Menjar per plaer o obligació?

Vilanova i la GeltrúUna imatge que es repeteix recurrentment és la de nens davant d’una pantalla a l’hora de menjar. Tant si val l’edat que tinguin. De fet, diria que d’ençà un temps cap aquí observo una tendència a cada vegada començar aquesta pràctica amb nadons més petits. Em sap greu si algú s’ofèn, de debò, però m’horroritza aquesta escena.

Menjar és un acte social i com a tal els infants n’han d’aprendre. Crec que molts adults han oblidat aquest fet i s’han limitat a considerar el menjar com un sinònim d’engolir. Estic convençuda que alguns pares preferirien trobar una pastilleta màgica que poguessin donar als nens i que els assegurés que només així cobrien totes les necessitats nutricionals bàsiques. Quin descans! Deixar de lluitar, de barallar-me perquè mengi verdura o peix... I ho dic amb aquesta cruesa perquè ben bé és així com molts es senten però per mi no hi ha nens bons o mals menjadors. És una fal·làcia. Hi ha maneres adequades o no d’oferir el menjar des de petits.

Posar a un nadó de 9 mesos a la trona amb l’Ipad davant veien en Pocoyó mentre l’adult que és amb ell li en tafona cullerades a la boca és el recurs “fàcil” i més efectiu a curt termini. És el camí que escullo perquè no tinc temps d’anar al seu ritme de menjar, de donar espai perquè agafi amb els seus ditets el menjar i se’l miri, se’l remiri, el tiri al terra, se l’escampi per la cara, l’olori, se’l posi a la boca, se l’empassi (o no)... I si, funciona. I tant que funciona. Perquè si considero el menjar com un acte d’empassar aliments sense sentit he aconseguit l’objectiu que tenia. Però això té una doble cara. No estic projectant cap aprenentatge en els infants. No els deixo descobrir ni decidir. Perquè si escullen allò que jo no vull que escullin s’inicia la tasca de respectar la seva opinió, de dialogar, d’escoltar, d’empatitzar i no sempre estic preparat...

Els pares, tenim por que els menuts escullin i decideixin què o quant volen menjar. I no hauria de ser així. Em trobo a consulta nens grans de més de 8 anys que tenen una alimentació excessivament restringida (5 plats de varietat, tot triturat, adornant els sabors amb salses i additius...) i preocupant. Quan començo a investigar quins hàbits de menjar hi ha a les cases, i no només en la actualitat, sinó des de nadons, em trobo amb frases com “tenia que tapar-li el nas perquè obrís la boca, li fem tot triturat perquè sinó no s’ho menja, li fem un menú especial per ell, menja davant la tele i nosaltres més tard, ha de posar salsa de tomàquet a tot perquè sinó no li agrada...” Aturem-nos un instant i reflexionem com hem arribat fins aquí. No culpabilitzem els nens. Ells són el fruit d’allò que han viscut. Si les primeres vegades que li posava de menjar bròquil em feia cara de fastig i l’escopia, o si es negava a menjar, què feia jo? Li cuinava una altra cosa? L’obligava a acabar-se el plat? L’enganyava dient que no era bròquil? Disfressava el seu gust amb salsa? No li tornava a posar bròquil? Iniciava el xantatge (si et menges el bròquil tindràs gelat de postres...)? O li deixava veure la tele mentre li donava jo el bròquil ara que no se n’adonava? Cadascuna de les decisions que he pres ha anat construint la relació i la vinculació emocional que tenen els nens amb l’alimentació. Sempre som a temps de canviar les coses. I ara pensem, gaudim menjant amb els nostres fills? Si la resposta és no, hem de pensar que sempre som a temps de canviar les coses, els hàbits i les rutines.

Volem recomanar-vos unes lectures adients i segur que conegudes per molts:

-Mi niño no me come, -Mi niño no me comepublicat pel pediatra Carlos González amb l’editorial Temas de Hoy.

-Se me hace bola d’en Julio Basulto de l’editorial DeBolsillo Clave.

També podeu trobar-nos a www.sompares.com, Facebook i Twiter i ara també Instagram.