament per poder fer-ho. Les escoles en les quals predomina la classe treballadora solen tenir AFAs més febles, amb menys participació i sovint amb conflictes que reflecteixen altres dinàmiques socials d’exclusió. Les escoles a les quals han arribat amb força les noves famílies creen AFAs més actives, però que generen recel o indiferència entre molts sectors de la comunitat educativa.

Per últim, les institucions educatives necessiten repensar el significat de la participació de les famílies. ¿Fins a quin punt les famílies tenen la possibilitat d’incidir en la manera en què els seus fills i filles s’eduquen? ¿Pot ser l’escola pública un escenari de transformació social que compti amb tota la comunitat educativa? Són preguntes interessants que l’arribada de les noves famílies ha permès posar damunt la taula.

Noemí Canelles és sociòloga a Fil a l’agulla, amb trajectòria professional entre la intervenció socioeducativa i la recerca en matèria de violències, gènere i cultures juvenils

Lídia Casanovas és educadora de la cooperativa Fil a l’agulla, especialitzada en coeducació, prevenció de violències i pràctiques restauratives