-- Dilluns 28: “Disculpa Alba, no penso pas que s'hagi convertit en la normalitat, però hi ha gent que no ho ha aconseguit, alguns comentaris fereixen molt i molt”
-
Aquest va ser el primer privat al FB que intercanviava amb l’Elena des de feia uns cinc mesos. Vaig haver de revisar els missatges anteriors per saber de què em parlava: de la seva primera lactància i com degutal mal assessorament inicial al hospital i al posterior dolor, clivelles, etc... va deixar la lactància de la seva primera criatura al mes i mig. Estava embarassada de nou i desitjava amb tot el seu cor poder alletar al seu fill, vam intercanviar uns quants mails i no vaig saber res més d’ella fins dilluns.Era evident que l’entrada de dillunsl’havia molestat i afectat d’alguna manera.... I hem estat creuant mails fins divendres on li vaig demanar permís per fer una entrada del que vam parlar perquè crec de debò que la pot ajudar a ella i a moltes altres mares.
“Tant sols m'agradaria que se'ns respectes més! Tinc la sensació que sóc per totes vosaltres una mala mare i aquest cop he tingut gent al meu costat, una doula i res de res. Jo ho estic passant molt malament i no ajudeu gens a superar-ho. Entenc i sé que el millor és la lactància materna, però som moltes les mares que hem patit i estem patint i un al·lè d'aire fresc per part de totes vosaltres no ens vindria malament i si més no, si us plau no ens matxaqueu tant, que prou dolor ja tenim o almenys parlo per mi (...)
Entenc que és el meu sentiment d’impotència i ràbia. Aquest cop estava tant segura que ho aconseguiria (...) No se si hi ha algú que hem pugui ajudar a no sentir aquest xic de tristor que tinc”
I seguia:
“Un mes abans de sortir de comptes, em troben que tinc colèstasis hepàtica i que m'han d'induir el part, la veritat és que m'ho van pintar tant malament que vaig accedir, perquè patia pel nen. Vaig ingressar programada i tot va anar com un part induït, prostaglandines, oxitocines... sort que a la sala de parts em vaig trobar una llevadora encantadora que em va donar suport en tot el part. Un cop a dalt, vaig enganxar-me el nen al pit i ja van fer com amb la nena: que si tens el mugró invertit, que tindràs dificultats... ho vaig intentar, feia mal, però jo constant, amb les meves mugroneres... vaig marxar a casa, i al dia següent varem tornar a l'hospital per fer una analítica... i ens diuen que la bilirubina esta molt elevada, que han de posar en Lluc a sota el "fluorescent" que serien dos dies, i varen ser 9. Jo ja estava molt cansada, 8 nits sense dormir, sense estar a casa, amb la petita que hem reclamava i que cada cop que venia a veure'm plorava, els mugrons cada cop mes ressentits, i els pediatres em van començar a dir que si li donava llet artificial eliminaria més ràpid. Vaig provar lactància mixta, però anava molt cansada i va ser quan el mateix mugró va començar sagnar, i tenia molt de dolor, i entre el dolor, una febrada que vaig fer, en Lluc sota la llum, la meva altre filla demanant a la seva mare, el meu marit veient-me patir...vàrem decidir deixar la lactància i al cap de 24h bilirubina baixíssima i cap a casa i jo mooolt trista perquè crec que hauria d'haver insistit més, hauria d'haver aguantat el dolor, i ara veig que creix però tant sols li vaig donar el pit 12 dies, 12 dies de dolor i de gloria... em vaig plantejar en el seu moment la relactació però em van dir que havia de ser molt constant, i que era un procés dur, vaig parlar-ho a casa i vam decidir que no (...)
No em vull queixar perquè sé que la vida em va prou be, i el fet de no donar pit doncs que hi farem, però sempre tinc aquella espina clavada que quan parlen o em pregunten em dol i ploro, ploro perquè penso que si no hagués estat cansada, si hagués estat a casa, si ... tantes coses.i el fet que m’induïssin el part, no em va ajudar gens, tenia tan bon record de la meva primera filla...que tot allò va ser tant...medicalitzat...”
Vaig llegir el seu mail però em vaig esperar unes hores a respondre:
“Bé, hi ha un factor determinat en tota lactància que no controlem que és el factor sort. Jo em puc considerar MOLT afortunada, he tingut MOLTA sort i la sort no és un factor que es pugui triar és un factor atzarós que ningú determina i que et condiciona totalment. Crec sincerament que no has aconseguit el que et proposaves per falta d'aquest factor, de la sort.
Estaves preparada, t'ho havies preparat... Però no vas tenir-ho tot de cara i sí moltes coses en contra.
Jo no crec que siguis culpable de res, no has fet res que pogués determinar la vostra lactància.... i entenc que estiguis trista i dolguda perquè quan una cosa es desitja tant ho vius com un fracàs.
El dol és part del procés que estàs vivint, el dol no és més que l'acceptació de les circumstàncies i el distanciament del dolor i la tristesa. El procés és llarg i cal fer-lo però penso que l’estàs caminant i que segur que aviat podràs veure el sol.
Helena, una profe meva de COU sempre ens deia "que cadascú es busca la seva pròpia sort..." i estic donant voltes i pensant en tu i.... potser sí que cadascú la busca, però una cosa és buscar-la i l'altre trobar-la”
Aquesta mare pensa que, nosaltres les prolactància, pensem que és una mala mare per no alletar, ja li he dit que jo no ho penso. I li agraeixo a aquesta mare la reflexió que m'ha regalat, realment sovint som molt afortunades i no en som del tot conscients.
