Criatures 27/08/2021

Tot el que no s'explica del postpart

El gran oblidat, el desconegut… Cal acostar l’imaginari col·lectiu a la realitat del postpart, en què es barregen tota mena de sentiments

3 min
La imatge idealitzada i romantitzada que existeix del postpart fa que hi hagi unes expectatives que després no es compleixen.

Cada cop són més les dones que saben que la maternitat, i en concret el postpart, no és un camí de roses. “La nova onada feminista que estem vivint ha permès que es parli més públicament d’una sèrie de temes vinculats a l’experiència de les dones que fins fa poc estaven silenciats: salut sexual femenina, orgasme de les dones, cicle menstrual, maternitat i tot el que l’envolta. Malgrat tot, el discurs hegemònic sobre la maternitat està marcat per una visió patriarcal i productivista de la maternitat, que considera que les dones han de ser mares abnegades i alhora superdones que arriben a tot”, assegura Esther Vivas, autora del llibre Mama desobedient*. Explica que aquesta imatge idealitzada i romantitzada que hi ha del postpart fa que hi hagi unes expectatives quan tens una criatura que després no es compleixen, per això moltes dones, sobretot les que són mares per primer cop, viuen l’experiència de la maternitat i el postpart amb malestar i culpa.

Per a Vivas, és important treure de l’armari la maternitat real perquè les dones puguin reconciliar-se amb el que significa i puguin tenir una experiència materna satisfactòria. “A les dones no ens està permès parlar de la duresa de la maternitat i del postpart perquè ens titllen de males mares. S’espera que estiguem enamorades del nostre nadó, sempre disponibles i felices”, apunta, alhora que recorda que el postpart és especialment difícil en una societat hostil a tot el que significa cuidar i maternar, amb permisos de maternitat curts i un munt de prejudicis sobre les mares. “Tot això dificulta l’experiència materna”, conclou Esther Vivas. 

La pintora Joana Santamans reconeix que l'experiència del postpart ha sigut colpidora.

La pintora Joana Santamans (44), que es considera forta i positiva, admet que el postpart ha sigut com una plantofada. Parlem quan fa 40 dies que ha nascut la Julieta, la seva filla, després d’un part llarg i complicat. Explica que durant l’embaràs –experiència que la va sorprendre molt favorablement– va rebre tota mena d’informacions i recomanacions sobre l'embaràs, el part, el postpart i la maternitat: “Eren tantes i tan diverses que he preferit viure la meva experiència i anar veient què passa i com em sento”. No s’identifica gaire amb aquell amor incondicional que li auguraven que sentiria, creu que cada dia s’està enamorant més de la Julieta, de la personeta que és, de la mirada, dels somriures... i que encara no té prou perspectiva –no s’han separat més de tres hores– per saber el que sent. Per a ella és com si estiguessin barrejades.

Reconeix que no va ser un enamorament automàtic, sentia una responsabilitat desmesurada tenint en compte que estava esgotada físicament. Fa referència a les famoses de les revistes que surten estupendes amb la criatura en braços i caminant com si res. Ella va estar cinc dies a la clínica per recuperar-se, tenia el sòl pelvià afectat, no podia caminar, es marejava, estava feble i no sabia que les parteres sagnaven durant tants dies després del part. “Vaig anar a classes de part, m’havien explicat moltes coses, però estava convençuda que a mi només em passarien les bones”, diu rient. Desgavell hormonal, ploreres, morenes, dolor, mugroneres, esgotament i la sensació d’estar superada es combinen amb una sensació de rejoveniment que no s’esperava: “Associo la reproducció a quelcom que es fa de jove, però ja soc gran. Aquest nou repte, no parar d’aprendre, sentir-me inexperta... em connecta amb la joventut”. Creu que si hagués sigut mare de més jove, potser hauria estat més bé físicament, però no portaria bé l’angoixa per haver de posicionar-se en l'àmbit laboral, “en canvi ara sento que m’ho puc permetre i li dedicaré tot el temps que necessiti”. 

El que no s'explica

“El postpart és el gran oblidat i no n'hi ha dos d’iguals”, assegura la Laia Aguilar, consultora certificada internacional de lactància materna (IBCLC) i llevadora LactApp, que publicarà a la tardor un llibre sobre el postpart. El que destaca d’aquesta etapa, que dura més de 40 dies, és: 

- Gran dependència. Qui acaba de néixer depèn de tu 24 hores els 7 dies de la setmana. Això significa dormir poc, esgotament, una alimentació molt intensa sobretot si és lactància materna i molta responsabilitat. 

- El vincle necessita temps. És molt romàntica la idea que veurem el nostre nadó i ens n'enamorarem, sabrem com cuidar-lo, l’abraçarem i se’ns passarà tot. La realitat dista d’aquest imaginari col·lectiu. 

- És un aprenentatge. Aquesta nova etapa és un aprenentatge constant durant el qual podem sentir frustració quan no sabem què necessita la criatura. 

- Canvis físics. La panxa no se’n va de seguida i necessita temps per tornar al seu lloc, els pits canviaran i calen dies perquè pugi la llet, potser sortiran morenes o hi haurà dificultat per caminar els primers dies, pot haver-hi dolor, es pot sagnar unes setmanes… Cal temps perquè el cos es recuperi. 

- Ambivalència. Es combinen sentiments contradictoris, des de la felicitat i la pau que sents quan estàs amb el teu nadó a estar sobrepassada i creure que no pots més.

- Ajustar els estàndards. La clau és no tenir unes grans expectatives les primeres setmanes, i l’objectiu ha de ser cuidar-se, cuidar la criatura i que et cuidin. 

____________________

*Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Mama desobedient' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats