Santa Tecla

Costa ben poc detectar un pare tarragoní aquests dies. És un ésser viu garratibat de l'esquena cap amunt, un home que si fa o no fa té la mateixa mobilitat i joc de coll que els gegants i gegantes que ha estat empaitant tota la setmana, com si una estranya simbiosi després de tantes hores de convivència els hagués agermanat. Però no, de fet no és gaire estrany aquest fenomen, l'única cosa realment estranya d'aquest procés és que el pare encara sigui capaç de girar el cap en qualsevol cruïlla per veure si ve algun cotxe sense que tots els ossos del coll li caiguin al paviment esmicolats com molletes de pa.

I és que parlant de simbiosi cap altra té més èxit en una festa major com la dels castellers i els pares i mares tarragonins. De la mateixa manera que els seguidors d'un equip de futbol es passegen pels carrers amb la samarreta del club, nosaltres, emulant els nostres herois locals, omplim la ciutat de pilars de dos, sense folre i sense manilles, tot i que quan reps la quarta plantofada a la calba t'agradaria tenir-ne unes ni que sigui una estoneta. Sí. Som els que portem el nen al damunt quan passen els capgrossos i ens donen la mà, els que portem el nen al damunt quan ens emocionem com rucs veient l'enxaneta aixecar la mà, els que portem el nen al damunt quan la Cucafera gairebé ens aixafa el peu, els que portem el nen al damunt quan els diables ens fan ajupir esquivant alguna guspira punyetera, els que portem el nen al damunt mentre escoltem les poca-soltades de les Dames i Vells. I sí, potser estarem deu dies amb torticoli, però poques coses et reconcilien més amb la teva ciutat que aquesta fascinació reflectida a la mirada embadalida del teu nen, aquest desfici per veure mulasses, dracs i àligues que escupen foc i ganes de viure, aquesta curiosa barreja de por i atracció cada cop que els té al davant, aquest vol i dol que ens fa empaitar-los i fugir-ne, aquest ritual d'iniciació a la pólvora, el foc, el soroll i la rauxa que espanta i atreu alhora i que, en definitiva, el fan ser un pelacanyes , un tarragoní (amb permís de la BASF i la Repsol) químicament pur.

Això sí, la propera Santa Tecla, ja us aviso que si pot ser ho farem tot agafadets de la mà, com dos homenets, que la canalla creix molt en un any. I és que la festa major és molt maca, molt, però el papa, encara que no ho sembli, es fa gran.