Símptomes, neguits, enginy... per dos?

L’embaràs de la Celia Anaya ja apuntava maneres fins i tot abans que ella i el seu marit certifiquessin que tornarien a ser pares. “Feia dos mesos que ho buscàvem i la Celia es va començar a trobar malament, estava molt cansada i no parava de vomitar”, recorda el Carles. Com que ella s’ha de punxar heparina des de l’inici dels embarassos, de seguida van voler comprovar si venia un altre fill en camí, fins i tot abans de la primera falta. “Vam fer una analítica de sang i l’hormona de l’embaràs sortia tan alta que se’ns van disparar les alarmes”, prossegueix el Carles. “El nivell equivalia a un embaràs de vuit setmanes, quan jo estava de quatre!”, exclama la Celia.

Cap d’ells tenia cap antecedent familiar proper. Només la Celia, però d’uns germans de la seva àvia. El risc de bessonada, per tant, no era ni del 50%, però el seu ginecòleg ja els va dir que una edat més avançada dels pares o el fet de tractar-se d’un segon o tercer embaràs, augmentava les possibilitats d’un embaràs múltiple. La doctora Elisa Llurba, ginecòloga a l'Hospital QuirónSalud Barcelona i directora d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital de Sant Pau, apunta igualment que “l’auge de les tècniques de fecundació assistides expliquen l’increment del 80% de les gestacions múltiples de les últimes dues dècades”.

XOC INICIAL

“Després del xoc inicial i del riure nerviós a la consulta del ginecòleg, no ens va quedar altra opció que pair-ho”, apunta la Celia, i més encara si la quadratura del cercle té nom propi, Adrià, el seu fill gran, que quan neixin els bessons només tindrà dos anys i mig. Al Carles, de fet, va afectar-li més passar de la idea de tenir dues nenes, com els van dir a la setmana 12, a la de tenir dos nens, com els van confirmar a la 20. “Va quedar-se tan impactat que l’ecògrafa no parava de dir que no patíssim, que tot anava bé”, destaca la Celia.

Un cop assimilat que aviat passarien a ser cinc, la parella va reparar en els canvis que venien: de cotxe, ja que a la part posterior del que tenien tres cadiretes no hi cabien, i de pis. “El d’ara té dues habitacions i l’única fórmula possible, la de posar lliteres, és inviable amb un germà gran tan petit”, explica la Celia, que apunta que ja miraran de mudar-se més endavant, quan ella s’hagi recuperat mínimament del part. “Ara no em veig capaç d’organitzar una mudança, ni tan sols de fer les oportunes visites per intentar vendre el nostre en unes condicions òptimes”, reconeix la Celia.

Aquest és un impàs on cada parella ha de trobar el seu propi compàs d’ajust. Així ho afirma el doctor Carles Lupresti, cap de psiquiatria de l’Hospital QuirónSalud Barcelona, que insta a “trobar les eines adequades, o buscar-les amb ajuda professional, perquè aquest procés no es converteixi en una càrrega feixuga”. Ser uns pares experimentats, no obstant, també comporta saber relativitzar els problemes, una cosa que la Celia va tenir clara poc després de saber que portava bessons: “Després que en el nostre primer embaràs tinguéssim un avortament tardà, a les 22 setmanes de gestació, no vaig poder gaudir gens del de l’Adrià, així que ara només tenia dues opcions, o plorar pels racons i amargar-me o intentar gaudir, per fi, d’aquesta etapa”.

Creixement i part. Aspectes clau

En un embaràs de bessons, els dos fetus creixen a un ritme paral·lel fins aproximadament la setmana 27. A partir de la 28, es produeix un aplanament de la corba de creixement, fet que “respon a una insuficiència placentària que, de vegades, afecta un fetus més que l’altre, d’aquí que calguin més controls de creixement prenatals”, destaca la doctora Elisa Llurba, que matisa, tanmateix, que “un embaràs gemel·lar monocorial (on hi ha dues bosses però una sola placenta) implica un risc superior de complicacions perquè els dos fetus mengen d’un mateix plat ”. Un embaràs de bessons es considera a terme a les 37 setmanes, però a partir de la 35 pot produir-se el part. Si neixen entre la 35 i la 37, es consideren prematurs tardans i, tot i tenir un risc de complicacions baix, “se’ls ha de vigilar perquè el procés d’adaptació a l’exterior pot ser més lent”. La cap d’obstetrícia i ginecologia de Sant Pau apunta que un 50% d’embarassos acaben en cesària, fet que vindrà determinat per la posició del primer fetus.

“En tenir un primer fill, ja sabíem què ens venia a sobre durant l’embaràs, ho controles tot una mica més i no ens hem angoixat tant amb la planificació i el fet d’haver de preparar la roba, l’habitació, etc. Tenim més clar què necessitem i què no... També és cert que no tenim temps de parar-nos a pensar-hi gaire perquè el nostre fill gran ens té força entretinguts!”, afirmen tots dos.

SÍMPTOMES PER DUPLICAT

La principal diferència entre un embaràs d’un fill únic i un de múltiple és la intensitat dels símptomes ja des de l’inici, quan nàusees, vòmits, marejos i son es manifesten molt abans i d’una manera més intensa, cosa que, en paraules de la doctora Llurba, “respon al fet que existeixen dues placentes”. En portar dos nadons, el pes de la futura mare durant l’embaràs també augmenta més significativament, “cosa que durant el tercer trimestre provocarà més sensació d’ofegament, ja que la panxa comprimirà estómac i pulmons; més cansament i símptomes com la ciàtica, cremors, mal d’esquena i inflamació de cames o peus, símptomes que, en un embaràs d’un fill únic, acostumen a aparèixer força després”, prossegueix Llurba. Un embaràs múltiple també comporta més risc de diabetis gestacional i preeclàmpsia.

Els símptomes de l’embaràs també es manifesten en el pla emocional. I és que, com reconeix la Celia, “la muntanya russa emocional de l’embaràs, elevada també al quadrat, és equiparable al desgast que patíem quan l’Adrià no ens deixava dormir a les nits”. La futura mare de família nombrosa reconeix estar “més irascible” que durant el seu primer embaràs, però ara també hi ha un tema afegit, el malestar. “Estic molt cansada, però he d’aguantar el tipus perquè tinc un fill petit que em reclama. També hi ha un sentiment de voler fer més, una frustració que acabo pagant amb el meu marit”, reconeix, un fet que el Carles corrobora: “Jo intento posar-me en el lloc de la meva dona i comprendre els seus alts i baixos emocionals, els canvis físics i el cansament... Intento ser especialment comprensiu, però nosaltres també hem d’aguantar metxa!”

I DESPRÉS... QUÈ?

Una de les màximes preocupacions durant l’embaràs gemel·lar és no donar l’abast amb dos nens tan petits que, durant mesos, acapararan l’atenció dels seus pares, i més si es té un altre fill relativament petit. Com cal equilibrar les forces? Segons el doctor Lupresti, cal que la responsabilitat que genera una sobrecàrrega com aquesta “sigui compartida amb pactes clars i honestos, amb humilitat suficient per assumir les mancances de cadascú i traçar un camí d’aprenentatge per assolir plegats i amb satisfacció el repte”.

La priorització de tasques, en paraules de Lupresti, ha d’estar “profundament arrelada amb les disponibilitats de la parella i plantejar clarament en quins àmbits cal que hi hagi asimetries i en quins equitat”, un objectiu que, reconeix, “no és gens fàcil” si, a més, hem de preservar la nostra vida de parella, que durant una paternitat recent sol ser la que en surt més malparada: “Cal fer-ho -prossegueix- amb grans dosis d’esforç, creativitat i complicitat, tenint clar que s’estan creant les bases d’una família”. Unes bases totalment compatibles amb el fet de teixir una xarxa de suport amb altres familiars i amics, grups de lactància, pares recents, etc. Perquè, com matisa Lupresti, “per educar fa falta la tribu sencera, que ens ajuda a pal·liar la sensació d’aïllament i la poca transmissió de coneixements bàsics sobre criança”.

Una idea que també serveix per afavorir una criança menys angoixant i més feliç que, en el cas de la Celia i del Carles, passa per una xarxa d’amics que, si cal, donen un cop de mà amb l’Adrià; una àvia i un tiet paterns als quals acudir puntualment, ja que tots dos treballen, i les visites periòdiques de l’àvia materna, que viu a Mallorca, i que a la Celia li són de gran ajut quan el seu marit ha de viatjar. Un desplegament que, amb l’arribada dels bessons, el matrimoni espera optimitzar gràcies a un canvi de rumb professional del Carles, que deixarà de viatjar tan sovint; el suport d’una cangur que els ajudi amb la canalla i una reducció de jornada laboral del 50% en el cas de la Celia durant uns mesos. Al setembre, l’Adrià començarà l’escola i els bessons l’escola bressol, però... això ja és una altra història!

Germans grans. Com implicar-los?

“El que em fa patir no és tant si donarem l’abast quan neixin els bessons, com veure com ho portarà l’Adrià, si podré fer-li cas, si tindré forces per jugar amb ell, que disposi de les seves estones amb nosaltres, etc.”, reconeix la Celia, la protagonista del nostre reportatge. Aquest és un neguit que comparteixen molts futurs pares de bessons. A l’hora d’evitar que els germans grans percebin la presència dels nouvinguts de manera intrusiva o que se sentin destronats, el doctor Carles Lupresti recomana “pensar curosament estratègies per reduir l’impacte que genera l’arribada dels nouvinguts al mínim possible”. Unes estratègies que, com apunta el doctor, caldrà adobar “amb humor i capacitat de fer comèdia per dissimular el cansament” que segur que experimentaran els pares. En aquest impàs, també serà molt útil “transmetre a la canalla la idea de grup, fent especial èmfasi en les tasques on els germans poden implicar-se, premiant-los quan les conductes s’acostin al que es necessita en cada moment”.