L’avortament i el silenci social

Patir un avortament no desitjat durant els primers mesos d’embaràs és una realitat no habitual, però sí força freqüent, encara que resulti incòmode parlar-ne. Els números diuen que aproximadament un 20% dels embarassos no arriben al final i que, d’aquests, un 80% s’aturen durant el primer trimestre. De fet, quan pateixes un avortament inesperat en aquesta etapa descobreixes, ràpidament, que el teu voltant és ple de casos de dones (o de dones que coneixen altres dones) que també n’han tingut. Te n’arriben testimonis a través d’una xarxa immensa de vivències subterrànies. I aviat t’adones que conèixer altres casos et fa sentir menys sola, més acompanyada.

El que no s’acaba d’entendre, però, és per què totes aquestes experiències segueixen mig silenciades i a les fosques... Quan reps una notícia com aquesta et sents, sobretot, desemparada. No tens cap referent sobre què et passa, ningú t’ha explicat mai com seria ni que tindries un desgavell hormonal tan gran que a voltes la tristesa esdevindria insuportable i gegant.

En plena era de la informació i la modernitat, vas a cegues i et sents ignorant. Et capbusses a internet, però tampoc no hi trobes gaire res: alguns fòrums i articles puntuals en to enciclopèdic, sí, però en un volum molt (però molt!) inferior al que tenen les entrades sobre les meravelles de la lactància materna o les fases de desenvolupament dels nadons quan són a la panxa, per citar alguns exemples.

És evident que l’avortament és una qüestió molt més callada i molt menys normalitzada, tot i que forma part dels processos gestacionals i dels nostres possibles cicles naturals. I és fàcil de veure, especialment quan t’hi trobes, que si no comencem a capgirar aquest panorama tot seguirà com fins ara, que ja sabem que a la societat li va de meravella tenir-nos desinformades i rebent una sola idea de què és una dona i com s’ha de comportar.

TRENCAR TABÚS

Potser és hora, penses aleshores, que entre totes anem trencant els tabús que encara pesen sobre tot allò que afecta els nostres cossos i expliquem, sense vergonyes, com són les nostres maternitats (les de veritat, no les versions sacralitzades que encara ens inculquen), i amb elles els nostres postparts, les nostres regles, els nostres avortaments (inesperats o voluntaris), el nostre desig, els nostres cicles o la nostra sexualitat (però la real, eh?, no la que ens han volgut vendre com a normal).

Perquè, en definitiva, parlar de les nostres experiències permetrà dignificar les nostres vivències, que encara avui són relegades al rang de ximpleria, de fenomen obscur o de cosa domèstica.