16/05/2023

'Els tres mosqueters' i 'Els guardians de la Galaxia 3': la distància entre pares i fills

LondresEls meus fills ja no són un parell de criatures. L'Adrià és a punt de llicenciar-se a la universitat; la Júlia, aviat hi anirà. ¿A quina edat es va trencar la complicitat més profunda –sempre a flor de pell– que hi teníem quan eren petits? ¿A quina edat la recuperarem, si és que la recuperem mai? ¿Potser es va trencar quan les crispetes van deixar de ser un menjar festiu i per compartir mentre vèiem una pel·lícula?

A tots dos els hem portat al cinema des de menuts, i amb DVDs i els serveis de streaming els vam sotmetre a sessions setmanals (el nostre cine de los sábados, que diria Terenci Moix) per fer-los veure que la història del setè art no havia començat l'any 2000, i que el blanc i negre no és lleig.

Cargando
No hay anuncios

Primer triàvem els adults, i quan van tenir edat d'anar més enllà d'El rei Lleó, Aventures en bolquers oToy Story, i de veure cada dissabte el mateix fins a saber-se els diàlegs de memòria, els vam ungir amb la responsabilitat d'escollir, orientant-los per gèneres, dirigint-los subtilment cap a produccions aptes. Aptes per als pares, és clar. Al cap i a la fi, què som, sinó uns manipuladors? Pel seu bé…?

Però s'han anat fent grans i no es deixen manipular més. T'adones quan ja no esperen la sessió setmanal del cine-club, i les crispetes de casa no les assaboreixen com abans; ni tampoc els westerns de John Ford ni els paisatges de The Last of the Mohicans els captiven; o les comèdies de Billy Wilder, que no els fan ni riure, ni plorar, ni badallar. (Bé, amb Déu, com diu Fernando Trueba de Billy Wilder, els miracles són sempre possibles.)

Cargando
No hay anuncios

Es fan grans, en tot cas, i te n'adones quan prefereixen una sèrie d'adolescents o quan t'engeguen a dida a tu i a les teves dèries, perquè els amics o les amigues saben molt més bé què els atrau, i no, Casablanca no els interessa tant com per veure-la un cop l'any. La paternitat és entomar amb esportivitat la realitat d'un fracàs no especialment dramàtic: distància generacional.

Cargando
No hay anuncios

Versió de cartró-pedra

Durant les darreres setmanes he intentat convèncer la Júlia perquè m'acompanyés a veure la nova versió d'Els tres mosqueters, estrenada fa poc. Vaig llegir per primera vegada la novel·la de Dumas fa quasi cinquanta anys, després de veure una versió de cartró-pedra feta per la Televisió Espanyola del franquisme, protagonitzada per Sancho Gracia. Tenia 8 o 10 anys i m'hi va esperonar a empassar-me-la. Fascinant i absorbent. La vaig rellegir per primer cop mentre feia classes d'història moderna a la UB, amb el doctor Joan Badà en el paper de professor Mister Memorión. L'he tornat a rellegir un cop més fa cinc anys, si fa no fa. Continua atrapant-me.

Cargando
No hay anuncios

La Júlia va excusar el seu poc compromís amb el meu gran entusiasme dient-me que ja l'havíem vista. ¿Potser recordava la lamentable versió de Richard Lester, d'aquelles sessions familiars? Ho dubto, perquè mai em va agradar i no tinc esperit ni de torturador ni tampoc de màrtir.

Hi he anat tot sol, finalment. L'adaptació és esplèndida i com a aventura no té res a envejar a les d'Indiana Jones. Dies després, la criatura que ja no ho és em va proposar d'anar a veure amb ella la tercera entrega d'Els guardians de la Galàxia. No em venia gens de gust, però vaig acceptar. En el to havia intuït un vetllat i futur retret, si no m'hi sumava: "Ets tu qui ja no vols fer res amb mi…"

Cargando
No hay anuncios

En acabar li vaig demanar què li havia semblat. "Està bé!", va dir. Jo la vaig trobar un horror, una altra poca-soltada de Marvel sense límit de pressupost ni de violència. No l'hi vaig dir, però. Al final anuncien la quarta part, de la mateixa manera que al final de Los tres mosqueteros. D'Artagnan, n'anuncien la segona, Milady. Quan arribi el Nadal, tornaré a convidar la Júlia. Però dubto que accepti. I hauré de pair el meu fracàs per no haver sabut transmetre-li com és d'emocionant la novel·la, als 17 anys o als 60.

Sé que no hi tinc dret, però encara espero que algun dia ella també trobi, par hasard, les Mémoires de M. d’Artagnan i les devori com jo ho vaig fer. Serà com si tornéssim a menjar crispetes junts.

Cargando
No hay anuncios