L'elecció d'escola és un privilegi urbà i per a classes benestants

TaradellD’aquí poques setmanes les escoles del país s’obriran per acollir uns visitants molt especials. Les portes obertes que s’organitzen durant les darreres setmanes d’hivern s’adrecen principalment a les famílies candidates a formalitzar un procés de preinscripció per iniciar una etapa important per a la vida de petits i grans. Ara que als currículums es parla d’aprenentatges competencials, els equips de mestres entrarem de nou en aquesta espiral que ens xucla des de fa anys i que ens situa com a escoles en competència les unes amb les altres, com un producte que cal vendre i que les famílies d’alguna manera trien, comparen i compren.

El primer que convé deixar clar és que l'elecció d'escola és avui un privilegi i no un dret. És així perquè no totes les famílies s'ho poden permetre. L'elecció d'escola és un privilegi urbà i per a classes benestants: ni als pobles on hi ha només una escola es pot triar escola, ni les famílies amb pocs recursos es plantegen aquest tema. La tria d'escola és, com tantes altres coses, una conseqüència del nostre model d'escola –amb una doble xarxa, pública i concertada– i és una estratègia que, disfressada de dret de la ciutadania, el pretén perpetuar. Allà on hi ha bones xarxes públiques, aquest tema ningú se’l planteja. Tothom va a l'escola que té més a prop! No cal pas anar a Finlàndia per trobar-ne exemples. Això passa de manera molt clara a les escoles bressol municipals, com les de Barcelona, o les de Vic, o segurament a tantes altres realitats concretes que desconec.

Ara bé, davant d'aquesta realitat al meu entendre anormal, si realment cal triar escola diria a les famílies que triïn una escola pública, que és l'única escola de tothom i per a tothom. I si no els convenç del tot, doncs que s'hi impliquin, que treballin per millorar el projecte des del seu paper de famílies compromeses i corresponsables amb la qualitat del que s’hi esdevé.

Enganyifes vistoses però buides

Si cal parlar del projecte educatiu, a les famílies dels infants més petits els diria que no es deixin entabanar amb projectes que centrin la seva vàlua amb aspectes com la tecnologia, la presència d'idiomes i altres enganyifes vistoses però buides. Els aconsello que entrin a l'escola, que mirin els espais, si són rics de materials, si les famílies hi poden entrar i dialogar amb l'equip de mestres, si es dona valor al que és quotidià...

Ja no té gaire sentit parlar dels aspectes lligats a la dinàmica democràtica de la institució educativa, perquè amb l'aplicació de la LEC, que ha deixat en un paper del tot testimonial la funció dels consells escolars, és una batalla que les famílies han perdut definitivament. Avui les famílies són tractades com a "usuàries" d'un servei més que no pas com a part d'una comunitat que treballa i construeix conjuntament per donar forma al projecte educatiu de cada escola.

En uns moments en què al nostre col·lectiu hi domina una mena de “cacera de neoliberalisme” que fa una lectura obertament crítica del currículum i de la importància que es dona a les competències, potser no ens hem adonat que el primer gripau neoliberal ens ha entrat amb aquest privilegi disfressat de dret. Ens han avançat per la dreta.