-
Avui havia de ser la darrera entrada d'aquest curs, però el relat de la Roser m'ha fet post possar-ho fins dilluns. Perquè jo també tenia una iaia Maria (la meva besàvia) que estic segura que hauria fet i dit el mateix, i estic segura que va patir igual que la iaia de la Roser per criar al sei únic fill. Gràcies Roser per compartir i gràcies a totes les iaies!!!
-
Em dic Roser i sóc una mare enamoradíssima dels meus fills, un nen de 3 anys, en Gerard, i una nena de 6 mesos, la Clara. A tots dos els he donat el pit; bé, la Clara és l’únic que pren hores d’ara! I, sí, sóc una mare enamorada, però també sóc néta, encara! I és que és de la meva àvia Maria, que us vull parlar.
L’estimo amb bogeria, la meva iaia. Cada vegada que puc enfilo la canalla al cotxe i m’acosto a fer-li companyia perquè estar al seu costat escoltant-la és gairebé tan gratificant com estar amb els meus marrecs.
Viu a la casa pairal, amb mon pare –el seu fill– i ma mare, i on la meva germana i jo vam néixer i créixer-hi també. Quan sent que arribo ja ve a rebre’m, sol·lícita i eixerida com sempre. Duu el seu bastó a la mà dreta, que l’ajuda a sostenir l’esquena vinclada del pes de tants anys (94!). Contenta de veure’m, no es descuida de comprovar si porto els nens…. En Gerard ja salta del cotxe delerós de sentir-se lliure, de poder empaitar gats, de jugar amb l’aigua de les galledes, d’enfilar-se al tractor de l’avi… Ah! I d’esperar el moment que la iaia Maria tregui la capsa de galetes.
El primer que deixa anar ella quan descobreix la seva besnéta entremig de tanta manteta és un : “Vatua dena, que creix! Quina mossa més maca! Déu te doni salut per poder-la criar tan bé”. I és clar, jo em miro “la mossa” i m’estarrufo com la lloca que corre per l’era amb els seus flamants pollets” (Déu doni unes bones potes, gallina, per fugir de les intencions del meu fill...)
El moment que més m’agrada és quan seiem totes tres, besàvia, mare i filla, en un pedrís enorme que hi ha al pati de la masia. Acabo amb el cul ben adolorit però el que passa aleshores m’omple de tanta felicitat i satisfacció que ni me’n sento. És quan em disposo a donar el pit a la Clara. La meva iaia deleja per compartir aquell moment amb mi. Seu al meu costat, les seves mans colrades plegades damunt la falda, ben quieta, els ulls clavats a la nena i un somriure dibuixat als seus llavis de iaieta. Ben callada, no vol destorbar la nena, diu.
I quan la Clara ja s’ha enganxat a la teta i xuma amb ganes llavors ja sí, l’àvia no pot reprimir una riallada… “Com s’hi aferra la petita!” . La Clara l’ha sentida… s’atura un moment… que passa res? Aixeca el seu caparró pelat i em mira amb els seus ullassos oberts com preguntant-me si ha de patir per alguna cosa o pot continuar la seva feina… Que bonica que és! Riem totes tres! Aquell moments màgics la transporten en el temps, i llavors ve quan rememora les seves vivències com a mare.
Ella va tenir 3 fills, a casa, al seu llit, morta de por…La llevadora que havia assistit els parts de la majoria de dones del poble només tenia paraules i gestos freds com el gel… Em parla de cossis d’aigua calenta, de dolors, de llençols blancs que acabaven vermells… També d’una amiga seva que havia mort durant el part... “Tres, en van morir parint, aquí al poble!” I em detalla els seus noms, i els de les cases on vivien i tot. Jo aguanto estoicament però les cames sembla que em tremolen... Jo, que quan havia de parir el primer que vaig demanar en entrar a l’hospital va ser quants anestesistes treballaven aquell dia… que si hagués pogut ja m’hagués punxat jo mateixa l’epidural abans de sortir de casa….
La Clara no perd pistonada lliurada completament al seu quefer. Mentrestant, les mans aspres de l’àvia ressegueixen minuciosament el vestit de la Clara, del dret i del revés, preguntant-se de quina llei de teixit deu ser feta aquella peça tan suau... “Quines robetes més maques que fan per la canalla avui dia!” I això la duu a parlar-me que al seu temps enfaixaven el cos dels bebès perquè no s’herniessin fins ben bé els 4 o 6 mesos. Caram, pobres criatures!
“I les nits d’hivern passaven un fred...” Es veu que ella es llevava un parell de cops per abastar el braser i el col·locava prop dels llitets però, és clar, el fred rigorós de l’hivern esmorteïa de seguida les brases i els viatges a la llar de foc es feien interminables i esgotadors.
Evoca, sovint, el record d’aquella mena de gases que 70 anys enrere havien de palplantar al culet dels nadons. “Ara ho teniu molt bé amb aquests bolquers però abans sempre anaven cagats i amb el cul ben encetat...” I el que hi afegeix ara no té pèrdua: es veu que els posaven al culet la pols de les bigues corcades per curar-los les irritacions! Li ho faig repetir, però, sí, ho he entès bé!
La conversa deriva aviat a les històries que més m’emocionen i m’entristeixen... Sempre inicia el relat recordant episodis d’estiu, època de més feina al camp. Els seus sogres —vivien plegats— la feien treballar molt, fins i tot quan tenia els fills ben petits, pobrissons. “A collir herba pels conills, a arrencar naps, a lligar canyes… De feina no en faltava mai!” “I com ho feies amb els nens?” –demano jo esglaiada. Resulta que els deixava sols a casa dins d’un bressolet de vímet i se n’anava corrents al camp per fer-ne força via i poder tornar ràpid a donar-los de mamar… “I patia!! Perquè del camp estant els sentia plorar de gana... I jo cuita a arrencar els naps tan de pressa com podia!”. “Quan arribava a casa, bruta i suada, faldes amunt i a xumar!!” Diu que les criatures mamaven amb un delit…li buidaven un pit. Llavors els tornava a deixar sols amb tota l’ànsia del món i sant tornem-hi cap al camp. A la que podia escapolir-se, corrents altre cop a buidar l’altre pit. “Ai que patia jo…”, es queixa.
Es veu que amb la meva tieta, la petita dels tres germans, va empescar-se de deixar una espelma encesa prop del bressol perquè el bellugar de la flama encantés la criatura una estoneta, mentre ella feinejava. Però aquella llumeta no sempre era garantia d’èxit… La nena, un nadó de pocs mesos, aviat endevinava l’enganyifa; volia l’escalfor de la mama, no la d’un succedani improvisat. I esclatava a plorar. La meva àvia, amb el cor encongit, aixecava el cap cap a la casa, a uns 700 metres, perquè la sentia plorar, i no veia l’hora d’acabar de collir el rest dels maleïts naps per córrer a atendre la seva filleta. Una vegada, em conta, “ja no podia pas més i vaig llançar el cove per quines enllà, i vaig córrer cap a casa perquè ja no podia aguantar més aquells brams…”
Aquell dia la sogra la va renyar fort, el meu avi no la va defensar, no sé pas quines paraules li va dir –probablement cap de maca– i ella ja no va poder contenir-se més. Va esclatar… Va engegar a dida els sogres i l’home. Va agafar la nena d’una revolada i se la va endur –si haguessin estat altres temps, de casa– en una habitació. Diu que va plorar molt! Plorava de ràbia, d’impotència, no podia parar… Finalment, es va acostar la nena al pit i, encara amb llàgrimes als ulls, va començar a donar-li de mamar… però… ai las! Alguna cosa passava... vinga petita, xuma! Però la llet no sortia… La nena no deixava de moure’s inquieta, i vinga a plorar… però no… “D’aquell disgust, se’m va acabar la llet…I ja va estar… Ja no va pas mamar més”, diu tota moixa.
Llavors calla, sospira...I somriu tendra i amorosa mirant la Clara que, sense saber la sort que té, continua agafada al meu pit.
En aquests moments em vénen les ganes de plorar. Que injust, tot plegat! Quina pena i quin patiment! Quantes crueltats, abans, a pagès… Que valentes que eren, i que difícil ho tenien les pobres joves que aterraven a casa de l’hereu, totes ingènues, pensant-se que feien molta fortuna… En fi, això ja són figues d’un altre paner…
Quan penso amb les vegades que vaig fer enfadar la meva àvia, en plena adolescència… em sap tan de greu... Ella que em va cuidar de petita, que em donava, ves per on, el biberó amb tota la dolçor del món quan els meus pares no hi eren (als anys 70 la meva pobra mare va sucumbir a la fal·lera de la llet de fórmula). Perdona’m, iaia, penso. Però no li dic. Maleït siga! Perquè no hauré après encara d’expressar les meves emocions… Què em costaria abraçar-la ben fort i dir-li que l’estimo tant…? Ella no perd de vista la Clara, que encara xuma extasiada. “Vatua dena que és maca!”
