De què serveixen els càstigs col·lectius?

Vilanova i la GeltrúLa passada setmana va venir la Berta al centre. Estava enfadada. Indignada. Em va sorprendre perquè no sol ser el seu estat habitual. És una nena alegre, positiva, d’aquella mena de persones que sempre veu el got de la vida mig ple.

Quan vaig començar a indagar sobre la causa d’aquesta vermellor interior, em va explicar que estan preparant una obra de teatre en grup. L’escola on es representarà l’obra els cedirà diversos elements d’atretzzo (barrets, capes, bigotis...). Fins aquí tot força lògic. I ara és quan ve la causa de la indignació de la Berta: “La mestra ens ha amenaçat que si algú de nosaltres trenca o perd algun dels objectes tot el grup es quedarà sense fer l’obra”. Tant si val qui sigui o el perquè faci malbé els apreciats objectes. Aquesta situació amb ella em va fer pensar en els CÀSTIGS COL·LECTIUS.

De fet, rememorant la meva infantessa recordo que eren de les coses que més ràbia em produïa. No entenia (ni entenc encara) que hi ha de pedagògic en ells.

Qui els imposa suposo que té l’objectiu que hi hagi una mesura de control per part del “grup” sobre aquelles persones amb certa tendència a trencar els límits, però aquesta tasca de “contenció” no ha de correspondre al grup, és feina del mestre.

Tenim la mirada concentrada en “penalitzar” i no en “premiar”.

Imaginem-nos una situació. Arribem a casa al vespre amb el cotxe i hem de buscar aparcament. Al principi del carrer trobem una senyal “Si algun dels cotxes estacionats en aquest carrer ho fa en un gual tota la resta de cotxes hauran d’assumir les despeses de la multa per igual estiguin o no ben aparcats”.

Quina emoció us desperta? Solidaritat? Comprensió? O més aviat injustícia? Per què si jo estic actuant correctament haig de rebre les conseqüències de qui no ho fa? Com puc responsabilitzar-me jo d’educar algú quan no tinc cap “autoritat” sobre aquesta persona?

Aquesta sensació de impotència és la que sentia la Berta.

Molts podeu pensar que és defensar una educació individualista, i potser és cert, però els nens no tenen cap “poder” per fer comportar correctament un altre company si aquest no vol. Aquesta feina hauria de ser del mestre. És qui està preparat per fer-ho i coneix la millor manera.

El grup d’iguals pot ajudar moltíssim i ser molt positiu per motivar el canvi de comportament de molts nens. De fet, de les primeres coses que valorem és com es sent el menut a classe perquè sovint el seu malestar o sensació de rebuig pot provocar conductes disruptives, falta d’autoestima, cridades d’atenció...

El docent és la figura d’autoritat a l’aula, qui estableix els límits i marca les conseqüències de les accions que fan els seus alumnes.

Si volem utilitzar el poder del grup cal fer-ho en positiu. No en negatiu. Per despertar sentiments d’empatia, de cohesió i de vincle amb els altres. Del contrari el més probable és que entre els nens es creïn prejudicis cap alguns companys i sentiments de ràbia cap a aquests.

Hi ha un concepte anomenat DESITJABILITAT SOCIAL que tracta de com les persones modifiquem el nostre comportament en funció del grup amb qui estem. La tendència sempre és fer conductes que ens apropin a ser acceptades al grup i a que no ens rebutgin. Això pot portar-nos a pensar que sempre ens comportarem adequadament però no és tant simple. Hi ha nens i nenes que creuen que han d’actuar per satisfer un rol social (el dolent de la classe, el graciós, l’estudiós, el rebel...) perquè aquest és el paper que representen al grup i si canvien hi ha risc de rebuig.

Si el professor de la Berta hagués enfocat la conversa d’una altra manera estic segura que les emocions d’ella serien diferents: “Nois, com sabeu divendres tenim l’obra de teatre. Se que l’espereu amb molta il·lusió i que fa temps que us esforceu. Us demano que entre tots cuidem el material d’atretzzo. Cadascú sou responsables de les vostres disfresses. Ajudeu-vos a cuidar-les entre tots”.

No és el mateix una penalització grupal on poses el focus en la part negativa que plantejar un esforç de grup. No es tracta de treure res que és seu, sinó d’oferir quelcom més motivador. Aquí sí que el grup ajudarà. Aquí sí que hi haurà empatia.

Hi ha una tendència a centrar-nos en els menuts que “no actuen” com voldríem i a plantejar conseqüències contínuament... però, i els nens i les nenes que SI segueixen les “regles”, que respecten els límits? Què passa amb ells? Sovint queden oblidats o camuflats en el dia a dia i precisament són els potencial del grup que hauria de brillar amb més força.

També podeu trobar-nos a www.sompares.com, Facebook i Twiter i ara també Instagram.