Les emocions, com la vida, estan plenes de matisos, i ens pot ajudar força a entendre'ns-hi saber copsar i estimar els matisos. La setmana passada deia que quan alguna cosa ens toca el cor i ens fa caure unes llàgrimes, les podem deixar fluir amb naturalitat. Que no cal que ens amaguem. Avui parlaré d'una situació en la qual considero recomanable fer tot el contrari: fer tot el que es pugui per contenir el plor o esperar que s'extingeixi. La situació a la qual em refereixo és quan demanem als nostres fills que facin alguna cosa molt necessària o de vital importància, ja sigui per a ells mateixos, per a nosaltres, per a algú altre, per al seu futur... I tant se val si els fills són criatures petites com si ronden els quaranta o més i tot.
Una de les imatges que trobo més patètiques és la d'una mare -i dic mare perquè en conec més que no pares que ho fan- que suplica alguna cosa plorant als seus fills. Em sembla lamentable perquè és una de les maneres per excel·lència d'exercir el xantatge emocional, i perquè denigra els mateixos pares a una posició de feblesa extrema i d'inferioritat indigna davant dels fills. Plorar pot ser molt necessari i beneficiós, però no en qualsevol circumstància.
Equilibri emocional
El plor ens pot humanitzar i segons com també ens pot degradar, i l'actitud a la qual acabo de referir-me està als antípodes del referent de maduresa, salut i equilibri emocional que seria bo que esdevinguem per als nostres fills. Si alguna vegada, en moments de discussió o de desavinença amb els meus fills, noto que està a punt de venir-me la plorera, procuro contenir-la o m'aturo i faig mutis discretament fins que ho aconsegueixo. El motiu el coneixen i el respecten. Saben que ho faig per evitar escenes penoses que ens podrien deixar un mal regust a tots plegats.
