GEMMA CASTANYER

Racons, espais i capses

Amb un 30% d’alumnat nouvingut, l’Escola Josep Carner de Badalona ha aconseguit posar en marxa un projecte d’èxit basat en l’aprenentatge vivencial, actiu i significatiu

L'escola Josep Carner aposta per un aprenentatge vivencial, actiu i significatiu / FOTOS: MANOLO GARCIA Zoom

Entrem en un oasi de pau en dia de mercat. Als carrers del voltant de l’Escola Josep Carner de Badalona hi ha muntades paradetes de roba, petits electrodomèstics i complements. El garbuix de crits i gent és considerable. A dins el centre és l’hora del pati. Els més petits gaudeixen d’unes noves cabanes instal·lades a la sorra i un rocòdrom fixat a la paret. Els més grans disposen d’unes taules exteriors per esmorzar. N’hi ha que juguen el clàssic partidet de futbol amb l’entrepà a la mà. L’ambient és tranquil, relaxat. S’hi està bé.

A l’interior de l’edifici, cartells en català, castellà, àrab, anglès, francès, rus, romanès, panjabi i urdú ens donen la benvinguda i Teresa Vivancos, la directora, ens explica de quina manera el centre s’ha hagut de reinventar per poder atendre la diversitat del seu alumnat: “Fa sis anys vam començar un procés de canvi intern amb l’objectiu de poder arribar a tots els alumnes i poder-los atendre des de les seves problemàtiques específiques, les seves necessitats i les seves capacitats individuals. El canvi està sent lent i gens fàcil. Encara estem construint el paller, però creiem que el pal que l’aguanta és ferm i dret”.

UNA ESCOLA DE BARRI

Amb 26 anys d’experiència com a docent al Josep Carner, la Teresa ha viscut en pròpia pell la transformació de l’escola. “És un centre que va néixer l’any 1985 gràcies a les reivindicacions dels veïns, gent obrera i humil vinguda de la immigració espanyola dels anys 50 i 60. És una escola feta a si mateixa situada al barri de la Salut de Badalona, en un context social, econòmic i cultural complex”, diu la Teresa. En els últims anys hi han anat a viure un gruix important de famílies procedents del Marroc i el Pakistan però també, en menys proporció, dels països de l’Est, l’Amèrica Llatina, l’Àfrica subsahariana i la Xina.

L’arribada de població nouvinguda va empènyer l’escola a fer canvis a marxes forçades: “Hi va haver un curs en què es van matricular a la vegada quaranta famílies procedents del Pakistan. Fins i tot vam arribar a tenir dues aules d’acollida; ara només en tenim mitja. Per tant, o canviàvem o moríem, perquè allò que ens havia funcionat fins a aquell moment ja no servia”, explica. “Una escola és del seu entorn i del territori on està situada. I això ho ha de preveure en el seu PEC [projecte educatiu del centre], en les metodologies que implementa, en com crea els seus espais de participació, etc. L’entorn ha d’entrar dins l’escola i tu has de sortir a fora a veure què hi passa. Perquè un espai repercutirà en l’altre i viceversa. O treballem en xarxa o no ens en sortim”, explica.

PROPOSTES MÚLTIPLES

Amb aquest nou context, el claustre del Josep Carner va decidir emprendre una transformació en el procés d’aprenentatge dels infants, primer començant per infantil (P3, P4 i P5) i posteriorment centrant-se en cicle inicial, mitjà i superior. I tot això ho van fer en coordinació amb la llar d’infants pública de la zona, la Nero Nas. “El punt d’inflexió ens el va donar una mestra de l’escola. La seva filla havia de començar P3 i ens assegurava que no acabàvem d’oferir als infants més petits el que necessitaven, que podíem introduir millores per facilitar la seva adaptació”, explica la Teresa.

I la principal diferència era que a la llar d’infants oferien nombroses propostes dins l’aula perquè fos l’infant qui escollís segons els seus interessos. Així van néixer els “racons de lliure circulació”, diferents propostes vinculades a unes quantes àrees d’aprenentatge. “Fem 4 o 5 sessions a la setmana a tot infantil. Quan arriben al matí poden anar a fer allò que més els vingui de gust: grafomotricitat, art i dibuix, matemàtiques, construccions, lectoescriptura, experiments, biblioteca...”, explica la Teresa. “Però això no vol dir «faig el que vull», no. Hi ha unes normes establertes i molt clares: el que començo ho acabo i després ho endreço; el material que faig servir el torno al seu lloc; si no hi ha prou cadires en aquest racó, perquè està ple, m’espero i vaig a un altre fins que hi hagi una cadira buida. Tot és molt inclusiu i per tant ens permet treballar la diversitat, i, alhora, estem fomentant valors d’espera, respecte, decisió personal, responsabilitat, convivència...”, afegeix.

L’èxit dels racons a infantil ha fet que l’escola implementés aquest mateix sistema a tota la primària, amb la variant que a partir de segon de primària els racons tracten a cada sessió un sol eix temàtic sobre llenguatge o matemàtiques. “Això ens permet treballar les matèries instrumentals de manera més dinàmica. Amb propostes motivadores que captivin l’alumne”, diu la Teresa.

I TU, EN QUÈ DESTAQUES?

Consolidada la bona dinàmica dels racons, l’escola va fer un pas més enllà amb els espais d’aprenentatge. Aquí es barreja l’alumnat d’infantil i de cicle inicial i s’ofereixen diversos espais plantejats a partir d’una de les intel·ligències múltiples definides pel professor Howard Gardner: espais de moviment, de comunicació verbal i escrita, d’experimentació, de volum, de construccions i jocs matemàtics, etc. Són espais d’aprenentatge lliure i, per tant, no estan guiats. Els tutors, en començar, demanen fer una rotllana i exposen tots els espais creats, suggerint idees, comentant el material i convidant a pensar la manera d’utilitzar-lo. Posteriorment els alumnes, en ràtios de 15-16, gaudeixen dels espais mentre els mestres esdevenen mediadors, orienten i acompanyen. En acabar es fa una rotllana final de balanç i avaluació en veu alta on tothom pot exposar els seus dubtes, problemes o noves propostes. “Veiem infants molt fluixos en àrees de matemàtiques o llenguatge que quan veuen un espai de música són els reis de la festa durant una tarda, tothom els segueix i aplaudeix. I això fa que aquell nen o nena arribi a casa més content, amb l’autoestima alta, i que l’endemà arribi a l’escola amb més ganes d’aprendre, fins i tot les matèries que li costen més”, explica la Teresa.

“Estem aconseguint entre tots aprendre a aprendre i aprendre entre iguals"

Imma Hernández - tutora aula acollida

Una reflexió semblant ens ofereix Imma Hernández, tutora de l’aula d’acollida de l’escola: “Estem aconseguint entre tots aprendre a aprendre i aprendre entre iguals. Perquè el fet de treballar en grup els afavoreix tots, sobretot en el cas d’infants de procedència estrangera, que no dominen l’idioma però en canvi en alguns casos dominen molt bé altres àrees, com la matemàtica i la plàstica. Això els ajuda a integrar-se dins el grup perquè veuen que poden fer-hi aportacions valorades per tots”, explica.

CAPSES SORPRESA

L’aprenentatge entre iguals no es limita a infantil i els primers cursos de primària. Per als més grans de l’escola, de tercer a sisè de primària, han ideat “les capses de propostes”, una evolució natural dels espais d’aprenentatge en què els alumnes han de seguir unes instruccions clarament explicades dins una capsa: n’hi ha que els proposen doblar una pel·lícula, d’altres fer un circuit elèctric, inventar-se una cançó, escriure un diari o buscar un tresor al pati. Els mestres organitzen els grups, que seran fixos durant tot el curs per fomentar el treball cooperatiu. “Tot plegat és una feinada -apunta la Teresa- però creiem que seguim el bon camí. Hem organitzat l’escola per atendre la diversitat dels infants, pel que fa a horaris, optimització de recursos materials, optimització d’espais... Tot està pensat perquè tothom hi pugui aprendre i hi tingui cabuda. I quan veus que això passa, quan ajudes algú que realment ho necessita, tot té sentit”.

L’AMPA de l’escola també valora molt positivament les noves metodologies del Josep Carner. Marga Cortés, la presidenta, assegura que les famílies ho han rebut molt bé i posa l’exemple del seu cas personal: “Tinc una filla que ja va a l’institut i s’enfada -en to divertit- cada vegada que la seva germana petita explica les coses que fa a l’escola. Ella va estudiar de manera més clàssica, una llàstima”, conclou convençuda.