“Què! Quan tindreu el segon? Heu d’anar a buscar la parelleta!”

Barcelona–“Què! Quan t’animaràs a tenir un fill? Que se’t passarà l’arròs!”

Vet aquí una de les interpel·lacions més temudes per moltes persones que no tenen descendència, perquè obre mil portes. Qui es troba en edat reproductiva i no té fills sempre té una història al darrere. Potser és gent que senzillament no en vol. O a qui l’economia no ho permet. Hi ha persones que ho descarten perquè no es volen anxovar en un pis petit i creuen que no podrien donar a la criatura totes les comoditats que voldrien. Potser és gent que viu una relació que no rutlla com caldria i que no es vol arriscar. Potser la parella acumula avortaments o està buscant l’embaràs i no ho aconsegueix.

¿Val la pena invocar el pas del temps com a mesura de pressió per preguntar a un conegut per què no té fills, amb el risc d’alimentar encara més el sentiment de culpabilitat que poden sentir aquestes persones? És clar: el que és natural, el que és socialment acceptat, el més normal, és tenir fills quan et ve de gust. Tothom ho sap. Els homes t’embarassen amb la mirada i les dones estan dissenyades per procrear.

–“Què! Quan tindreu el segon? Heu d’anar a buscar la parelleta!”

Aquesta seria l’altra audaç expressió, el tipus de còctel semàntic que quan es dispara a boca de canó pot travessar l’ànima de molts pares. Especialment quan desig i realitat no combinen bé. Aquest últim judici (amb sentència inclosa) és el que he hagut de sentir més cops des que vaig estrenar la paternitat. Jo respecto molt els homes i les dones que passats els 40, els 50 i els 60 han ampliat la família. Parir una criatura i veure-la créixer, acompanyar-la per aquest Dragon Khan que és la vida, és una experiència meravellosa. Però jo crec que, en aquest context, hi ha diversos factors que hauríem de tenir en compte a l’hora de plantejar-nos un doble combo (o triple, qui sap).

Resumint molt, el primer de tots és aturar-te a pensar quina qualitat de vida podràs donar a la criatura. El segon, quina qualitat de vida podràs tenir tu. I el tercer condicionant, però segurament el més determinant, és biològic: en aquesta etapa de la vida, a les consultes de ginecologia moltes vegades t’adverteixen que pots trigar un any (com a mínim) a tenir un embaràs. Si no es pot consumar de forma natural, quedarà per davant un feixuc periple transitant per clíniques de fertilitat. O un procés d’adopció, que sol ser complex. No cal dir que, indefectiblement, com més temps passi abans d’arribar a la meta, més vell seràs.

Un jardí ple de ferides obertes

Si l’embaràs tira endavant, després has d’estar preparat per deixar d’existir durant dos o tres anys més. Sobretot perquè si el nadó és molt intens, hauràs de racionalitzar el teu temps per tenir-ne cura, treballar (si ho necessites per viure) i (intentar) dormir. L’oci personal i altres interessos egoistes queden fora de l’equació. Un apunt econòmic d’interès: si vius a Barcelona, has de tenir en compte que, segons l’última actualització de l’Incasòl, la quota del lloguer d’un pis ascendeix a 1.087 euros de mitjana.

Quan ja tens una certa edat i, per tant, se suposa que has adquirit un cert grau de maduresa, hauria de ser automàtica l’aparició d’alguna mena d’inhibidor cerebral que bloquegés determinades preguntes. Un automatisme que avortés expressions que alguns familiars o coneguts acostumen a formular quan consideren que ells ja tenen la feina feta. Més que res perquè haurien d’entendre de forma natural que poden estar trepitjant un jardí ple ferides obertes.

Perquè, en aquest terreny, voler no sempre és poder.