"O canvies de cordes vocals o canvies de professió”: Els problemes de veu dels mestres

BarcelonaLa Ivette Vilaró fa dotze anys que és professora. Des que va començar a treballar, com a mínim un cop cada curs es queda sense veu. Li ha passat sempre i per això, al principi, no hi donava importància. Pensava que era el seu “punt feble”, però coincidint amb el canvi pedagògic a les escoles, on els projectes i el treball cooperatiu entre els alumnes es va fer més extens, va començar a patir-ne més sovint i va decidir buscar-hi una solució. Una amiga logopeda, Sandra Pece, li va recomanar anar a un foniatre, un especialista de la veu. Li van trobar un edema a les cordes vocals que se li inflama quan força la veu. Abans que se li pogués complicar amb un nòdul, va fer una quinzena de sessions amb un equip de logopèdia per aprendre a respirar millor i relaxar les cordes vocals per aconseguir rebaixar l’edema. “Em va anar molt bé –explica Vilaró–, però aleshores va venir la pandèmia i les classes amb mascareta”. La feia patir pensar que hauria de cridar més i fins i tot es va plantejar comprar-se un micròfon, però com que treballa a l’ESO va preferir no fer-ho. “Els adolescents s’enriuen de tot”, apunta Vilaró. Tot i el temor, aquell curs li va anar molt bé. Sigui per la mascareta, per la distància obligada –que va impedir fer treball cooperatiu– o perquè els nois i noies estaven més silenciosos, va ser el primer curs que no perdia la veu. “El moment que em feia més por va permetre’m reposar més la veu”, explica. Tot i que reconeix que hauria de ser “més constant” amb els exercicis que fa arran de les sessions de logopèdia, des d’aleshores la situació ha millorat i ja no es queda afònica tan sovint quan fa classe a l'Escola FEDAC Vic.

També es quedava afònica molt sovint la Neus Missé, mestra ara jubilada que va demanar passar d’infantil a primària precisament pels problemes de veu. Durant deu anys va fer classe als més petits de l’Escola Sagrada Família del Masnou. “El dilluns el començava amb veu i el dijous ja no en tenia”, explica. “A infantil parles contínuament i soc molt enraonadora”. Malgrat que en aquells moments no era tan conegut, va anar a buscar ajuda a logopedes per aprendre a respirar millor i a no forçar la veu. I li va anar bé.

Tot i això, en una de les afonies va decidir consultar-ho amb un especialista i li va detectar quists a les cordes vocals, un problema més greu que els nòduls i que, en el seu cas, sortosament, van ser benignes. “O canvies de cordes vocals o canvies de professió”, li va dir l’otorrinolaringòleg després de comprovar que tenia unes cordes “gruixudes i propenses a inflamar-se”. I va fer el que fos per continuar amb la professió. Això va implicar una operació i un temps de baixa mèdica per recuperar-se, però des d’aleshores –i amb el canvi a primària– va començar a estar més bé. Va aprendre també a detectar quan li començava a fallar la veu per anar al logopeda i resoldre-ho. No sap si amb més formació inicial de la veu se n’hauria sortit sense operar-se, però sí que és conscient que tot el que va aprendre després la va ajudar molt.

La veu, l’eina dels mestres

Sandra Pece defineix la veu com l’eina de treball dels mestres i per això defensa que cal que tinguin un control molt bo d’aquest instrument per evitar les disfonies. Al Centre de Logopèdia Núria Rebull Aran de Mollet del Vallès els arriben molts docents amb problemes constants de veu i amb un gran desconeixement dels professionals que els poden ajudar. Per això, explica que per fer un bon diagnòstic cal que el foniatre faci una videolaringostroboscòpia. D’aquesta manera, pot veure la vibració de la corda vocal i comprovar les lesions internes i externes que s’hi hagin pogut produir. Pece recalca que hi ha persones que ja neixen amb una lesió o un quist congènit que es fan presents quan s’utilitza la veu moltes hores i requeriran, si el professional sanitari ho indica, una intervenció quirúrgica per solucionar-se. D’altres lesions, com els nòduls o els edemes, són funcionals i poden aparèixer per un mal hàbit que s’ha de procurar corregir. La logopèdia i la reeducació de la veu són imprescindibles en aquests casos. També destaca que aquesta formació és important en totes les situacions perquè la reeducació vocal prèvia a una microcirurgia ajudarà a desinflamar la zona i la reeducació vocal postquirúrgica permetrà una recuperació amb garanties. Per a la logopeda, un professor s’ha de començar a preocupar quan la disfonia dura més d’un mes. “El que no podem fer és automedicar-nos –diu Pece– perquè aleshores posem un pedaç i no arreglem la lesió”.

De problema a solució

Patrycia Roman també és docent i ha patit laringitis tot sovint. S’havia de prendre medicació per rebaixar la inflació, però quan tornava a treballar el problema persistia. L’única cosa que li deien els especialistes als quals va anar va ser que fes servir la veu el mínim possible, que descansés períodes d’una hora i mitja després o que fes servir la veu només en llocs sense soroll. Però, amb la seva feina de mestra de primària, li era impossible. Per això va decidir fundar Tècnica Vocal per a Docents, un projecte per donar resposta a les necessitats de mestres i professors. Patrycia Roman creu que si els docents fessin formació de la veu durant la carrera es podrien estalviar moltes afonies. Considera que hauria de ser “obligatòria i de manera contínua” perquè compara l’ús de la veu en una aula amb la pràctica d’un esport: “Cal una preparació física; ningú no ens entrena i fem maratons cada dia”.

El projecte neix, doncs, de l’interès personal de la Patrycia i la mancança que va detectar de professionals de la veu que coneguessin la realitat que es viu dins les aules. Organitza sessions principalment en línia a professionals particulars, però també a claustres sencers que volen aprendre a respirar, a eliminar tensions i a impostar la veu, és a dir, tot l’aparell fonedor. També dona idees perquè els docents puguin reduir la parla, com ara recursos visuals que ajudin a fer silenci o recursos sonors que ajudin a captar l’atenció dels alumnes.

Poc reconeixement

Hi ha qui creu que parlar més, com passa amb els més petits, és pitjor. D’altres, en canvi, opinen que a secundària la veu es força molt més. És difícil saber si els problemes de veu entre el col·lectiu es donen més a educació infantil, a primària o a secundària. Però molts professionals sí que coincideixen a dir que, si el problema no és gaire greu, els mestres i professors no deixen de treballar per haver perdut la veu –si això no va acompanyat d’alguna altra patologia–, cosa que en dificulta la recuperació. Sandra Pece creu que si els mestres han d’afrontar baixes laborals llargues per recuperar-se d’una afonia o una disfonia no ho fan per no deixar el grup ni els companys, però alerta que “no ho poden anar arrossegant”.

Una queixa recurrent dels sindicats de docents és que els problemes relacionats amb la veu no són considerats malaltia professional: tan sols els nòduls tenen aquesta categoria. Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC-STEs, reconeix que és un tema “poc tractat i poc considerat” i critica que hi ha altres professions, amb un ús menys intens de la veu que la de mestre, en què sí que és considerada una malaltia professional.