Criatures 21/10/2013

La maternitat em va despertar aspectes de la meva vida meravellosos

6 min

- Us deixo una vivència de lactància i la necesitat d'una mare de convertir-se en assessora. "Embarassada de 39+5 i amb un pla de part a la carpeta (part respectat, mètode cangur, lactància materna 100%...) arriba el gran dia!!! El dia del nostre part (dic nostre perquè el vàrem viure intensament jo, el meu home i el meu fill que havia de néixer), un dimecres del més de febrer, em vaig posar de part. Vaig tenir la sort poder disposar al 100% d’una llevadora molt respectuosa i atenta, tot anava bé fins que va arribar el ginecòleg, en aquell moment les coses van canviar negativament. Les meves parets vaginals és trencaven, el que ells anomenen un teixit “friable” (és un rotllo tant per la dona com per el professional que ha de suturar, però no te conseqüències greus). El ginecòleg no va saber identificar aquest aspecte i al veure molta sang es va espantar, així que de cop i volta vaig notar el tall de l’episiotomia, unes espàtules que xocaven a la meva pelvis i el meu fill sortint violentament amb ventosa. Fins aquí podem dir que el ginecòleg va vetllar per la meva vida i la del meu fill.

A partir d’aquí, vaig veure com el meu fill passava volant per davant meu fins al llitet tèrmic situat a 1’5 m d’on estava jo. Després d’una hora i mitja del gine cosint i jo sentint els plors del meu nen, van decidir posar-me’l a sobre. Jo l’acostava al pit, però ell només plorava, al cap d’una estona es va tranquil·litzar, però no va enganxar-se al pit. Seguidament va entrar en son profund i la lactància no es va poder instaurar.

Als minuts d’estar a l’habitació, van entrar el zelador i la infermera i ens van fer un regal de benvinguda (dos caixes de benvingut nadó i un pot de llet artificial) un gran detall!!

L’endemà va venir el pediatra, aquest pediatra portava molts anys a la clínica, ja que m’havia vist néixer a mi. Com que el meu fill era molt petit (2300 kg i 43 cm) es va negar a que li donés el pit, deia que es cansaria i que no volia que perdés més pes. Així que biberó cada 3 hores sense falta i més punxada de taló per mirar el sucre. Durant tot el dia de dijous no hi va haver forma de que el nen s’enganxés a mamar, encara que tampoc va ser fàcil donar-li el biberó perquè costava molt despertar-lo cada 3 hores. Sobre el vespre la meva germana li va intentar donar el biberó i el meu nen, li va apartar amb els seus bracets com negant-se a menjar, semblava que ell també es negava a la lactància artificial.

El divendres a la tarda torna a venir la llevadora i em diu que no marxarà d’allà fins que no se m’enganxi, la clínica estava a punt de tancar i era la única partera que tenia. Va fer anar a buscar mugroneres i així vam aconseguir que el meu nen s’enganxés al pit. Jo estava molt contenta d’haver-ho aconseguit, encara que de postres hi havia un biberó de 30 ml.

Aquella nit vaig tenir la puja i els meus pits van passar d’una 85 a una 100 en qüestió d’hores. El dissabte al matí tornem a tenir visita del pediatra i una nova llevadora conjuntament, cadascú diu la seva. El pediatra continua dient que el nen s’ha d’alimentar amb llet de biberó, jo li demano si puc treure’m la llet amb tirallets i donar-li amb el biberó i em contesta que si tinc suficient llet que ho faci (amb un to despectiu). La llevadora veu com tinc els pits de plens i vol que doni el pit. Marxen tots dos de l’habitació discutint-se “no vés cómo tiene de llenos los pechos ésta chica, el niño tiene que mamar” (llevadora), “éste nino no puede perder peso” (pediatra). I a mi em deixen amb el problema, aquest mateix pediatra va tirar per terra el meu propi alletament amb la meva mare, d’això feia uns 27 anys. En aquest temps no havia tingut temps a formar-se en lactància materna.

Surto de l’hospital amb el regal de benvinguda i una col·lecció de 10 bibis preparats perquè li doni.

Quan arribo a casa, la puja de la llet cada cop és pitjor, tinc els pits com pedres i febre local. Faig anar a la meva germana a buscar un tirallets, quan me’l porta em veig salvada, però quan vull treure’m la llet no surt res. Em poso escalfor amb tovalloles molles i amb dutxes d’aigua calenta, però no ho aconseguim. Això em desespera, em pensava que amb el tirallets em buidaria i que ja estaria.

Cap al vespre venen noves visites. Jo no tinc ganes de veure a ningú, ja que tothom diu la seva. La meva sogra que m’hauran de passar un tub pel mugró per fer-me el forat, ja que no el tinc fet; la besàvia que no em posi calor als pits que faré iogurt i que em pentini el mugró amb la pinta del cabell del nen. Decideixo anar a l’habitació i que ningú més em molesti.

Contacto amb una llevadora de confiança a través d’una companya meva d’universitat, és dissabte al vespre i no sé amb qui puc parlar. Només de sentir la seva veu em poso a plorar, necessito saber si ho estic fent bé. Ella em tranquil·litza dient que estic fent molt bé i que ja sortirà, a més em diu que si he de donar biberó que no em torturi, però jo vull intentar-ho. M’aconsella posar una mica de fred, el qual em va molt i molt bé, segurament el fred ha reduït la inflamació i fa que surti la llet.

Sobre les 12 de la nit comença a sortir una mica de llet, és una tortura, el nen enganxat en un pit i la meva mare amb el tirallets en un altre.

L’endemà la inflamació s’ha reduït i estic molt millor, en 2 dies eliminem el bibi de postres i la lactància s’instaura perfectament.

En una visita de post-part al ginecòleg em fa comentaris que corroboren que no sap res de lactància materna, el meu pensament va ser, però si ell era el meu referent i que davant un problema hagués anat a la seva consulta.

La lactància materna la hem allargat fins que el meu nen ha fet dos anys i mig que decideix per si sol deslletar-se. En aquest moment passo d’una talla 90 a una 80.

Un dia vaig anar a la llibreria a comprar el llibre de “Omple’m de petons” d’en Carlos González i al costat hi havia “Un regal per a tota la vida”, va ser com una revelació i em vaig comprar els dos. La necessitat de trobar una explicació als meus problemes amb la lactància, em va fer connectar molt amb el “Un regal per a tota la vida” i entendre moltes coses que m’havien passat. Quan el vaig acabar la meva sensació va ser: “Tant de bo me l’hagués llegit abans de tenir el nen!” vaig pensar que si ho hagués fet potser moltes coses que em van passar no m’haguessin passat, o sí però hagués entès el perquè.

D’aquí vaig veure la necessitat de voler ajudar a altres mares, possiblement també després de la meva experiència amb la lactància, les experiències de les mares de post-part, els comentaris negatius de la gent respecte a la lactància com també la poca informació sobre lactància que tenien alguns dels sanitaris que m’havien assistit. Vaig veure que era necessari informar i ajudar a les mares abans i durant la lactància, intentar evitar que mares arribessin a patir amb la lactància, no voler que es sentir frustrades perquè no han tingut recolzament o simplement que trobessin un suport en qualsevol moment del dia... Poder proporcionar tot allò que potser vaig trobar a faltar jo.

La maternitat em va despertar aspectes de la meva vida meravellosos. No recordo el moment en que em vaig plantejar fer-me assessora de lactància, crec que era un aspecte que tenia guardat dins meu i que va sorgir. Ara sóc un 50% assessora, l’altre 50 és l’Alba Padró (la qual és el sol que il·lumina les lactàncies). Penso que és una feina dura i plena de contradiccions i pors, però que et reconforta. Fa poc una mare em va preguntar: Que en treus d’ajudar a altres mares? Em va fer reflexionar molt, però les respostes surten del cor. Em sento bé cada cop que podem anar a fer una xerrada al grup de pre-part del poble i els podem proporcionar a les embarassades tota aquella informació que ens hagués agradat tenir a nosaltres abans de tenir els nostres fills. Quan sona el telèfon de l’associació amb una mare preocupada o amb un problema i que al final li pots acabar resolent i veus el somriure perquè ha pogut gaudir de la lactància. El repte de situar-te davant d’un cas i buscar els recursos per resoldre’l, conèixer el fascinant món de la lactància que em sorprèn dia a dia...

Penso que haver viscut una experiència poc agradable amb la lactància ara em reconforta amb les experiències positives que estic vivint com assessora de lactància."

stats