"Amb un metge tothom hi interactua, la nostra és una feina que no se sap en què consisteix”

BarcelonaQuan era petita, Maria Recasens, que ara té 26 anys, tenia moltes aficions: a més de l’escola, participava en la lliga de robòtica de Lego, anava al cau, feia escalada i li agradava molt llegir i pintar. Aleshores volia ser astronauta i per això es va acostar a l’astronomia fins que li va caure un llibre de física a les mans. Li va semblar tan interessant que es va posar al cap estudiar alguna cosa que li permetés entendre-ho. Anys després es va graduar en física a la Universitat de Barcelona, ha acabat un màster interuniversitari en ciència i tecnologia quàntica i ha començat el doctorat a l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO). Aquesta trajectòria i tot el que recorda que pensava de la ciència quan era petita és el que comparteix aquest dimarts en una xerrada a l’Institut Menéndez Pelayo de Barcelona, davant els alumnes de 1r d’ESO. Per primera vegada s’ha incorporat al programa #científiques, que des de fa set anys acosta la ciència i la investigació als escolars. 

Tot i que només té 26 anys, és conscient que la feina d’investigadora no es coneix entre els adolescents que comencen l’ESO. “Així com amb un metge tothom hi interactua, la nostra és una feina que no se sap en què consisteix”, explica. “Els explicaré què és la física, però sobretot vull que vegin com treballo”, diu Recasens. Per això, ha preparat una presentació amb moltes imatges dels làsers i els miralls amb què treballen i dels sincrotrons que ha visitat gràcies a la seva trajectòria acadèmica. “Sembla que hi ha una barrera entre la realitat dels adolescents i el que faig”, explica: “Crec que han de veure que fer ciència és possible i factible i que s’hi pot arribar sense ser excepcional".

Amb aquest objectiu #científiques fa aquest dimarts, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, més de 600 xerrades a 38.000 estudiants en un programa complet que, a més de passar pels centres educatius, ofereix formacions tant a científiques, per preparar-se les xerrades, com al professorat, perquè agafi eines per fomentar l’accés igualitari a la ciència, ja que l'existència de referents és important per despertar vocacions científiques entre les nenes.

Més enllà de la bata blanca

No havia tingut mai una vocació clara, però sí, en canvi, la curiositat d’aprendre d’àmbits molt diferents com són la salut i el benestar planetari. Les inquietuds l’han empès a anar-se formant en molts sectors diferents i ara, amb 31 anys, pot dir que es dedica a la recerca. Ariadna Moreno és gestora de projectes al Centre d’Estudis en Benestar Planetari de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on alterna la recerca amb un vessant de gestió en què pot combinar tota la seva formació: enginyeria química, un màster en gestió industrial i innovació i un màster en antropologia mèdica i salut global que cursa actualment. S’hi dedica “per la satisfacció d’estar activa i en evolució constant”. 

Shannon O’Brien tampoc sabia que seria científica perquè quan pensava en ciència ho relacionava amb la física o la biologia i a ella li interessava més el món en conjunt. És d’Oregon i ha estudiat ciències ambientals i estudis de gènere, una formació transversal que li ha despertat l’interès per les desigualtats al planeta i, sobretot, per la investigació. “Per fer canvis cal fer ciència, estudiar i arribar a conclusions”, explica la Shannon. Va aterrar a Barcelona per fer el màster en salut global de la UOC i d’aquí li va sortir l’oportunitat de fer un projecte relacionat amb la desforestació de Bolívia. “Vaig entrar a la ciència pel meu amor per la natura i pel meu coneixement de les desigualtats al món”, diu la investigadora. 

Ni l’Ariadna ni la Shannon, totes dues investigadores del grup de recerca Barcelona Interdisciplinary Research Group on Planetary Health (BITAL), van tenir uns referents clars a l’hora de decidir la seva trajectòria i, potser per això, s’hi han anat trobant sense pensar-hi. En el seu imaginari, la ciència era un àmbit molt més concret i el relacionaven amb la imatge que tradicionalment se li ha donat: un laboratori, una pipeta i un microscopi. Per aquest motiu, la comunitat internacional dedica un dia a trencar estereotips i a donar a conèixer la tasca investigadora perquè sobretot les nenes puguin emmirallar-s’hi. 

Dones científiques en perspectiva

A l’Ariadna, les ganes de continuar aprenent són el que més li agrada de dedicar-se a la recerca i formar part del sistema de coneixement, però alhora és una arma de doble tall: sempre sent que li cal més coneixement. Ha comprovat que el discurs al seu entorn és que les dones no se senten “vàlides” i que els mèrits “no són propis”. Per a l’Ariadna, l’autoexigència és molt gran i comparteix amb altres dones investigadores el sentiment d’esgotament que sorgeix d’aquests rols de gènere establerts. Per això, situa l’autopercepció de les dones com el principal límit que cal superar “reavaluant el sistema de creences” que ara per ara impedeix que les dones arribin als espais de decisió. 

Aquest és el principal problema que detecta l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues, amb secció a Catalunya, i lamenta que els darrers anys no s’hagin fet grans avenços i que les desigualtats en l’àmbit de la ciència continuïn sent grans. Posa d’exemple que, només tres de trenta centres d’investigació a Catalunya són dirigits per dones, malgrat que hi hagi més dones investigadores. Per això, Azuzena Bardají, presidenta d’AMIT-Catalunya, creu que cal anar fent petites accions, com ara commemorar l’11 de febrer, per anar visibilitzant i normalitzant les dones en la ciència.