. A aquestes alçades del campionat suposo que totes sabeu la polèmica que ha causat la publicació del llibre que ja sabeu, made in Dr. Edip (de la mateixa manera que no anomeno mai pel seu nom al Dr. Malson ara faré el mateix. Em nego a donar-los bombo de manera directe) que ha carregat contra la lactància i contra totes les recomanacions oficials per explicar-nos la seva opinió sobre el tema. . Bé, cal dir que quan vaig llegir la contraportada em va agafar un atac de riure . Només era una provocació? Era un broma? DE VERITAT???? Aquí va arribar el punt d’indignació, tipus tap de cava, però també de reflexió. Jo mateixa vaig signar la petició de Change.org en contra del contingut del llibre ivaig fer una infografia inspirada en el tema però a la vegada m’avergonyia de certs comentaris que anaven apareixen a les xarxes... Vaig patir una mena de déjà vu i vaig reviure el que va passar amb el magazine del Mundo. Perquè és exactament el mateix i de nou havíem caigut en la trampa d’aquest senyor: que parlin de mi encara que sigui malament. Doncs just és el que ha aconseguit, que un llibre que podia passar sense pena ni gloria hagi estat un contingut de la premsa nacional. Ara us demano un exercici complicat, un exercici que no és fàcil. Per un moment no sigueu mares, no sigueu lactivistes, esborreu del vostre cervell qualsevol informació relacionada amb la lactància, imagineu que no sabeu res de lactància i responeu mentalment: Quina informació teníeu abans de ser mares de la lactància? Si en aquell moment us mostressin una foto d’un bebè de dos o tres anys mamant, que sentiríeu? Que pensaríeu davant la notícia que han volgut “prohibir” un llibre d’un pediatra?
Qué sentireiu en saber que un grup de mares han quedat a la porta de la lliberia per fer una tetada (i biberonada)?
Sigueu francs.
Està clar que no estem d’acord amb les informacions que promulga aquest senyor, és cert que ens fa bullir la sang però no podem caure en la seva trampa. Perquè encara que no ens agradi, la majoria de la societat no en sap res concret de la lactància però si té molts prejudicis, moltes idees errònies i preconcebudes i ens agradi o no els grups prolactancia fem por. Les coses són així i ens cal treballar per forjar-nos una imatgelluny d’aquests estereotips que a alguns els van genial.
Un segon tema és que no he llegit el llibre i per aquesta raó no puc opinar del seu contingut fins que el llegeixi. Una vegada llegit si cal procediré a esbudellar-lo. Però de moment, per una contra no es pot opinar massa.
I en darrer lloc hi ha un punt (UN) en el que puc arribar a donar la raó al doctor en qüestió. Tot té límtits i el límit es perd quan no es té informació o quan aquesta informació és ignorada.
Ara tots som molt prolactancia, però jo cada vegada que en sé més de lactància tinc més por perquè m’adono del tot el que no sé i quan llegeixo comentaris o m’he de quadrar amb una família perquè donin llet artificial a mansalva a la seva criatura se’m remou tot.
La lactància materna és el que hauríem de fomentar i defensar sense cap dubte, però per fer-ho cal que els professionals tinguin una bona formació, no serveix ser molt prolactancia i dir que no passa res quan un nen d’un mes (o dos) no ha recuperat el pes del naixement. Les assessores, les doules, els sanitaris no podem deixar anar missatges de tranquil·litat. Hi ha situacions en les que cal actuar i ser prudent és una virtut que no hem de perdre. No tinc cap dubte que aquest senyor ha aprofitat alguns casos reals (ara per ara no puc dubtar que hagi vist certes coses) per fer un llibre donant la seva opinió.Perquè hi ha situacions que espanten. Però el problema no es la lactància, és la mala formació en lactància de tots la que porta a situacions perilloses per a les criatures. Però és clar, és més espectacular parlar de les víctimes de la lactància que del que genera els problemes, la desinformació i l’excés de confiança en la lactància. Perquè generalment tot va perfecte però sempre hi ha excepcions.
I siguem francs li ha anat de perles la reacció airada per quedar com la víctima del lobby proteta, li hem servit en safata de plata tot plegat!
Foto:Thomas Widmann
