“No va llegir fins als 9 anys": tres experiències d'educació a casa

“M’ha marcat tota la vida, vaig perdre una part de la meva infantesa”

Mercè, de 74 anys

La Mercè (nom fictici perquè vol mantenir l’anonimat) va ser educada a casa pel seu pare dels 10 als 14 anys. En aquella època, ara té 74 anys, estudiava el que es coneixia com a batxillerat. “M’ha marcat tota la vida perquè és com si hagués perdut una part de la meva infantesa”, explica. Quan sent parlar els seus amics d’aquells anys ella opta pel silenci. “Vaig estar molt sola, no tinc cap record de compartir i jugar”, diu resignada.

Va anar a l’escola d’una localitat de Barcelona fins als 10 anys, però després la família va decidir anar a viure a un altre petit municipi, on el pare exercia de mestre del poble. Es donava la paradoxa que vivia just al costat del centre educatiu on treballava el pare. “Va ser ell qui va decidir educar-me a casa”, explica la Mercè. El seu dia a dia era estudiar sola al matí i a la tarda el pare li feia una o dues hores de classe en què li posava les tasques que havia de fer l’endemà. “Quan l’escola feia l’hora d’esbarjo jo jugava amb els nens d’allà”, recorda la Mercè.

Però, a banda de la solitud, el que més l’ha marcat d’aquesta etapa era l’angoixa de jugar-se el curs en uns exàmens que feia un cop a l’any i que duraven dos dies en un centre educatiu de Barcelona. “Amb dos dies es decidia si passava de curs o no, tenia pànic, ansietat...”, rememora.

El bloqueig dels exàmens

De fet, aquest caixa o faixa l’ha marcat tant que al llarg de la vida sempre ha acabat deixant totes les formacions que acabaven amb exàmens. “He començat mil coses però no n’he acabat cap. No puc, em bloquejo i em quedo en blanc”, explica. Als 14 anys, els pares la van enviar a una gran ciutat i va tornar a estudiar en un institut d’on encara conserva alguna amistat. 

Tot i el mal record, la Mercè deixa clar que aquesta manera d’educar-la no la va perjudicar durant la seva llarga trajectòria laboral. “No vaig tenir problemes per trobar una bona feina i la vida la veritat és que m’ha anat bé, però sempre em va faltar el contacte amb companys d’aquesta edat, que és on es fan les primeres amistats”, conclou.

“El xoc ha estat a batxillerat perquè patia estant tantes hores assegut”

Patty, mare del Joel (16 anys)

Els pares del Joel són docents i a l’haver treballat dins del sistema educatiu hi havia aspectes que no els agradaven. És per això que van decidir que els seus fills, de 16 i 8 anys, fossin educats entre escoles lliures (centres amb ràtios petites, sense separació d’edats i que treballen amb projectes) i el homeschooling. Fins poc abans del confinament el Joel, el gran, no va tenir una planificació d’aprenentatge. Què volia aprendre i quan ho marcava ell. “No va llegir fins als 9 anys quan hi va mostrar interès després de veure unes lletres al final d’un videojoc”, apunta la Patty. 

El seu dia a dia era despertar-se per si sol (entre les 9.00 i les 9.30) i després d’esmorzar triar un dels materials que hi havia a casa, des de mapes fins a jocs passant per llibres. “Tenia molta tirada cap a les construccions”, recorda la mare. Poc abans del confinament ella va començar a fer una planificació per preparar-lo per entrar al sistema educatiu, ja que per continuar estudiant t’has d’incorporar com a màxim a 4t d’ESO. Pel que fa a l’aprenentatge no va tenir cap problema perquè va treure’s el curs amb bones notes, però a nivell social, tot i ser ben acollit, no va connectar amb cap dels grups i es va limitar a quedar-se en un segon pla. “El xoc ha estat a batxillerat perquè el seu ritme és més tranquil i patia estant tantes hores assegut”, explica la mare. 

Després de provar-ho dues setmanes, el fill i els pares van decidir buscar una alternativa i ara està estudiant un mòdul on també li està costant mantenir-se quiet. “Li crida molt l’atenció la psicologia i en concret l’estudi de les constel·lacions, però són cursos molt cars i tampoc li volem donar tot mastegat”, explica la Patty, que fa poc ha decidit tancar l’acadèmia de repàs que tenia. Vol tornar a exercir de mestra en una escola després que el seu fill petit, que també ha fet homeschooling, ja s’hagi incorporat en una escola als 8 anys. “Ell és més acadèmic, si tries aquesta educació hi ha un moment en què s’ha d’entrar al sistema”, explica.

A nivell social el Joel ha fet aquest estiu un grup d’amics d’una de les escoles on va anar i s’ha dedicat, com la majoria d’adolescents, a esprémer les nits. “Està en una època en què no el reconec massa”, se sincera la mare.

“Estudien perquè volen aprendre, no perquè els toqui estar allà”

Paola, mare de la Sandra (9 anys)

La Paola (nom fictici perquè vol mantenir l’anonimat) té tres filles de 17,15 i 9 anys. Després de passar per diferents escoles amb diversos models educatius va decidir optar pel homeschooling amb la més petita, la Sandra. Fins als sis anys la menor anava a una escola lliure, i tot i que estava entusiasmada amb al vessant social, la de coneixements quedava més coixa. “La Sandra té altes capacitats i tenia uns interessos que no eren els que compartia amb els seus companys”, explica la mare.

Davant d’aquesta situació la mare va optar pel homeschooling. En funció dels coneixements que vol saber la seva filla, que té especial predilecció per les ciències, tria les matèries que estudiarà. Actualment n’està fent 14. Per cada una té un professor que busca la mateixa mare i amb qui fa classes un cop al mes per orientar-la amb el projecte que treballa. Aquests professors cobren entre 150 i 200 euros l’hora. Perquè el pressupost no es dispari la mare obre la classe a un límit màxim de nens que també fan homeschooling i així el paguen entre tots els pares. Les classes es fan en diversos llocs que també acostumen a buscar els pares. El pressupost mensual que es gasta la família en l’educació de la menor està en la forquilla d’entre una escola concertada i una de privada. “Són nens que estudien perquè volen aprendre, no perquè els toqui estar allà i, pel que fa a la vessant social, estan amb qui volen estar”, explica la mare.

Fugir del sistema 

Quan no fa classe la Sandra treballa, amb l’acompanyament de la mare, en els diferents projectes que té entre mans des de casa, la biblioteca o visitant museus. “Cada família ho enfoca com vol, també hi ha nens que només juguen perquè no tenen interès per estudiar. Això també passa a l’escola, amb la diferència que no tindran el risc de ser assenyalats ni apartats”, explica. Per a la mare amb aquesta aposta el que fa la seva família és assumir tota l’educació que rebrà la Sandra “sense deixar res en mans” de l’actual sistema educatiu. Pel que fa a la vessant de socialització, apunta que la Sandra juga amb els nens amb qui comparteix classes i els alumnes que fan homeschooling també comparteixen excursions o altres activitats. 

Pros i contres

Els aspectes positius 

• L’alumne està al centre: a diferència de l’escola, on hi ha molts alumnes per classe, el ritme d’aprenentatge el marca exclusivament l’estudiant. “S’adequa al perfil del fill”, concreta el doctor en pedagogia de la UB Enric Prats. 
• Valors familiars: el homeschooling també garanteix una “transició ideològica clara” del model de família, segons Prats. “L’alumne no pateix cap tipus de contaminació externa cultural o religiosa, com la resta”, exemplifica Prats.
• Sense horaris ni estar tancats: tot i que hi ha diferents models de homeschooling, la majoria fugen d’horaris tancats i d’estar hores i hores asseguts en una cadira com passa en moltes escoles. 

Els aspectes negatius 

• Situació d’alegalitat: el homeschooling està en una mena d’alegalitat. És un model educatiu que en principi la normativa espanyola prohibeix (l’escolarització és obligatòria per a tothom) però que a la pràctica l’Estat no sol perseguir activament. “És difícil que es reguli perquè no hi ha gran demanda”, diu Prats.
• Sociabilització limitada: són alumnes que perden oportunitats de conèixer més models de sociabilització. “En una escola no tries qui et pots trobar i en el homeschooling sí”, apunta el doctor de la UB.
• Poder adquisitiu alt: la família ha de tenir un poder adquisitiu alt perquè un dels dos progenitors ha de deixar de treballar per fer l’acompanyament. A més, pedagògicament no hi ha uns continguts mínims i exigibles en funció de cada edat.