Renovar-se
A qui li agrada estar en un espai tancat? He treballat a moltes escoles amb grups d’edat diversos i utilitzant metodologies diferents. I sabeu què és el que més desitgen els infants de qualsevol edat quan arriben a classe? Sortir! El seu instint és el d’obrir portes i explorar. Volen experimentar els diversos fenòmens meteorològics, tocar els elements naturals (terra, sorra, aigua, arbres, ...), parlar amb diferents persones. Preguntar, qüestionar-se, experimentar.
Quina varietat ens proporciona una aula? La vida real, la natura està subjecta als canvis. La naturalesa és contínua transformació, després d’un cicle en ve un altre, el moviment és la constant. En canvi, les quatre parets on pretenem que els nens i nenes passin la major part de la seva jornada escolar es estàtica, més aviat immòbil, els elements estan estancats. La qual cosa significa que no es coherent amb la vida mateixa, els aprenentatges que s’hi poden dur a terme són limitats i repetitius. En conseqüència, es fàcil que s’hi produeixi l’avorriment, la desmotivació i la pèrdua d’interès. I sinó, compareu l’índex de felicitat en els infants de tres anys que entren a l’escola i el dels de sisè quan surten. Quants continuen amb la mateixa vivacitat, espontaneïtat i curiositat? Estic segura que aquest és el resultat d’invertir un nombre tan elevat d’hores entre blocs de formigó.
La natura crida als infants. La seva saviesa essencial els diu que la vida està fora dels edificis. La intensitat i la emoció estan vinculats als espais oberts. La riquesa d’oportunitats d’aprenentatge és obvia fora de classe. Només cal confiar en l’habilitat innata de les criatures per aprendre de qualsevol circumstància que se’ls presenti. Els nens i nenes estan destinats a aprendre. Aquesta és la seva naturalesa. Els seus gens estan orientats a desplegar les seves habilitats. I encara més, penso que no hem de ser els mestres els encarregats de programar aquests aprenentatges sinó de proporcionar-los un espai ric on trobar tot allò que necessiten. Per tant, es tracta de permetre’ls perseguir els seus interessos, realitzar les seves exploracions i experimentar allò que necessiten fer més que donar-los càpsules de coneixement alienes al moment i situació personal que estan vivint.
Per postres, ara arriba un virus que es contagia ràpidament en espais tancats i els epidemiòlegs estan aconsellant passar el màxim nombre d’hores a l’exterior i evitar compartir espais clausurats amb altres persones. És obvi, l’aigua estancada es podreix. L’aire estancat s’omple de virus. I els humans estancats perdem la vitalitat. El moviment és inherent a la vida. Una altra epidèmia, la obesitat, també ens està conduint a reconèixer que estar asseguts ens pot matar, que el que cal fer es estar en constant moviment. No es tracta d’estar fent sempre exercici sinó en activitat natural i respectuosa amb el propi ritme. Aleshores, per què quan escolaritzem els nens i nenes els ensinistrem per estar asseguts tantes hores, si després ens ve el metge i ens diu que no és aconsellable? Educació i salut haurien d’anar de la mà.
La vida evoluciona i l’escola també s’hi ha d’adaptar. Milers d’experts ens estan assenyalant la direcció adequada: fora!!! Potser va sent hora de fer-los cas i conciliar la nostra vida escolar amb el que ens demana el cos. Després de tot, el cos es el que ens sustenta, l’eix transversal del que tant intel·lecte, emoció i espiritualitat depenen. Ara és el moment de centrar l’atenció en el que es positiu per a l’organisme viu que som. És hora de tenir cura de la vida i remar a favor del que ens fa sans, feliços i vitals.