Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

"Els altres moments"

Zoom

Hi va haver un dia que “Els altres moments” del meu pare, també van ser meus, és a dir, aquells moments del dia o de la setmana, en que un pare està una miqueta allunyat del dia a dia amb els seus fills, allunyat dels bolquers, rebequeries, de jugar a pilota, explicar contes o deixar-se guanyar 1001 cops al joc del “Centipede” perquè el crio estigui content. “Els altres moments” són moments per descansar, per meditar, per somiar, per divertir-se, per estar trist...o content; sí, són moments per a tu...Però el millor de tot és quan els teus fills descobreixen “Els altres moments” i també els fan seus...per sempre més.

Si la memòria no em falla “Els altres moments” del meu pare van començar a ser també meus al cotxe, tornant d’aquella meravellosa torre de la tia Angelina i escoltant el “butanito” a la ràdio, amb aquell soroll histriònic i sorollós mentre cridava un periodista embogit: “gol a Balaídos!!!” i amb les falques del tabac “B/N”, ja sabeu: “El sabor que vence y convence”.

Aquells moments ja no només eren del meu pare o de la meva mare...ara també eren meus. Llavors els meus pares em van descobrir que en els seus “altres moments” també hi havia el basquet, Jon and Vangelis, "Blade Runner”, viatges per arreu d’Europa amb el seus amics “Els Julians” o sense anar més lluny: de com es pot arribar a estimar el Barça. I dic estimar perquè vam passar del “butanito” al Joaquim Maria Puyal i el seu “Urruti, t’estimo” en un obrir i tancar d’ulls...Recordo estar assegut al sofà, molt nerviós i pensant: “que l’aturi, que l’aturi...”. I vés per on que l’Urruti va aturar el penal i el Barça va ser campió de lliga aquell any.

Després el meus pares em va descobrir altres moments seus com “El larguero”, “V”,Els Beatles, “Dallas”, el “Basquetmania” del Lluís Canut i el “Força Barça” de l’Alfons Arús, amb aquell Barça que no guanyava mai i jugava de pena, però que gràcies al gran Arús ens ho passàvem tots de conya. Hi va haver un munt de moments seus que ara també eren meus...

Llavors un dia mon pare em va parlar d’un tal Jordi Basté i d’un programa que estava molt bé i que es deia “Tu diràs”. Escoltant aquest programa, junt amb les retransmissions de “El Barça juga a Rac1”, vaig conèixer al Joan Maria Pou.

No, no el conec personalment al Joan Maria, però junt amb Queen, Steven Spielberg, els tornejos de play, els meus amics i el meu vell portàtil i entre d’altres coses, són des de fa molts anys la pedra angular dels meus “altres moments”. Moments en que he rigut molt amb la tropa de “El Barça juga a Rac1”, amb els Pou, Mullor, Saperas, Puig, Costa i companyia. Moments en que estàs patint per si l’adaptació del crio anirà bé, per si arribareu a final de més o per si et trucaran d’aquella feina on portes picant a la porta quasi des que tens ús de raó...i llavors poses la radio i et sens la persona més acompanyada del món.

Fa uns dies em vaig assabentar de la mort de la periodista Tatiana Sisquella, dona del Joan Maria Pou, i em va saber molt greu. Automàticament vaig recordar aquell anunci televisiu del seu programa a Catalunya Ràdio anomenat “La tribu”, i de com la seva mirada encisadora em deixava clavat al sofà de casa. Llavors vaig pensar molt en el Pou, molt, la veritat. No, el Pou no és un amic, ni un germà, familiar o conegut...però és dels meus “ altres moments” des de fa molts anys. Em vaig passar el cap de setmana escoltant homenatges dels companys de ràdio de la “Tati”, llegint les seves brillants columnes i pensant en el Pou, com qui pensa en aquell amic que li ha passat quelcom horrible i et preocupa a totes hores. Vaig pensar en el partit del Sevilla contra el Barça, i vaig pensar que el Pou no hi seria, pensant que després de la gran i injusta putada que havia patit, el Joan Maria tindria ganes de descansar, dormir, passejar, plorar, estar allunyat de tothom, de la ràdio. Doncs no...quan vaig encendre la ràdio i vaig escoltar la seva veu... em van venir moltes ganes de plorar. Un dels pilars dels meus “altres moments” estava disposat a fer la retransmissió del futbol, després que la persona que més estimava a la seva vida, s’hagués anat per sempre més. Em va semblar un acte preciós, sincer, generós, valent i sobretot admirable, molt admirable. En acabar la retransmissió, en Pou va fer un meravellós homenatge a la seva dona, explicant com a la vida va gaudir de les coses que l’apassionaven fins les darreres hores, escoltant al seu marit i escoltant al Barça.

En aquell moment poc importava si “el petitó” (Messi) havia tornat, si el Barça tornava a ser líder de la lliga, o de si el partit havia sigut un nyap de cap a peus. En aquells moments milers d’oients vam escoltar com d’extraordinari pot arribar a ser un ésser humà i com d’extraordinari pot arribar a ser l’amor.

Joan Maria, hi haurà un dia que els meus dos fills deixaran de jugar a la plastilina, d’anar en bici, de gatejar o de fer caca en bolquers cada dos per tres. Hi haurà un dia que em veuran amb el transistor somrient i em preguntaran...i aquell dia els meus “altres moments” també seran seus, i llavors els hi parlaré del David Trueba, del William Joyce, de Sitges, del "Phenomena", d’aquest humil blog, però sobretot de tu...Sí, els hi parlaré molt de tu Joan Maria.

Gràcies per tot.

Foto extreta de l'article del diari "Ara" publicat el 27/05/2013.