Què volen els nadons?

Els nadons es comuniquen des del primer dia de vida. Una altra cosa és si els adults estan preparats per entendre’ls amb facilitat. Acabats de néixer, interaccionen amb el món a partir dels reflexos i els mou l’instint de supervivència. En aquest primer moment, el coneixement de la realitat es fa a partir dels sentits, les sensacions i el moviment. Per tant, pren molta importància la manera com agafem el bebè, l’acaronem, el mirem, li parlem i li establim les rutines d’alimentació i son. Els petits detalls, doncs, fan gran la comunicació.

Per a l’experta en petita infància Isabel Torras, professora de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, a la Universitat Ramon Llull, “que l’adult que el cuida (normalment la mare) satisfaci de manera adequada, estable i constant les seves necessitats més bàsiques li farà diferenciar a poc a poc els estímuls que provenen d’ell mateix dels que li venen de fora, i farà que s’adoni progressivament de la seva existència davant de la realitat exterior”. Torras considera que la mentalització és clau per ajudar que el cuidador(a) es vinculi bé amb el menut. I què és? “La capacitat mental, la majoria de vegades intuïtiva i emocional, que ens permet entendre i inferir els desitjos, intencions i sentiments propis i dels altres, i per tant és essencial per a les relacions interpersonals. La mentalització ajuda a la comprensió del propi comportament i del dels altres”, diu per definir-la.

La mare, o la persona que cuida el nadó, posa en pràctica la mentalització quan, sovint d’una manera intuïtiva, es posa en el lloc del nadó i interpreta el que li està passant. “La ment d’un nadó tot just s’està obrint al món i, per tant, expressarà el seu malestar normalment a través del plor, els crits o l’agitació”, detalla Torras. Diferents exemples pràctics: “Serà la mare qui donarà sentit a aquest plor, acaronant l’infant i dient-li «Segurament deus tenir gana», o bé «Estàs cansadet i no et pots adormir» o «Tens mal de panxa? A veure si amb un massatge et passa». “La mare, de manera natural -segons l’experta-, entra en contacte i dialoga amb el món intern del nadó, interpretant i posant paraules al que li passa, i actuant en conseqüència. En aquests primers mesos el nadó forma part d’una relació i no podria existir sense aquesta mare o cuidador principal, que és sensible a les seves necessitats, les interpreta i les satisfà d’una manera adequada”, matisa.

UN VINCLE AFECTIU FORT

En la mesura que una persona hagi tingut un vincle afectiu sòlid amb els pares, els avis o la persona que el cuidés quan era un nadó i un infant, la capacitat de mentalitzar li resultarà més natural i senzilla. “Es desenvolupa en la mesura que tu has tingut aquesta experiència de petit. És a dir, quan en les primeres edats l’infant sent que algú es posa en la seva pell i intenta satisfer les seves necessitats de la millor manera possible; en la mesura que percep que és important per a algú i se sent acompanyat en les seves primeres vivències i emocions, l’infant serà capaç de mentalitzar i interpretar els desitjos, sentiments i emocions dels altres quan vagi creixent”. I això es fa en la quotidianitat del dia a dia quan la mare o el pare alimenta el nadó, quan li canvia el bolquer, quan el posa a dormir, quan el banya, quan surt amb ell a passejar, etc. “No es tracta de fer activitats extraordinàries -adverteix l’experta-, sinó que a través de les rutines diàries l’infant vagi adquirint aquesta seguretat, confiança i estima que li transmet la mare o el pare quan en té cura”.

Quan el nadó se sent comprès i atès en les seves necessitats (d’una manera inconscient i primària, perquè la seva ment encara és molt immadura) es vincula estretament a la seva figura de referència. Torras subratlla que “aquesta vinculació afectiva és bidireccional: el nadó necessita tenir a prop aquesta figura parental que li dona seguretat i afecte però, alhora, a la mare, o pare, també els tranquil·litza tenir a prop el nadó. Sentir-te fortament vinculat a algú et dona seguretat, et dona confiança, et fa sentir estimat incondicionalment i, per tant, et fa créixer d’una manera equilibrada”, assegura.

EXERCICIS PRÀCTICS

A partir de l’any o l’any i mig, quan les criatures amplien el seu registre comunicatiu i de comprensió, la logopeda Esperanza Aguilar aconsella exercicis pràctics per millorar la comunicació. “A l’hora de posar-se la roba, val la pena oferir la tria acotada: «Vols els pantalons verds o els blaus?» Això dona autonomia a les criatures, se senten reconegudes i que tenen capacitat de decisió”, matisa. Quan ja parlen, però amb poca precisió, Aguilar recomana deixar espai per a la iniciativa infantil. “Quan el nen intenti dir-nos alguna cosa, no hem d’avançar-nos i donar-li de seguida el que està assenyalant. Se li pot preguntar: «Què vols?» I si segueix sense dir-ho, donar-li nom al seu desig: «Ah, la poma vermella!»”.

Per a la logopeda és clau “respectar els silencis, perquè si li parlem sense parar, l’infant no desenvoluparà els torns de paraula, i a més podem crear-li molta ansietat. Quan algú s’acosta a ell i li pregunta, no hem de respondre en lloc d’ell. Si no respon, respectem el seu silenci, i si diu qualsevol cosa, aquí queda”, argumenta. Aguilar considera important ajustar el llenguatge quan ens dirigim a la criatura: “Això no vol dir, ni de bon tros, que li parlem com si no s’assabentés de res. Però sí que podem escollir frases i paraules més senzilles. I amb els grans seguirem parlant com sempre, encara que ell hi sigui”. En la mateixa línia, que també comparteix Isabel Torras, proposa “fer correccions indirectes”. És a dir: si diu bub per gos, confirmar: «Sí, és un gos». No hem de corregir mai directament, o intentar que repeteixi les coses com les diem. Nosaltres els oferim exemples i ells els copien, al seu propi ritme”. Un altre exercici és aplicar l’expansió: “Quan encara diu frases d’una o dues paraules, nosaltres n’afegirem sempre una més, com a mínim. Si el petit diu «el papa», direm, per exemple, «Que alt que és el papa». O si diu « guau core », podrem ampliar-ho amb un «Sí, el gos corre de pressa»”.

Una eina per a mares en situació de vulnerabilitat

Treballar la mentalització amb mares en situació de vulnerabilitat els permet mirar el nadó des d’una altra perspectiva, i sovint ajuda a desdramatitzar moltes situacions, a relaxar la mirada i a rebaixar els nivells d’angoixa. Amb la Fundació Pere Tarrés, Isabel Torras ofereix tallers a mares en aquesta situació per ajudar-les a gestionar millor les seves emocions i a fer una criança respectuosa amb els fills. Torras enumera alguns casos.

• A vegades no es parla amb els nadons perquè, “com que ells no parlen, tampoc no entenen”. Acompanyar les mares en la seva maternitat també passa a vegades per ajudar a deixar de veure el nadó com un “objecte a cuidar, netejar i alimentar”, i començar a veure’l com un “subjecte amb el qual interaccionar i comunicar-s’hi”.
• Ajudar a entendre que els nadons no ens “prenen el pèl” quan ploren perquè els agafem en braços, sinó que és la manera de reclamar que ens necessiten a prop, i en la mesura que els anem fent un retorn tranquil i serè, aniran podent-se calmar d’altres maneres (més endavant només els caldrà la nostra presència, o només la nostra veu des de l’habitació del costat, etc.).
• Un nen al voltant de l’any a qui la mare dona el menjar amb cullera i, de sobte, ell fica les mans al plat i esquitxa i embruta la taula. A la mare li surt de dir: “Mira que ets marrà, em vols fer la vida impossible!” En canvi, l’educadora que és a prop mira l’infant i li fa el següent retorn: “Potser només tens ganes de jugar i vols saber què passa i què se sent si fiques les mans al plat, oi?”
• Moltes de les males interpretacions són fruit del desig d’experimentació i exploració de l’infant, que la mare viu com que la vol molestar i li vol donar feina. Quan l’infant assegut a la trona i envoltat d’objectes perquè s’entretingui jugant-hi el que fa és anar-los llençant un a un a terra mentre contempla com cauen, no està fent un lleig a la mare, sinó que experimenta què passa quan cau cadascun dels objectes... Si som capaços de veure-ho així, li direm: “Quins sorolls més diferents que fan les coses quan cauen, oi?” Captem el seu interès o desig i hi dialoguem.