L'inici de curs més convuls: cara a cara entre un mestre i una mare

BarcelonaEl 5 de setembre comença un dels cursos més calents i amb més novetats dels últims anys. Després de més de dos anys de pandèmia, les escoles s’obriran per primer cop una setmana abans però amb horari intensiu durant tot el setembre i amb diverses mobilitzacions convocades. El Criatures ha reunit un mestre, David Altimir, i una mare, Montse Capdevila, perquè expliquin com encaren el nou curs

Montse Capdevila: Pensem que potser no són els dies més adequats per a les famílies ni per als alumnes, que començaran el curs en un moment d’incertesa, però entenem que per als mestres són dates reivindicatives importants i, per tant, tenen tot el suport. Entre les famílies en trobaríem poques que no entenguin per què fan vaga. Venim de 12 anys de retallades i amb pandèmia pel mig, cosa que ha fet aflorar més les diferències de mestres i alumnes que estan a l’educació pública.

David Altimir: Les mobilitzacions tindrien molta més força si també estiguessin organitzades per les associacions de famílies d’alumnes. Que s’hi adherissin no només amb un suport al dret de vaga sinó que també es mobilitzessin. Hem estat una mica desorientats, els mestres d’escola, de trinxera, i ens ha costat sentir-nos interpel·lats del tot en aquestes mobilitzacions. Ens hauria agradat més veure que hi ha una mobilització social més forta al voltant d’aquestes convocatòries.

M.C.: Més del 30% d’infants a Catalunya estan en situació de pobresa i l’escola és el seu lloc de refugi, de socialització, de cures... Davant d’aquest context nosaltres som proclius que les vacances d’estiu siguin més curtes i que hi hagi més aturades durant el curs escolar perquè afavoreix –i així ho indiquen els estudis– que l’aprenentatge sigui millor. ¿Però què està passant? Que han volgut optimitzar aquests nous horaris sense incrementar els recursos educatius necessaris.

D.A.: La manera com s’ha fet no és l’encertada perquè no hi ha hagut el diàleg que calia amb els agents implicats (docents, sindicats, les AMPA, educació del lleure...) i s’ha fet amb precipitació. Aquest canvi ha provocat una cadena d’efectes: al juliol vam haver de preparar curs i als mestres que usàvem aquest mes per formar-nos ens ha perjudicat. Ara bé, aquí s’obre una oportunitat molt interessant que és fer dialogar l’educació formal, que fem els docents, amb la no formal, que fan els d’educació en lleure.

M.C.: El que hem de tenir en compte és que l’escola no és un lloc per propiciar la conciliació laboral i familiar. ¿Que de retruc pot servir per conciliar? Segur... però el que no podem fer és mentir-nos i fer-nos trampes al solitari. Les noves eines educatives que s’han de posar a l’abast de la comunitat no poden basar-se en el que és millor per a la conciliació laboral i familiar, sinó en el que és millor per a les criatures.

D.A.: Aquest canvi de calendari pot ser una petita palanca per poder moure alguna cosa, però això l’escola sola no ho resoldrà. S’ha de solucionar també a nivell laboral; la conciliació de les persones que treballen, siguin homes o dones, no dependrà només que els centres escolars obrin el 5 de setembre. Hi ha d’haver altres mesures de caràcter laboral, com els horaris que tenen els treballadors.

M.C.: Estem convençudíssims que el principal problema és la manca de recursos. No hi ha cap altra solució que augmentar-los. Tots aquests avançaments que s’han de dur a terme tant sí com no, com la digitalització, els nous currículums, etc. han d’anar acompanyats d’una dotació de recursos que cobreixi les mancances anteriors. Si volem posar el focus en altres coses, ens equivocarem. Encara no estem arribant al nivell de pressupostos anteriors.

D.A.: Després de tres anys de pandèmia ara, a més, hem d’entomar una sèrie d’elements afegits a partir del setembre: la formació digital obligatòria que han de fer tots els mestres, els nous currículums i veure quins canvis comportaran en la manera d’organitzar-nos. Són coses que haurem d’aprendre a gestionar amb les condicions i recursos laborals que tenim. I aquí s'hi ha de sumar la dotació que hi haurà per al desplegament de l’educació inclusiva.

M.C.: El català ha de ser vinculant a les aules i hem de lluitar perquè així sigui. És un mètode més d’integració socioeducatiu que tenim als centres i esperem que de retruc els estaments que han de governar aquest ús social del català ens ajudin en aquesta lluita. Com a pares ens tranquil·litza quan llegim que en les proves d’accés a la universitat el 95% d’exàmens es fan en català; un alumne no demanaria una prova en aquesta llengua si no se sentís competent, i això és el que hem de preservar.

D.A.: Ens ha de preocupar més com a ciutadans que com a mestres. Els docents el que hem d’intentar és estar a l'altura de les persones que ens han precedit, que van treballar fins i tot durant el franquisme en clandestinitat fent escola en català. ¿Ara ens hem d’espantar perquè hi ha una sentència judicial? Això com a mestres no ens fa por, ens fa tristesa. La millor manera per blindar el català és la consciència que tenim els docents i la nostra cintura per si cal desobeir certes exigències que considerem injustes per fer infants que realment siguin bilingües.

M.C.: Hem perdut la consciència de col·lectiu perquè no parlem entre nosaltres, no ens entenem, senzillament anem un a un i aquest clientelisme s’ha vist cada cop més agreujat. El model d’escola educativa pública no ha de ser el model clientelar família-mestres, sinó que hem de tornar a construir la consciència de col·lectiu que estem perdent i que arran de la pandèmia encara s’ha agreujat més perquè no ens hem pogut veure.

D.A.: Els pares han d’intervenir molt més en l’educació escolar dels seus fills, el que passa és que hem de trobar de quina manera. Estem en un moment en què la figura del mestre està en crisi perquè ara hi ha famílies que tenen una preparació universitària important i hi ha canvis en la criança que fan que hi hagi uns vincles entre pares i criatures que condicionen la manera d’intervenir les famílies en l’escola. Però una escola de qualitat no es pot entendre sense un diàleg entre les dues parts.

M.C.: En moltes escoles es propicia que es faci un grup de WhatsApp de classe perquè no hi ha altra manera de comunicar-se entre els pares. Aquests grups, jo que tinc dos fills amb idiosincràsies diferents, al final s’autoregulen. Comencen de manera diferent, en alguns es fan com unes elits de participació que exclouen certes famílies i en d’altres no, però sempre s’acaben autoregulant i es fan servir per a les coses importants.

D.A.: Els grups de WhatsApp han estat una eina molt important per als mestres durant la pandèmia, però això ha provocat un efecte molt pervers: que el telèfon mòbil sigui una eina imprescindible per tenir a la butxaca per treballar. El missatge que això dona a les criatures, d’un mestre que està pendent de la xarxa per veure si hi ha reunió o no o un grup confinat o no, és molt perillós i s’haurà de revertir.

M.C.: Tornem al tema dels recursos. Hem volgut entrar en aquesta maternitat on tant el pare com la mare estan més a prop dels infants, però socialment no ha estat acompanyada. Les maternitats que volen ser més presents en aquest sistema laboral que tenim ara no hi tenen cabuda. O bé t’apartes de l’actual model i el fas a la teva mida o bé aquest sistema no s’adapta al que necessites. No hi ha llibertat laboral per agafar-te un permís [de maternitat] d’un any: o la meva empresa no ho permet o vaig a l’atur... L’encaix és difícil.

D.A.: En els últims 30 anys he percebut un canvi en la manera de fer de pares i mares. El concepte de maternitat en aquesta nova perspectiva de la criança crec que ha representat un retrocés en els drets i llibertats de la dona. Hi ha hagut una tendència a continuar fent pivotar la criança sobre la figura materna i això és una mica perillós. Sovint des dels centres hem de fer entendre a les famílies que el paper de l’escola és fer-los sortir una mica del vincle dels pares i oferir-los una altra unitat d’aprenentatge, que és fer-los créixer en relació amb els altres.