Història familiar

Apriori la genealogia pot semblar una disciplina molt allunyada de la quotidianitat, tot i que en alguns països és una matèria molt arrelada en el dia a dia d’experts i famílies. Als Estats Units és el segon hobby després de la jardineria i la segona cerca a internet després del sexe, mentre que al Regne Unit i a França actua com a element de capçalera de convencions, associacions locals i publicacions. El nostre país, però, és a anys llum d’aquesta situació, per la qual cosa la genealogista Mireia Nieto afirma que “hauríem de començar a pensar en la genealogia com una eina per comprendre el present encara que parli molt del passat”.

Segons Nieto, conservar la memòria familiar “afavoreix que les generacions més joves o les que han de venir coneguin els seus orígens i, de passada, es coneguin millor a elles mateixes”.

La periodista i terapeuta formada en constel·lacions familiars Mònica Batalla va més enllà i parla del potencial de la genealogia en els corrents terapèutics més avantguardistes, i fins i tot en la medicina. “Els resultats en teràpies que busquen solucions als problemes de l’individu tenint en compte el seu sistema familiar donen molt bons resultats i en menys temps”, explica.

Informació útil

Nieto considera “fonamental” que els infants coneguin la història més recent de la seva família. Parlar dels familiars que ja no hi són i recordar-los amb els nostres fills i filles els ajudarà a conèixer els seus orígens i a conèixer-se millor a ells mateixos. “Els petits necessiten disposar d’informació útil i rellevant sobre els morts que la família encara troba a faltar: avis, besavis i rebesavis que van ser persones importants per als pares o avis”, destaca.

Es tracta d’una informació que pares i mares poden traslladar als petits explicant històries familiars, ensenyant-los fotografies i vídeos domèstics que encara conservin, cuidant l’arxiu familiar, escrivint les seves memòries o, simplement, deixant-los unes hores a càrrec dels avis i àvies, que a través de les seves innumerables historietes esdevenen els millors transmissors del llegat familiar.

Aquesta és la tasca que fan, i que pensen potenciar a mesura que vagin passant els anys, els pares del petit Asier, de 21 mesos. El seu pare, el Dani Picazo, considera la família com el seu “petit gran projecte de vida” i, com a tal, té clar que “cal treballar per cuidar-la i preservar-la, però també recordar els que ja no són entre nosaltres”. Aquest és el cas de l’avi patern de l’Asier, que va morir fa 16 anys en un accident de cotxe. El Dani explica coses del seu pare al seu fill perquè el nen tingui present el seu avi durant la infantesa, però el cert és que l’Asier compta amb una xarxa d’avis molt extensa: “A més de la Virginia i la Núria -les àvies paterna i materna, respectivament- i del iaio Alejandro -l’avi matern-, l’Asier compta amb una tercera àvia, l’Anna, que era la parella del meu pare, a la qual ens referim així i exerceix com a tal, fins al punt que és una de les tres cuidadores, juntament amb la meva mare i la meva sogra, que ens donen un cop de mà a la meva dona i a mi quan nosaltres treballem”. I la llista d’avis no acaba aquí, ja que l’Asier té l’enorme sort de tenir la Vicenta, una de les besàvies paternes, encara viva, “per la qual cosa les trobades entre besàvia i besnét són també habituals”, afegeix el seu pare.

Una tasca, la de fomentar el diàleg genealògic, que en paraules de la genealogista Mireia Nieto “no s’ha d’imposar o forçar, talment com passa amb el tema de la sexualitat”. Nieto alerta que “no serveix de res que els avis expliquin batalletes si els infants o adolescents no se les escolten, ni que traiem els àlbums de família si no hi ha desig de veure’ls”, tot i que matisa que “tard o d’hora ells preguntaran pels familiars que no van conèixer o les persones que trobem a faltar si parlem d’elles”.

Més que genètica

La genètica ja fa temps que demostra la influència en la nostra biologia dels que ens precedeixen, els portem als gens. Aquesta informació, present en les cèl·lules de cadascú, “s’expressa tant físicament, perquè ens assemblem a un avi, al donant d’esperma o als progenitors que no hem conegut, com emocionalment, ja que som el reflex de temes resolts o no en les vides dels que ens han precedit”, subratlla Nieto. “Ara, a més, l’epigenètica ens ve a dir que el que viu una persona i l’ambient que l’envolta influeix en els gens”, afegeix la Mònica Batalla. L’entorn i les vivències, per tant, marquen i configuren la nostra personalitat, però també la nostra percepció del món i la que tenim de nosaltres mateixos, alhora que determina la nostra relació amb els altres.

Un ambient, d’altra banda, que no ha de limitar-se únicament al nucli familiar estricte, com explica Mireia Nieto: “Cada família és única i particular, i no ha de cenyir-se a una qüestió únicament d’ADN. Als arbres genealògics del segle XXI hi caben exparelles, mascotes, veïnes que són com tietes i amics de l’ànima, si volem”. El Dani Picazo corrobora aquest punt, ja que els seus millors amics són, a la pràctica, els tiets i tietes del seu fill, “de la mateixa manera que els fills i filles d’aquests amics esdevenen els cosins i cosines de l’Asier”.

“Un no tria la família en què neix, però sí que pot anar donant forma a la família que desitja. La Sílvia, la meva dona, i l’Asier són els pilars fonamentals de la meva família, però després hi ha una sèrie de satèl·lits amb una relació sanguínia més o menys intensa però igualment importants per al nostre fill”, subratlla el Dani.

Noves famílies

Es tracta d’una situació que també s’estén a les famílies reconstruïdes, les sorgides principalment després de la separació dels pares. En aquest punt, la terapeuta formada en constel·lacions familiars Mònica Batalla recomana “tenir molt clar l’ordre, respectar la família que el nen té més enllà d’aquell nucli nou i permetre-hi una relació fluida i sana”. En aquest sentit, alerta que “s’ha de fer un servei a l’infant, i no pretendre ocupar un lloc en l’esquema familiar de l’infant que ja té un titular”, afegeix Batalla.

I en el cas de les famílies monoparentals o amb fills adoptats, ¿com s’explica la història dels avantpassats? Els infants que tinguin uns orígens fora del que la societat considera normal (procreació amb coit, pares heterosexuals i filiació natural i legítima) necessiten, segons explica Mireia Nieto, “que el seu entorn proper pugui parlar amb naturalitat de la seva genealogia i que no pensin que han d’amagar la informació per no fer mal a la criatura o perquè sigui acceptada”.

En el cas dels infants adoptats no ens podem oblidar de les famílies biològiques, com tampoc podem deixar de banda la importància i el reconeixement dels donants d’esperma, d’òvuls o, fins i tot, de la subrogació que van permetre que els nostres fills i filles avui formin part de la nostra vida i conformin la nostra família. En aquest sentit, la genealogista Mireia Nieto insta els adults a “fer tots els esforços necessaris per treballar les reserves morals que encara té molta gent i reconèixer obertament la diversitat familiar que cada vegada més tenim al voltant”.