Ai, que me n'oblidava...

Si hi ha una cosa que m’encanta de tenir fills (a part de moltíssimes altres) , és el fet de tenir un llenguatge i unes bromes pròpies que compartim i que ningú més coneix (amb permís de la Mariona, és clar, que també ho té). Cada dia, quan arribo a casa, m’acosto al Martí i al Nil, els miro, i els dic: “Ai, que us volia dir una cosa i me n’oblidava…”i, automàticament, els dos, sense mirar-me i sense deixar de fer el que fan, com si els avorrís i tot (però de “groma”), em diuen: “que t’estimo…” Jo els dic: “ostres, com ho sabíeu?” I em diuen: “perquè ens ho dius sempre”…i jo, contentíssim de dir-los-ho sempre… I avui, quan he arribat a casa a dinar, els ho he dit i me n’he anat a l’altra punta del pis mentre ells jugaven juntets al sofà, i al cap d’uns segons, el Martí crida des del sofà: “Papa, m’encantaria que quan et morissis tinguessis una vida, perquè així et recuperaria…i encara tindries el teu papa i la teva mama….però no ho tenim…“. Me l’he mirat i quan li anava a donar les gràcies, ja tornava a estar enganxat a l’iPad, amb un joc que ja és tan bo com jo. Això ho tenen els nens, poden passar de parlar de la cosa més bonica i profunda del món a jugar amb l’iPad com sino haguessin dit res. I a mi, mentrestant, aquestes paraules que ha dit, m’han quedat gravades, per sempre, per boniques, per bonic. Que bonics que són el Martí i el Nil…vaig a dir-los una cosa abans que no se m’oblidi…