De rierols d'aigua freda i posicions perceptives...

Avui és un dia especial com diu el meu fill Martí quan s'ho ha passat molt bé...un dia especial perquè hem anat a passar el dia a un lloc especial...un lloc d'aquells on pateixo menys pels meus fills...i ja sabeu que si l'escala de patir va de l'1 al 10, jo estic, més o menys, a l'11...i és un lloc d'aquells, especials, on pateixo menys perquè jo hi he passat 20 anys de la meva vida...i tots els perills que hi ha, ja hi eren llavors, i jo encara sóc aquí per explicar-ho, per tant, són uns perills acceptables per mi...sobretot perquè ja els conec i m'hi sento còmode...

...Sant Julià de Cerdanyola és un poble espectacular, un cul de món on hi moren les carreteres, unes quantes cases entre les muntanyes, un món farcit de carrers (ara) asfaltats on els nens i nenes poden campar tranquilament i per on només hi passen cotxes molt de tant en tant...

...és un lloc on si perdo els nens de vista, estic tranquil, perquè sé els racons on es poden amagar...jo m'hi amagava 30 anys abans (els porto avantatge)...

...i abans de seguir endavant, vull parlar una mica de PNL i les posicions perceptives. Una tècnica excel.lent per veure limitacions, problemes i situacions des de diferents punts de vista. N'hi ha tres: la primera, és la d'un mateix, la subjectiva, amb els propis ulls; la segona, és la de l'altre, amb els seus ulls i et veus a tu mateix actuant a l'escena; i la tercera, la d'un observador extern, com si veiessis una pel.lícula, amb tots els actors de l'escena.

I jo, avui, he entrenat la segona, i molt, que em dóna una altra perspectiva, espaial i temporal, perquè resulta que avui he vist el món dels meus estius des dels ulls dels meus pares. La colla, que ens hem retrobat, amb els nostres fills i filles petitons i no tan petitons, érem els nostres pares...

...els que anaven a fer una cervesa abans de dinar mentre els nostres fills es banyaven i arribaven a la taula ben molls demanant una bossa de patates...o dues...

...els que reien de les seves coses mentre nosaltres, els fills, no enteníem res, però aprofitàvem el seu bon humor per treure'n un segon o tercer colajet (i si el treies GRATIS...fins que s'acabaven)...i que els deien que ja n'hi havia prou, que tindrien un tall de digestió amb tan gelat (NOTA: m'havia fotut, de petit, una barra de "corte" de maduixa i nata entre tres, del tiron)...

I segueixo amb el tema que havia encetat del patir i no patir...

...qualsevol cosa que puguin fer, com us deia, ja l'havia fet jo fa uns quants anyets...i avui, a la piscina, que no teníem quan hi estiuejava jo, el Martí ha vingut plorant que l'havia picat una abella, o avespa, o lleó, pels crits que feia, però no se li veia cap picada, i, al cap d'una estona, li ha sortit una petita erupció que m'era molt familiar...ortigues!! Benvingut a Sant Julià, Martí, ja ets del poble! (NOTA: em conec la meitat de les ortigues del poble!)

I si els veia corrent amb bici i patinet, no tenia por que caiguessin, perquè jo també m'hi havia deixat el cap allà a la plaça del bar...i aquí estic, més o menys bé!

I just abans de marxar, s'han mullat els peus, i els pantalons, i el jersei i els cabells a un rierol, un rec amb aigua a temperatura d'1 grau aproximadament...el Nil ha quedat preciós...benvingut a Sant Julià, Nil, ja ets del poble! Jo també m'havia fotut ben moll unes quantes vegades...

...i llavors he entès perquè els meus pares ens portaven a Sant Julià, des de la segona posició perceptiva, la de l'empatia, perquè és un bon lloc per deixar que els nens es facin autònoms, creixin, i pateixin poquet...o aquest és el meu mapa de la realitat? Bé, no ho sé, la qüestió és que jo també tinc ganes de dir als meus fills que a les dues vinguin a dinar, a les nou a sopar, i a les onze a dotmir...com em feien a mi...però "persidecas" també els faré un grup de whatsapp...perquè no se'm perdin mentrestant. Que pateixi menys no vol dir que no pateixi gens!!!