Arran de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre es va intensificar el debat polític i la discussió va derivar també cap a qüestions més específiques, que s’han anat tractant molt per sobre a causa del ritme vertiginós dels esdeveniments: potser més endavant valdrà la pena reprendre-les amb serenitat. Aquests dies m’ha interessat moltíssim el debat entorn del binomi infància i política. Observo amb consternació que sovint es parla de polititzar com un sinònim de corrompre i adoctrinar, a vegades fins i tot per boca d’alguns polítics. Per extensió, hem d’entendre que aquests polítics, tertulians i columnistes, que acusen els mestres de polititzar, abduir, condicionar o coaccionar els infants perquè adoptin determinats posicionaments ideològics preferirien tenir els nens i les nenes en una arcàdia de jocs i dibuixos animats, lluny del debat social, des del qual es construeixen els posicionaments vitals.

Obliden que la política és la ciència i l’art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat. I obvien volgudament que no hi ha res més polititzat que una llar: deixant de banda que és l’àmbit on un adult s’esplaia més tranquil·lament, on es rebaten entre dents o amb absoluta exaltació i impunitat les últimes notícies, vull posar de manifest que la manera com s’organitza una família -els drets i deures de cadascú, la necessitat d’argumentar les decisions i el dret a rèplica dels uns i els altres- no deixa de ser una reproducció a petita escala de les idees polítiques latents dels progenitors i tutors. Aquestes idees es transfereixen en el dia a dia als fills, i els primers plantejaments que adquireix o rebutja un adolescent són sovint els que ha heretat dels pares.

L’escola pot ser l’àgora on aquestes idees s’explicitin, es confrontin amb altres posicionaments i es matisin. Els centres educatius són avui més plurals i eclèctics que mai: són, doncs, el lloc perfecte per posar a prova les idees; i els mestres estan preparats per guardar-se les opinions a la butxaca i moderar el debat, per ajudar els infants a replantejar-se esquemes adquirits des d’altres perspectives i fer evolucionar el seu ideari. No es tracta de ser neutral, això és impossible, sinó respectuós i plural. Deixar de banda el debat polític a les escoles -que no té a veure només amb el que proposa o dictamina un polític, sinó que ha d’incloure moltes altres qüestions com els drets dels treballadors, la igualtat de gènere i els pressupostos en educació i sanitat-és tancar-se en una bombolla de vidre del tot insostenible: els infants generen idees polítiques. La qüestió és si els adults tenim el coratge i la paciència de deixar que ens les expliquin, escoltar-les i discutir-les amb ells.

Per altra banda, els que volen protegir els infants d’aquest tipus de discussió fins més endavant hauran de ser capaços de dir-nos quina és l’edat adequada per començar a introduir determinats temes. I haurem de procurar llavors no excedir-nos per l’altra banda i fer massa tard, perquè els que ens dediquem a l’educació universitària sabem que no hi ha res més trist que un noi que afirma que no li agrada la política o no hi entén, com si tot allò no tingués res a veure amb ell. I ens hauran d’explicar també quines qüestions hem de considerar polítiques i quines no. Un debat sobre drogues, d’allò més comú en una classe d’educació en valors, religió o tutories, ¿no té implicacions polítiques?

Més encara: una bona part del nostre llegat literari, artístic i cultural -i aquest nostre implica en aquesta ocasió tota la humanitat- va néixer amb la voluntat de guanyar drets, enderrocar poders i exèrcits i proposar noves idees... polítiques. ¿Quina és la proposta dels que defensen una educació apolítica? ¿Esporgar el cànon? ¿Tractar a l’aula només les obres que tinguin més de cinquanta anys d’antiguitat per assegurar-nos que els conflictes que van originar-les estiguin més o menys mitigats (de la manera que sigui)? Això sí que és condemnar les aules a l’obsolescència!

Tothom que es dediqui a la innovació educativa és conscient que una de les claus per actualitzar el nostre sistema és fer que les escoles siguin més permeables a la societat de la qual formen part: als seus professionals, als seus avenços tecnològics, a les seves produccions culturals i, per tant, de manera inevitable, als debats socials i polítics que impliquen de manera inherent en cada moment. Si l’1 d’octubre i les seves derivades no són una bona ocasió per parlar obertament amb els infants de democràcia, d’estats i nacions i de participació ciutadana, no crec que en trobem cap altra de millor.

Mariona Masgrau és professora d'Educació de la Universitat de Girona