Fer-nos la vida fàcil

Sempre caic en el mateix parany de l’autoexigència, em poso dificultats a mi mateixa perquè tinc la sensació que si no hi ha dolor, no hi ha guany (de l’anglès no pain, no gain). No és un pensament racional sinó més aviat una actitud inconscient. La sensació d’haver d’empènyer les coses perquè succeeixin, d’haver-se d’esforçar i sacrificar per merèixer alguna recompensa. Aquesta creença de rerefons fa que el meu comportament sigui de rigidesa, control i estrès. Em costa acceptar el flux natural de l’existència i formar-hi part amb harmonia, doncs hi ha quelcom dins meu que creu que si no hi ha una batalla, no hi ha mèrit. Que per ser algú, cal treballar dur. Que per estimar-me i estar en pau amb mi mateixa, he de fer coses espectaculars. Aquest grau d’exigència continu impedeix la lliure expressió de la meva identitat.

Vaig a caminar amb una amiga que explica que quan menys s’obsessiona per les coses, més es relaxa i gaudeix del present, millor li surt tot. Diu que és el seu truc perquè les coses surtin perfectes. I sabeu què? Funciona! Ella diu que té molta sort i jo començo a pensar que la seva actitud vital l’acompanya. Per començar, te una auto-imatge positiva, la qual cosa implica que allò que ella pensa i sent d’ella mateixa no està condicionat per les seves conquestes ni l’assoliment dels seus objectius. No necessita fer res per guanyar-se el seu amor propi, està en pau amb qui és i abraça amb agraïment tot allò que li succeeix. Això ja és un punt de partida basat en la confiança i la satisfacció, la qual cosa influeix en la seva manera de comportar-se i relacionar-se. 

Sovint fem les coses perquè pensem que cal fer-les per ser algú que mereixi ser valorat i reconegut. Estem condicionats. No és el nostre instint el que ens guia per dur a terme aquesta sèrie d’activitats sinó que és una espècie d’obligació moral que viu en nosaltres, potser des de la nostra infantesa. L’expressió “guanyar-se la vida” ho diu tot. D’alguna manera en la forma en que hem estat educats preval la idea que cal rendir, ser productius i oferir resultats per justificar la nostra existència. Idea que parteix del menyspreu dels éssers vius i que passa per alt el valor intrínsec de qualsevol existència. És a dir, una persona val pel que és, no pel que fa. El sol fet d’estar viu implica el mereixement de respecte, drets i consideració. El valor de les persones és innat i no és necessari fer judicis als altres abans d’apreciar-los o tractar-los amb amabilitat, sinó que l’amor incondicional hauria d’imperar en el nostre comportament. 

Aquest mateix amor incondicional és el que hauria de regir la nostra relació amb nosaltres mateixos. Partir del reconeixement del nostre valor intrínsec i des d’aquest benestar interior, plantejar els nostres propòsits, que no estaran configurats amb l’objectiu de demostrar quelcom als altres o a nosaltres mateixos, sinó per un desig intern d’assaborir el seu assoliment. Així, no actuarem sota la coerció i la duresa que caracteritzen totes les accions que fem per guanyar el valor o el dret d’estar vius, sinó que ens mourem per desig, plaer i impuls natural. Es en aquest estat de gaudi quan es posa en marxa l’expressió de la nostra creativitat. Quant més ens relaxem i fruïm del present, més accés tenim al nostre potencial, fent més fàcil el desenvolupament de qualsevol tasca. De manera que, contràriament al que podria semblar, a major plaer en l’execució dels actes, més grau d’èxit.

Gaudir per poder triomfar

Passar-nos-ho bé és el factor imprescindible per triomfar. Si actuem a contracor no arribarem a cap resultat satisfactori. Els nostres actes perden el sentit quan estan fets a des de la coacció. Hem estat massa acostumats a fer les coses per la força: menjar quan no tenim gana, despertar-nos quan volem dormir, relacionar-nos quan volem estar sols, fer petons a persones per qui sentim aversió, ...trepitjar la nostra veu interior va ser un hàbit estès durant els anys de la nostra infància. Tanmateix, podem sortir d’aquest patró de comportament i recordar-nos qui som i què volem realment. Cal reconèixer quines conductes ens aporten benestar i distingir-les de les que ens fan mal, per tal de desfer-nos de les darreres. Ha arribat l’hora d’anar abandonant el costum de maltractar-nos, de crear pressió interna per obtenir resultats, d’utilitzar la violència per aconseguir allò que volem. Ja que cap d’aquestes conductes ens enriqueixen sinó que són obstacles que ens resten capacitat. És el moment de ser indulgents, amables i pacients amb nosaltres perquè aquesta és l’actitud que potencia les nostres habilitats. Ser benvolents, complaents i suaus en el tracte amb nosaltres mateixos és la clau de la integritat. Tenir atenta cura de les nostres necessitats, fer-nos les coses fàcils, decidir el millor per nosaltres en cada moment és el que ens porta a tenir una vida digna; que beneficia, sens dubte, tant a nosaltres com al nostre entorn. 

L’actitud juganera és la que ens acompanya des dels inicis de la nostra existència i aquella a què és necessari adherir-nos per viure feliços, plens de vitalitat i amb significat. Jugar és la nostra original manera de ser i rescatar-la ens torna la força i l’alegria que teníem quan érem petits. Em ve de gust tornar a ser entremaliada, curiosa, revoltosa, engrescada i desafiant. Connectar de nou amb l’emoció, l’espontaneïtat i la creativitat desbordant que caracteritza la infantesa. Fer les coses per jugar, experimentar i gaudir. Celebrar la vida i sumar-me a la bellesa que impera. Quin goig atrevir-me a equivocar-me, a fer el ridícul, a cridar l’atenció, a desentonar i a divertir-me intensament! Honrar la nostra autenticitat és transformar la vida en la festa que sempre hem volgut viure.