Som la llet

Alba Padró i Arocas

Interrupció voluntària

-

Avui no parlo de lactància. No sé quina és la vostra opinió sobre l’avortament però m’agradaria que llegíssiu això. En primera persona…

-

“Sóc unadona, una mare com tu que no té valor per enviar aquest text amb nom i cognoms en primer lloc perquè el que us explicaré pertany a la meva intimitat i en segon perquè no sé com s’ho podrien prendre la gent que estimo. Tot i així davant de la successió de notícies i opinions no em puc quedar callada perquè em fa mal i en cap mitjà he sentit una veu en primera persona.

Tinc dos fills de 8 anys i 3 anys.El petit encara mama. Treballo dins la sanitat pública i el meu marit és autònom, anem fent, com tothom avui dia que té fills i hipoteca per pagar.

Fa uns mesos vaig viure una de les experiències més dures de la meva vida. Va ser una cagada meva, ja ho sé, però és un error que pot passar a qualsevol; vaig tenir relacions sense protecció quan em faltaven 7 dies per tenir la regla, mai hauria pensat que em podria quedar embarassada.

Set dies després de la primera falta em vaig fer el primer test d’embaràs i va donar negatiu,però hi havia alguna cosa en mi que em deia que estava embarassada: una sensació rara a l'estómac, molta son... Així que el dia abans de la revetlla de Sant Joan em vaig fer la prova i aquesta sí va donar positiu.

Vaig pensar a tirar endavant, quin remei, no era el moment, no volia més fills… I el més important per mi, l'avortament no era opció. Però quan em parava a pensar cada vegada tenia més por, no dormia, ho veia tot complicadíssim: la feina,els meus fills, la meva família a qui en aquell moment ajudava econòmicament… cada vegada la pilota era més gran, però clar JO estava en contra de l'avortament.

Sempre havia pensat que les que es quedaven embarassades per un descuit eren unes irresponsables, que no tenien escrúpols, que no tenien sentiments. No sóc religiosa però sí creia que aquests embrions o com els volgueu dir estan vius i que no es pot decidir tan alegrement ....

A poc a poc l'opció d'avortar es va fer més real, el meu marit va començar a dir que era una opció, que jo decidís ...i tot el pes va recaure en mi i no sabia què fer ni què decidir, totes les opcions em semblaven dolentes, m'hauria volgut fondre i desaparèixer.Vaig plorar molt, per ser tan ximple d'haver-me quedat en estat per no ser valenta,per no voler el meu fill i sobretot per fer quelcom que anava en contra del que pensava ...

Vaig buscar per Internet i em vaig decidir per una clínica privada. Vaig trucar, plorant, no podia dir “vull avortar”, la noia va entendre ràpid la situació i va fer servir el terme “interrupció de l'embaràs” i jo em vaig agafar aquell eufemisme que no feia tant mal. Em van donar cita per a 2 dies després i jo no podia deixarde plorara llàgrima viva. Estava de 8 setmanes.

El dia en qüestió hi vaig anar amb el meu marit, vam estar 15 minuts a la porta, no podia entrar, no volia, però no em veia capaç de tenir un altre fill.... al final vaig entrar i vaig començar a veure nenes súper joves que reien, que llegien revistes de mobles… I jo em volia amagar com un cuc fastigós sota terra i no sortir-ne...Emvan donar un paper ivaig fer l'entrevista amb el psicòleg plorant,em va preguntaruna vegada i una altrasi estava segura del què anava a fer, el meu marit no deia res i jo només podia dir que sí amb el cap, no emsortia la veu. Al final em va justificar l'intervenció per depressió...Quinam**rda...Doncsés clar que estava trista, era el pitjor que m'havia tocat viure a la vida.

Em van separar del meu marit, abans vam pagar 390 euros i em van ficar en una sala minúscula, em fan fer despullar de cintura cap avall i em van donar una bata de les d’hospital. Em van deixar molta estona a l'habitació i jo només podia pensaraescapar-me, tenia el cor trencat ... De cop el cap em va poder i vaig començar a pensar en el que anava a fer, que a la meva filla(perquè estic segura que era nena) li quedaven minuts de vida, que jo la mataria i li demanava perdóuna vegada i una altra, caminava amunt i avall fregant-me el ventre i demanant perdó.... La infermera va entrar de cop i no em va deixar pensar més. Em va portar a la sala entre rialles delginecòleg, estaven de broma i per a ells era la seva feina, però per a mi tot era nou. Em van fer una eco que no vaig mirar per por. Vaig tancar els ulls.

Ellparlava i parlava i jo responia ambmonosíl·labs. Va començar… em va posa l'espèculum vaginal i va començar a dilatar el coll, nofeia mal, eramolest però res més, va seguir parlant i preguntant coses idiotes.De cop va posar en marxa una màquina que feia molt soroll, era una espècie de cànula que va entrar a la meva vagina...Desobte vaig notar com una escalfor que sortia per la cànula .... I no vaig poder parar de plorar, el ginecòleg em va preguntar què em passava, no podia parlar, em deia que si n'estava segura i va provar de manera força afectuosa calmar-me.

Va parar la màquina i em va dir "Ja està...l'embaràs no existeix" Em va dir que no em mogués que m'havia de rascar les parets de l'úter, aixòsíque em va fer mal.

Vaig seguir plorant mentre em netejava i treia l'instrumental,vaig baixardel poltre i les llàgrimes rodolaven galtes avall. Em van deixar a l'habitació anterior uns vint minuts, no sagnava i només tenia undoloretcom de regla, estava estirada a la llietra, paralitzada, volia sortir d'allà i em vaig vestir mentre sentia com preparen a la següent noia. Al cap d’una estona la infermera em va venir a veure i li vaig dir que me’n volia anar, em va mirar als ulls i em va deixar sortir….

La meva percepció dels avortaments ha canviat molt, ara no jutjo, ara entenc que ningú pot decidir per cap dona, que cada dona ha de ser lliure i que ningú pot decidir per nosaltres. Ara veig les coses des d'un altrepunt de vista.Aquests senyors que escullen i decideixen sobre el nostre cos mai podran saber el que se sent, el que es pateix i el que costa decidir sobre una interrupciód'embaràs. No ens facin les coses més difícils perquè sigui quin sigui el motiu la dona sempre té la raó…"

Doncs això....