Quan no és el mateix anar al teatre amb els pares que amb els mestres

BarcelonaLa classe de les Llimones i la classe de les Maduixes d’una escola de Barcelona agafen posició en uns bancs col·locats al mateix escenari. Mestres i acompanyants els demanen silenci i ordre perquè la funció està a punt de començar. "No piqueu de peus". "Ara començarà", "Estigueu atents". "Xxt. Fem silenci, si us plau". Davant seu comença un espectacle de putxinel·lis senzill i tendre, amb música en directe, una il·luminació cuidada i una escenografia detallista que els fa viatjar en un univers totalment nou: la vida del Numa i el conill de drap que li regala la seva mare i amb qui viu tot d’aventures imaginàries.

L’espontaneïtat venç qualsevol contenció. Alguns s’aixequen per acostar-se a l’escena. D’altres piquen de mans. D’altres expressen emoció. I, sobretot, responen al que veuen i entenen. “El Numa”. “Què hi deu haver a dins?”. “Un conill, un conill". “Un regal.” En els quaranta-cinc minuts que dura la funció, se senten reaccions de tota mena, però mai no són les mateixes. Així ho viuen en Pau, la Laia i la Mireia, els artistes que porten Numa al Teatre Lliure i que han comprovat que cap passi és igual. Les reaccions depenen del públic, de les edats i també, dels seus acompanyants. No és el mateix anar amb els pares, que amb la classe. “Amb les famílies potser la funció és més tranquil·la i és més fàcil que estiguin quiets, però venir amb l’escola els dona la llibertat de captar i entendre el que volen”, coincideixen els tres actors. “Amb l’escola connecten més”, afegeixen, conscients que en el seu cas, que la història sigui real i propera, també ajuda a captar l’atenció dels més petits.

Des del Teatre Lliure, corroboren aquesta tesi i aquesta tardor ho han pogut comprovar amb més d’una de les propostes que han portat a escena. La responsable del programa educatiu del Teatre Lliure, Alícia Gorina, creu que les funcions escolars són “més expansives, lliures i desacomplexades” que amb les famílies, on la mirada de l’adult i un entorn més desconegut sembla que pot condicionar els petits la manera de connectar amb l’espectacle. 

Sigui perquè han preparat la sessió a l’aula –el teatre dona pautes per poder situar els infants–, sigui perquè hi ha complicitat amb la resta d’espectadors –són amics i companys i no hi ha vergonyes sinó confiança– o sigui perquè la mirada no està tan dirigida –no tenen el pare o la mare fent-los fixar en els detalls que a ells els semblen interessants– la veritat és que el públic infantil amb l’escola o amb la família és i reacciona ben diferent. “Amb l’escola l’infant es fixa en el que ell vol, és més autònom i ho ha de fer per ell mateix”, diu Gorina, que ho veu com una part de l’aprenentatge que s’adquireix anant al teatre. 

Més centrats, menys dispersos i concentrats

A Numa, l’entorn i l’embolcall de la funció ha reduït les revolucions dels espectadors, però no totes les obres aconsegueixen el mateix resultat. Les que demanen encara més participació, fan sortir nens i nenes més actius, i les que són més abstractes, potser més pensatius. Però el que sí que aconsegueix de manera més universal el teatre és que surtin “més centrats i concentrats i menys dispersos”. Gorina creu que el fet d’haver hagut d’estar atents durant una bona estona, seguin estímuls concrets i havent-los d’entendre ajuda a produir aquesta reacció en els més petits. 

Arribar a tothom

Les funcions escolars, a més, tenen un altre avantatge: permeten fer arribar el teatre a tothom, fins i tot als infants de famílies que no s’ho poden permetre o que no tenen el coneixement necessari per anar-hi. “L’accés a la cultura és un dret fonamental i l’escola té un cert deure de garantir que tots puguin tenir una experiència teatral”, assenyala Gorina, que descriu el teatre com una experiència “social i comunicativa” que tots han de saber “que existeix”.