“Si un mestre català posés els peus a la meva escola, potser li causaria un xoc”

LondresMireia Oró és una barcelonina de 36 anys amb gairebé catorze de vida al Regne Unit. És mestra en una escola primària d'una zona molt idiosincràtica de l'est de Londres. La Mulberry Canon Barnett Primary School és un centre públic mixt per a alumnes de 4 a 11 anys. Està situada a tocar de Brick Lane, el carrer que va immortalitzar Monica Ali en la novel·la homònima. Aquest carrer és també conegut pels restaurants de curri, l'olor dels quals la pots sentir per tot arreu, i pels mercats vintage. A més,està molt a prop de Commercial Street i de Whitechapel Street, dues artèries de les zones de Spitalfields i Whitechapel, respectivament, molt vinculades a la històrica i llegendària figura de Jack l'Esbudellador, que triava les seves víctimes en un pub, The Ten Bells, al número 84 de Commercial Street.

Si els nens i nenes de l'escola de la Mireia fossin adolescents i no criatures, més que parlar d'aquest assassí de dones, que potser també ho farien, haurien de debatre sobre la peripècia immigrant del Samad Iqbal, un dels personatges clau d'una altra novel·la postcolonial, Dents blanques, de Zadie Smith. Perquè el Samad és bangladeshià, que és l'origen familiar del "90 o 92% de l'alumnat de la Mulberry Canon Barnett", juntament amb algunes famílies de Somàlia, apunta la professora Oró. En tant que centre públic, s'hi obté plaça a partir del lloc de residència. I aquesta banda de Londres, el districte de Towler Hamlets, és una zona d'assentament tradicional de la comunitat bangladeshiana.

D'acord amb les dades del cens del 2021, dels 310.000 residents que hi viuen, gairebé 44.000 han nascut a Bangladesh: el 14% de la població. I quan s'analitzen els orígens familiars amb independència del lloc de naixement, el 34,6% dels habitants de Tower Hamlets els vinculen a Bangladesh. Si fa no fa, 107.000 persones. Per tant, no han d'estranyar les dades de les quals parla. "Si un mestre català posés els peus a la meva escola, potser li causaria un xoc", diu la Mireia, que malgrat tot no té la percepció de fer classe en un gueto, però que no deixa d'admetre les particularitats evidents, i també els reptes, que això pot provocar.

Com a exemple, els companys i companyes de la seva classe no accepten l'únic nen blanc, que és d'Albània i que és musulmà com ells. Blanc, com ella mateixa, en una "escola multicultural". Idealment, sens dubte. Oró ésuna noia cristiana, culturalment, que no practica la religió, i que fa classes a alumnes musulmans que sí que són religiosos. Almenys a casa. La base de la convivència és el respecte en una relació amb les famílies que ella defineix com a "molt professional".

Com passa sovint en la biografia de qualsevol immigrant, la Mireia va arribar a Londres sense la idea de quedar-se. Almenys, no tant de temps com fa que hi viu. Llicenciada en filologia anglesa a la Universitat de Barcelona, no sabia cap a on tirar després d'acabar la carrera. La mort del pare va ser un factor afegit que la va fer decidir a "buscar un canvi". "Vaig venir un any, per provar, sense saber ben bé què volia fer, però sabent que volia dedicar-me al món de l'educació".

Tots els papers de l'auca

Hi va arribar el desembre del 2011, un període en què pràcticament ningú no parlava encara del Brexit. Un amic la va arrossegar en una festa, i es va enamorar d'un amic de l'amic. Es diu Darren i és dissenyador gràfic. L'home es va convertir en el seu marit l'11 de setembre del 2019. "Era dimecres, un dia en què casar-se al registre civil era de franc". Amb els sogres, del Brexit –"que em va fer molta ràbia"– millor no en parla. Hi van votar a favor tot i tenir una immigrant a la família.

Molt abans del matrimoni, el setembre del 2012, la Mireia va començar a treballar a la mateixa escola on encara treballa. Des d'aleshores, hi ha fet tot els papers de l'auca: feina com a professora en pràctiques, com a professora assistent i ara ja fa nou anys que és mestra graduada i, cada cop, té més responsabilitats. Ha fet classes per a totes les edats: el curs passat, a alumnes de 10 i 11 anys –"molt dur"–, ara a alumnes de 6 i 7, "més tranquil". La Mulberry Canon Barnett és una institució molt petita, amb no més de 170 estudiants. La ràtio habitual a les classes és 1/30, tot i que ella la té d'1/22. Diferències amb l'escola de Catalunya? "Tot i que els recursos no sobren, i cada cop en falten més, tot és gratuït: tots els materials els aporta l'escola". El menjar també ho és i, fins i tot, els clubs de bon matí, que tenen lloc abans que comenci l'horari lectiu.

Es considera raonablement ben pagada, però fa més hores que un rellotge. Sigui com sigui, és un sou que per la capital britànica no és tampoc per tirar coets, en especial perquè el preu de l'habitatge volta pels núvols. "A les 7.30 ja soc a l'escola, molts dies en surto passades les 18.00". Les classes acaben no més tard de les 15.00 h, però la feina de preparació és, o pot ser, infinita. Ho és més quan no hi ha un llibre de text per seguir, sinó un currículum i uns objectius a complir.

La Mireia, no només treballa de sol a sol de dilluns a divendres, sinó que també és mestra voluntària a l'Escola Catalana Londres, una típica Saturday School com n'hi ha tantes arreu del Regne Unit, on ensenya català a fills de la comunitat catalana, amb un grup d'amics. "L'any passat, que tenia uns cursos tan difícils, anar-hi era un alliberament. Em va servir per adonar-me que fer classes era el que m'agrada fer". Perquè gairebé perd la paciència. La santa paciència que cal tenir per estimular les criatures amb l'objectiu que es converteixin en persones.