Criatures 06/05/2013

Tremolant cada cop que “tocava” el pit

5 min

- Bon dilluns! Aquest cap de setmana he estat fent formació convidada pel grup BBTTA a Galícia, dimecres us en parlo, però avui ens regalen aquesta vivència. Gràcies.

-

"Jo mai m’havia plantejat el tema de la lactància més de 10 minuts. “Provaré de donar-li el pit”, deia, “i si no tinc llet, biberó i llestos. No em penso sumar pas a la secta de mares que els hi donen la teta fins que els nens tenen dents”. Aquesta era jo, fins i tot ja embarassada de l’Abril. La lactància em semblava l’opció més natural, i també la més econòmica, però ningú me n’havia informat a fons. Tampoc havia pensat massa en el part: “epidural i que no em faci massa mal”, deia. I per rematar, ho tenia claríssim “un cop neixi, tornaré al gimnàs, a córrer i sortirem amb el meu home un cop al mes”.

No és que l’Abril no fos desitjada. Al revés. Ho era i molt. Simplement, ni m’havia plantejat el tema ni ningú m’havia parlat de la lactància fins que la meva llevadora, per sort, em va fer una sessió pràctica un mes abans que naixés la nena, explicant-me com posar-la al pit, que la lactància era a demanda, que si prenia teta no calien biberons d’aigua i tantes i tantes altres coses que ara em semblen bàsiques i en aquell moment em van deixar flipada.

I llavors va arribar un dia en que em van dir que m’havien de fer una cesària programada. No entraré ara a valorar si calia o no, però em van fer creure que era l’única opció pel seu benestar. I allà se’m va trencar alguna cosa per dins.

Va ser un part fred, jo sola al quiròfan, sense el pare de l’Abril. Però per sort va anar tot bé, i me la van donar de seguida, i també de seguida se’m va agafar al pit. Tots tres sols, en un passadís desangelat i sense que ningú m’assessorés ni em digués res, vam començar la lactància. I allà, 5 minuts després d’haver nascut, l’Abril xuclava el pit amb tanta tanta força, que va fer el que seria l’iníci d’un petit via crucis: la primera clivella.

Les primeres 24 hores les va passar succionant sense parar i al llit amb mi, nit i dia. En 48 hores, jo ja tenia llet malgrat les infermeres ho negaven. La nena recuperava pes enlloc de perdre’n i jo tenia els dos mugrons vermells i amb el que semblaven petites esgarrinxades. Les infermeres no li van donar cap importància. Vaig sortir de l’hospital amb mugroneres i una mastitis com una casa, perquè no em van deixar cap tirallets fins l’última nit.

Els primers dies a casa semblava una font. Rajava sense parar, tenia els pits com pedres, els mugrons en carn viva i em vaig posar a 39 de febre. Quan la nena mamava, veia les estrelles i l’univers sencer. I si no mamava, també. El mal era constant. Quan s’agafava al pit, un dolor agut em recorria l’esquena i havia d’apretar la mà del meu home, com si fossin les contraccions que no havia viscut. Ell no deia res però en algun moment em preguntava si no seria millor deixar-ho, no volia veure’m patir. Però jo ni m’ho plantejava.

En aquells moments, vaig tenir molta sort de tenir al costat una llevadora com la meva. Vam solucionar la mastitis. Però les clivelles seguien allà. Supuraven, em queia la pell. Tenia un mugró partit en creu... Vaig provar-ho tot: mel, fulles de col, conxes protectores, pomades…. El dolor era intens i constant, mamés o no l’Abril. I amb la ferida oberta, rajava sense parar. Qui veia la ferida, es quedava glaçat. Fins i tot al grup de lactància al qual anava es sorprenien amb la ferida i amb la meva producció exagerada de llet. Vam passar així 3 mesos. Mamant amb mugronera, xopant-ho tot i tremolant cada cop que “tocava” el pit dret… Però el pitjor de tot no era això, sinó que no podia bressolar l’Abril en braços perquè qualsevol cosa que mínimament em toqués el pit em feia un mal insuportable. Però jo seguia....

A vegades em preguntaven, i jo mateixa em preguntava, per què no ho deixava. Però era una opció que simplement no contemplava. Allò que feia era el que volia fer. No l’havia pogut parir, i sentia que la lactància era l’únic que em quedava. Jo, la que renegava de “la secta”, i aquí estava, amb els pits sagnant i en carn viva, i donant teta a totes hores.

La recompensa era clara: l’Abril estava preciosa, guanyava pes sense problemes i, per sort, vaig tenir (i tinc) el suport de la meva parella, la meva mare, la sogra, la iaia… tothom, vaja. La superproducció de llet, a més, va fer que no dubtés ni un moment i em vaig poder fer donant de llet.

I un dia al bloc de l’Alba vaig llegir un post que parlava de mi. Bé, no ens coneixíem, encara, però descrivia just el meu dolor. Amb ella vam començar a encarar el final d’aquella crisi: tenia una infecció que en 7 dies, només 7 dies, es va solucionar.

El primer dia que vaig donar el pit sense mugronera em sentia l’heroïna d’un conte. Ja veus quina cosa!!!! Però li poda donar el pit directament a la meva filla, pell amb pell!!!!

D’això ara ja fa temps. L’Abril ha fet 7 mesos i pesa més de 9 quilos. Seguim amb la LM i AC. i ni em plantejo cap altra opció. En aquest procés, he canviat. De tot el que deia, res ha estat com preveia. Jo he canviat, els meus punts de vista també.

No em sento superwoman pel que he passat. De fet, recordo molt poc el dolor. Com les històries de quan ets petit, que les recordes més pel que t’expliquen els pares que no pas a través dels teus records. De fet, crec que he tingut molta sort, perquè malgrat el meu mal, he tingut molta llet, la meva filla mai ha rebutjat el pit i he trobat companys i companyes meravellosos en aquest viatge. He après a escoltar-me, a escoltar-la i sí, em sento superwoman, però només pel fet de ser mare, d’haver creat una criatura tan preciosa i d’haver-la pogut alimentar amb la meva llet. Com han fet milions i milions de mares des que el món és món"

Fotos: Els teus records

stats