La por de no fer res

Vilanova i la GeltrúDies de bogeria, màgia, retrobaments, emocions contingudes, nostàlgia, nervis i per fi d’aquí un parell de dies retornem a la rutina petits i grans.

I precisament d’això m’agradaria parlar avui, de si els menuts necessiten rutines i pautes.

Els nens són imprevisibles, flexibles, sorprenents, creatius, vius, intensos… i tota aquesta essència xoca frontalment amb el que els “experts” ens diuen que han de ser: pacients, previsibles, tranquils, capaços de contenir emocions, submisos, obedients, puntuals...

Durant molt temps hi ha hagut gairebé un consens absolut sobre la necessitat imperativa de que als nens els calen rutines establertes i horaris marcats per estabilitzar-los emocionalment. El cert és que si convius amb nens una cosa que de seguida observes és que, en general, ells simbolitzen tot el contrari a la rigidesa.

I llavors?

Hi ha una frase d’aquestes que corren per internet, que al llegir-la vaig pensar que resumia molt bé el que avui volia plasmar en el blog.

“Un mico va veure un peix a l’aigua i el va treure pensant que li salvava la vida. El peix va morir...”

És importantíssim entendre el món de l’altre. No tots els nens necessiten el mateix. Hi ha menuts que són especialment intensos, moguts, energètics i com a pares i adults hem de procurar canalitzar aquesta energia. I canalitzar no vol dir tapar, ni prohibir. Les emocions no es volatilitzen a l’aire i desapareixen sense més. Hi són latents i presents.

Fer deixar els nens el que “vulguin” no vol dir que es creï l’anarquia a casa nostra. No hem de confondre “caos” amb “creativitat”. Us proposo un exercici senzill. Tanqueu els ulls i repasseu mentalment els horaris setmanals dels vostres fills. I ara responeu:

-Tenen temps “buits”, temps en blanc... on puguin fer el que vulguin?

Un problema seriós és la poca capacitat imaginativa que tenen els nens d’avui comparativament amb fa uns anys. Els nens han de tenir oportunitats d’avorrir-se. Quan no tinc plans programats sorgeix l’avorriment i quan m’avorreixo penso i comença la meva inventiva. Avorrir-se és sa. Cal donar oportunitats als petits de tolerar l’avorriment i que per ells mateixos puguin elaborar un pla per sortir d’aquesta sensació que no els agrada.

De l’avorriment sorgirà el conflicte i d’aquí també la seva resolució. Els nens més enèrgics, més moguts són sovint els que necessiten més espais en blanc. Perquè la nostra tendència és a mantenir-los constantment ocupats precisament perquè no s’avorreixin, perquè ens arriba a fer por el que poden arribar a fer si estan avorrits... però si no els deixem parar, si no els oferim oportunitats de no estar constantment programats no aprendran mai a gestionar el seu temps, a parar, a ser i respirar.

També podeu trobar-nos a www.sompares.com, FB iTwitter.