Avui una vivència a quatre mans, a dos cors, a dos úter,a quatre pits i a molt, molt d'amor...
,
Hola:
Sóm la Sara i la Júlia. Som parella des de fa més de 6 anys i en fa dos vam decidir que ja havia arribat el moment de ser mares. Les nostres famílies ens donaven suport i de fet les dues som filles úniques així que els nostres respectius pares, que ja es veien sense néts, es van emocionar quan els vam dir el què havíem decidit.
Aquí comença l'aventura d'aconseguir quedar-nos en estat. Primer la Sara, i no va funcionar cap de les dues vegades que vam intentar IAD. Vam patir el que no està escrit, ostres quin estrès tot plegat. La Sara es va desanimar molt i tot i que era la que més ganes en tenia, finalment ho vaig intentar jo.
I bingo! A la primera ho vam aconseguir. Ja ho diuen que la tercera és la bona.
Jo no he estat mai tan maternal com la Sara i de fet ella va ser la que va posar el tema sobre la taula per primera vegada i la que més ganes tenia de sentir i viure tota l'aventura de la gestació. Al cap de 8 setmanes de gestació i sense saber molt bé com, en un sopar amb amics va sortir el tema de la lactància. Jo no ho tenia massa clar, de fet pensava que poder alimentar a la criatura amb biberó ens permetria a les dues compartir més la criança de la nostra criatura. Vam tornar a casa en silenci i va ser tancar la porta i començar a parlar de què volíem, de què pensàvem... Vam passar la nit de xerrameca. I vam decidir informar-nos i preguntar, perquè el que sabíem del tema era poquet, poquet.
Vam llegir totaaaaaaaa la informació que vam aconseguir, llegir i devorar i la Sara em va convèncer que calia, si més no, intentar-ho.
I ens pensàvem que ho teníem tot ja decidit quan a les 12 setmanes algú (sí, la propietària d'aquest bloc) ens va dir: "heu pensat que teniu 4 pits?"
Sí, saber ho sabíem però a la primera no la vam captar. Com a mínim jo que sóc lenta de reflexos.
(Segueix la Sara)
Quan va dir allò dels 4 pits em sembla que vaig trigar no més de trenta segons en entendre-la i em vaig emocionar!! De veritat???? Jo podia alletar a la nostra criatura????
Era increïble! Jo que no m'havia pogut quedar embarassada podia alletar. Em sembla que vaig fregir a l'Alba a preguntes, em calia saber-ho tot. Podia començar ja? Què havia de fer? Quan? Com??
La Júlia em va veure tan emocionada que va veure ben clar que ja ho havia decidit. Així que som-hi! Tetes a l'obra!
El procés m'han dit que no cal que us l'expliqui en detall, que ja és al bloc. Només puc dir que fàcil no és. És esgotador i a més confús perquè vaig sentir com el meu cos anava modificant-se a mesura que el procés avançava: res de regla, inflamació als pits, canvis d'humor, son... Semblava jo més prenyada que la Júlia!
Realment com us dic no és simple, però no us puc descriure l'emoció de veure la primera gota de llet. No hi ha paraules! Vam fer una festa i tot (literal).
I va arribar el moment. Del part millor no us en parlo perquè va ser nefast. Va ser en una privada i no va ser gens ni mica com esperàvem.
(Segueix la Júlia)
En resum, jo estava feta pols, i tot i que una vegada a l'habitació em van posar la nena a sobre (Sí!! vam tenir una nena preciosa, la més bonica, rodoneta, perfecta.... ja callo) jo no tenia esma de res, només volia dormir.
La Sara es va fer càrrec de la nena, me la posava al pit, li col·locava els llavis.... ens anava animant a fer teta. La Sara me la posava a mamar però quan em veia cansada, neguitosa o derrotista es posava ella pell amb pell amb la nena. Encara no li donava el pit perquè ens van recomanar que els primers dies, i si tot anava bé, jo li donéstot el calostre i després quan ja tingués llet féssim el pas de posar-li a la Sara.
Em van fer una cesària i vam estar 4 dies a l'hospital, al darrer ja tenia llet i la nena mamava de conya així que va arribar el moment. El moment de la Sara.
(Segueix la Sara)
En tenia ganes i por a la vegada, volia i dolia... ¿I si no s'agafava? ¿I si no volia la meva llet?.... Em calien respostes, em calien JA!
Així que vaig col·locar-la al pit, fins aquell moment només l'havia tingut pell amb pell i ara per fi.... No us puc descriure la sensació, només dir-vos que l'habitació semblava un enterrament! Sí! Plorava tothom! Ara riem del moment però semblàvem magdalenes: jo, la Júlia, les àvies, la doctora.... Quin plan!
Des d'aquell moment els meus pits són l'alternativa, i ho dic amb molt d'orgull que quedi clar: la nena té son i la Júlia estàKO, la Júlia és a la dutxa i la nena té gana, la Júlia encara no ha acabat de dinar i la nena té gana.... La meva producció no ha estat mai igual que la de la Júlia però tenim una nena que, de moment, mama dels 4 pits sense cap mena de problema. Ja ens han dit que potser als tres mesos no vulguir seguir mamant dels meus pits, però ja veurem quan arribi el moment. Ara per ara gaudim del moment!
