Sóc mare i autònoma. A l'estiu ¿què fem amb els nens?

Com diu una de les meves millors amigues, "ja portem la setmana prou plena com perquè, a sobre, li haguem d'afegir extres. Si és així, nena, ja no arribem!". I és que quan comença el mes de juny, l'alegria dels meus fills per acabar el curs, és directament proporcional al meu estrès, en pensar què faré amb ells, si el meu horari laboral és el mateix que a l'hivern.

Aquest mes m'han demanat molts articles sobre la síndrome de la dona esgotada -que a Anglaterra ja es coneix com a Síndrome TATT "Tired all the Time", és a dir, sempre cansades-. I no és que estigui cansada tot el temps, la veritat, hi ha dies que fins i tot em semblen fàcils, però cal entendre que les vuit hores que els nois estan a l'escola són un temps de tranquil·litat perquè saps que estan bé.

El que esgota és pensar en tot i en tots. El meu Estupendu de vegades em diu "no siguis tan ràpida, deixa'm un marge de temps perquè ho miri jo", però és que al final, com mirar segons què és vital perquè el meu cap descansi amb tot planificat, al final sempre ho miro tot jo. I no us cregueu, estic aprenent a no programar-ho tot, però és que la vida ordenada m'encanta, com potser heu vist en el meu llibre 'Fes-te la vida fàcil'.

Però a l'estiu, la vida fàcil requereix o temps o diners, no hi ha massa més.

Així que agafo la llibreta a la cuina i començo a fer llistes: si aconsegueixo quadrar el pressupost, els nens podran anar-se'n de campaments alguns dies al juliol; si després volguessin anar-se'n dos o tres dies a la platja amb els avis estaria bé, però millor descarto aquesta opció que a l'hivern ja van prou sobrecarregats d'obligacions d'avi, així que és millor que descansin. Mmm... també poden quedar-se a casa, fer algunes tasques domèstiques, anar al gimnàs, jo escapar-me a dinar i marxar pitant per tornar a casa a les vuit tocades... clar que no són petits, però és que no es crien sols com els pollastres només donant-los de menjar i un sostre. És important ser-hi, si no perds el fil...

¿I sabeu què? Que cap opció m'agrada, perquè el que jo vull és no córrer, ni pensar que arribo a mig fer a tot. Jo vull treballar mitja jornada, venir a casa al migdia i quedar-me amb els meus fills per veure una pel·li, fer la migdiada junts, xerrar, o simplement perquè sentin la meva presència a casa mentre els veig créixer.

Jo vull dedicar mitja jornada a cada treball que tinc, i es podria dir que en tinc dos: sóc mare i autònoma. La veritat és que en els temps que corren ser la teva pròpia cap et permet arreglar-te una mica els horaris per conciliar, puc entrar més tard si algun nen està malalt, o si cal portar-lo a algun lloc, o quadrar els horaris amb el pare de les criatures.

I això és important, tenir un compi amb qui et pots et pots combinar els horaris sabent que els teus nens estaran cuidats i atesos pel seu pare, potser de diferent manera a com els cuido jo, però és el seu pare i amb això n'hi ha prou. Encara que això suposi pensar en què compraràs que es pugui cuinar sense massa complicacions¡ o en si deixes alguna cosa cuinada perquè l’Estupendu no s'estressi, etc.

Seria una petita victòria no haver de dividir-me per la meitat. No tenir dones al meu voltant amb més angoixa que jo per la mateixa causa, entre elles les meves treballadores, pacients o amigues, però és que cadascuna només pot fer el que pot en el seu paper.

Jo crec que si les famílies parlem dels horaris i després ho parlem amb els nostres caps i proposem alguns canvis a l'oficina, potser n'aconseguim alguns, a canvi de recuperar hores al setembre o de renunciar a cobrar les hores de menys.

Ja sabem que hi ha feines en què no serà possible, però les que sí que podem hem d'anar als despatxos a parlar amb els caps, perquè si no ho fem, sembla que ja ens va bé com ho tenim i no és així. Cal reivindicar més fort i més alt poder conciliarla nostra feina amb la nostra maternitat. Jo ja he plantejat en una xerrada amb el meu Estupendu, avui tot prenent un mojito, que vulguis que no, dona més ganes de parlar-ne, perquè per a ells no hi ha estrès.

També em reuniré amb mi mateixa, per veure com puc fer-m’ho més fàcil. Pot ser algun dia les dones en els llocs de responsabilitat puguem ser el que prediquem, i potser algun dia els pares es coresponsabilitzen al 100% de les seves tasques com a pares i companys de vida, en comptes d'ajudar-nos molt.

Potser així, les mares deixaríem d'estar tan cansades, i tindríem temps, fins i tot, de prendre'ns un mojito estiuenc amb l’Estupendu. I si només fos perquè tothom se sentís més valorat i apreciat i estigues més content... ¿No seria prou victòria?

Bones Vacances família. Tots farem el que bonament puguem. I en un no res, setembre trucarà a la porta i tots li obrirem alleujats.