Les mans del papa

El meu pare té unes mans grans. De petita recordo que em fascinaven. Eren grosses i càlides alhora. M’agafava i em feia sentir petita i protegida, com si dins d’aquelles mans no pogués passar-me cap mal. Són unes mans de treballar sempre i de fer-ho moltes hores. Estic segura que si li preguntés pensaria que no ha estat amb nosaltres tot el temps que ha volgut per la feina, però si m’ho preguntessin a mi discrepo molt d’aquesta sensació. Perquè el papa sempre ha estat aquí, o almenys m’ho fa sentir així. Recordo com m’alçava a l’aire de ben petita i em deixava anar, on durant uns 3 segons eterns em feia volar. Recordo aquells matins de reis que es passava mil hores muntant el playmobil per nosaltres. És un despistat entranyable. De fet, si li féssim un test sobre dates importants i aniversaris crec que encertaria més aviat poquetes preguntes. Però si recordo que a vegades, sense cap motiu oficial, tornava a casa i em regalava una nina, un pianet, una flor… no perquè toqués regalar-me res sinó perquè simplement ho sentia així. Perquè el papa em demostra que m’estima a la seva manera. Potser no em diu que m’estima amb paraules però si ho feia quan s’aixecava a les 5 del matí per dur-me a agafar el tren, quan s’oferia per fer de xofer infantil tot i estar jugant el seu Barça, quan em deixava el seu cotxe tot i la meva poca traça conduint, quan m’escolta i no em jutja, quan em recolza malgrat que pensi que no sempre encerto i ara sobretot quan fa d’avi. Tinc la sort de tenir un pare de mans grans i cor gegant.