Cal rebre visites després de parir?

BarcelonaDurant l’embaràs de la seva primera filla, ara fa cinc anys, en un primer moment la Sara Rodríguez i l’Albert havien pensat limitar mínimament les visites de familiars i amics un cop l’Elna hagués nascut. “Volíem fer una mica de niu i conèixer-nos abans que vingués més gent”, recorda ara ella, amb la seva segona filla, la Queralt, de cinc mesos, al pit. La realitat, però, va distar força de la idea inicial: el part de l’Elna no va ser com esperaven i van haver de romandre a l’hospital més temps del previst; així que, explica, també els va venir de gust que vingués gent a visitar-los. “Després potser va ser massa”, diu la Sara referint-se a la quantitat de gent que va passar aquells primers dies per l’hospital, una situació que, en arribar a casa, encara es va intensificar més. “Els familiars venien, amb molt bona intenció, però potser s’hi estaven massa estona. Nosaltres volíem atendre’ls i no sabíem com demanar-los que ens deixessin sols perquè necessitàvem el nostre espai”, explica Rodríguez, que també fa èmfasi que això jugava en detriment de la instauració de la lactància. “Quan l’Elna volia fer pit jo necessitava el meu espai i així era impossible”, lamenta. “Ens sabia tan greu demanar a la gent que marxés que mai vam arribar a fer-ho”, reconeix ara.

Canvi de xip

Van ser moments molt durs. Tant, que durant el segon embaràs de la Sara, la parella va canviar el xip. Van rumiar molt sobre com podien limitar les visites i quin missatge donar. “Durant l’embaràs vam comunicar que prioritzaríem la trobada de la Queralt amb la seva germana gran i que el moment havia de ser especial per a nosaltres quatre”, subratlla. Després d’un part complicat, la petita va estar-se 10 dies a l’UCI de nounats. Això els va facilitar encara més demanar als familiars que s’esperessin per visitar-los. Per sort, tothom va entendre perfectament que l’Elna fos la primera a retrobar-se amb la seva germana i que, com que la Queralt havia tingut una arribada al món accidentada, era lògic haver-se d’esperar una mica més per conèixer-la. “Van ser prudents, tal com nosaltres els vam demanar”, reconeix la Sara, que pressuposa que, com que el relat que els feia a amics i familiars del seu primer postpart va ser tan negre, la gent sabia que el missatge que els donava en aquest segon embaràs “era real i allò que necessitava realment”.

En aquest sentit, la llevadora Marta Jiménez cita el pediatre expert en desenvolupament infantil Nils Bergman, el qual ha centrat la major part dels seus estudis en la necessitat d’intimitat i protecció del binomi mare-nadó: tots dos, sosté Jiménez, necessiten temps per adaptar-se a aquesta nova vida. “Durant els primers dies, i inclús setmanes, la mare es troba en un estat de recuperació física i emocional després del part, mentre que el nadó s’adapta a la vida extrauterina”, subratlla la també coordinadora de llevadores de l’ASSIR de la Fundació MútuaTerrassa. I és que, apunta, la presència de moltes visites –sobretot si s’està en període de recuperació, es dorm poc, hi ha dificultats en la lactància o simplement perquè són masses i no hi ha espais durant el dia per descansar– “pot ser un estrès molt important”. En conseqüència, afirma, la millor manera de cuidar un nadó i la seva família “és preguntar si és un bon moment per visitar-los i, si no, que elles mateixes ens indiquin quan es podria fer”.

Les necessitats de la família, primer

Jiménez cita novament Bergman per recalcar que, durant aquestes primeres setmanes de vida del nounat, és fonamental “proporcionar un entorn tranquil i íntim on la mare i el nadó tinguin el temps i l’espai necessaris per establir una connexió segura i de confiança”. L’arribada d’un nadó sol ser intensa emocionalment per a la mare i per a la parella, els quals poden experimentar canvis d’estat d’ànim, cansament i estrès postnatal, per la qual cosa, insisteix Jiménez, “respectar les seves decisions i donar espai permet que es gestionin aquests aspectes sense pressions i amb el suport adequat quan se sol·liciti”. De la mateixa manera, és “perfectament normal” que una mare i la seva parella vulguin comptar amb la presència de persones de confiança durant els primers dies i, per tant, “mantenir un diàleg fluid amb persones importants per a ells i buscar suport emocional en altres fonts com els professionals de la salut (les llevadores, infermeres de pediatria, ginecòlegs, pediatres), acudir a un grup de suport al postpart i la lactància, i estar amb altres mares que puguin comprendre i donar suport a les decisions preses també és important”.

La maternitat, al cap i a la fi, és un procés on cada mare mereix respecte i suport en les seves decisions, una lliçó en la qual, ara sí, la Sara i l’Albert van saber posar èmfasi. “Jo ja ho havia passat malament un cop i ara volíem gestionar-ho diferent”, afirma ella. Durant aquest segon embaràs, la parella també va fer partícip el seu entorn que, amb dues nenes, la feina a casa òbviament es multiplicaria i que estarien encantats que els fessin costat, per exemple, portant un tàper amb menjar si venien a fer-los una visita. Fruit d’aquesta feina prèvia, no només va haver-hi gent que els va dur menjar, sinó que també va haver-hi persones que “s’oferien a portar o recollir l’Elna de l’escola, o endur-se-la a fer un passeig perquè l’Albert i jo poguéssim estar més tranquils amb la Queralt”.

Regular els estímuls que rep el nadó

Per a l’Alicia Mirada, pediatra neonatòloga de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa, cal partir de la base que el part i el naixement no són una malaltia i que gairebé sempre va bé, però “també és cert que tant per a la mare –que ja fa hores que no dorm entre part i postpart– com per al nadó –que surt a un nou món ple d’estímuls, tots ells diferents dels que sentia dins la panxa– la rebuda de visites és un extra sovint innecessari”. La també coordinadora de la unitat neonatal del centre hospitalari també s’atreveix a afirmar que l’únic benefici de la restricció de visites als hospitals durant la pandèmia ha estat per a les parelles que han tingut un fill: “La majoria ha agraït molt poder estar sols, anar-se coneixent, poder descansar a qualsevol hora si el nadó ho permetia i compartir l’experiència sense interferències”.

Mirada destaca, tanmateix, que, en néixer, els nadons s’han d’adaptar molt ràpidament a la vida extrauterina, la qual cosa “vol més feina del que sembla”. I és que, prossegueix, “han d’obrir el pulmó, fer fora l’aigua que els banyava, canviar el circuit de la sang per anar a buscar l’oxigen, tancant alhora el que feien servir per connectar-se amb la mare i la placenta”. De sobte, baixen molts graus, senten sorolls nous, descobreixen la llum, noten friccions, senten olors, ja no poden empassar-se l’aigua que els envolta però poden començar a xuclar el pit, no tenen les manetes davant i no poden fer-se carícies per consolar-se, els braços es mouen però no hi ha res que els torni a lloc, no tenen topall... En paraules de la neonatòloga, es tracta “de molts canvis, molts d’ells intensos”. Tot un seguit de nous estímuls que, “si bé són necessaris per créixer, a l’inici cal graduar-los”, i més sabent, com revela Mirada, que, en néixer, els nadons fan fins a 40.000 connexions entre neurones cada segon i que les fan segons els estímuls que els seus sentits detecten. Per tant, conclou, “cal saber com ho reben els seus sentits i conèixer també el que és facilitador o el que no ho és tant en aquest moment de canvi”.