Criatures 14/03/2011

L'autonomia de centre

7 min

No hi ha dubte que el funcionament d’una escola ha de tendir a adaptar-se a la tipologia dels alumnes que té. No es pot aplicar un mateix sistema, posem per cas, en un centre situat en una ciutat residencial de 10.000 habitants, pròxima a Barcelona però fora de l'àrea metropolitana, amb alumnes de famílies on l’atur és minoritari i el nivell cultural de les famílies està per damunt de la mitjana que en un altre que es trobi en un barri deprimit d’una ciutat gran. Ni tampoc es pot treballar igualment en una escola rural que funcioni, per exemple, amb només tres o quatre aules, amb alumnes d’edats diferents a cada classe. Naturalment, cal trobar una fórmula que tendeixi a la diversificació dels projectes educatius, dels currículums i de les metodologies, una fórmula que permeti a cada equip de mestres adaptar-se a les necessitats dels seus alumnes, una fórmula, en definitiva, que aporti utilitarisme al tipus d’educació que s’imparteix, tenint sempre en compte les característiques de l’alumnat amb el qual s’ha de treballar. La recepta que s’ha donat fins avui a l’escola sostinguda amb fons públics és, naturalment, l’autonomia de centre, concepte altament celebrat pels seus partidaris, crec que molt majoritaris entre els professionals de l’educació, que anhelen, com més millor, i amb la millor de les intencions, tenir les mans deslligades per deixar anar la seva creativitat i poder enginyar estratègies, sistemes i funcionaments alternatius, metodologies i recursos d’allò més variats per tal d’arribar a un model d’escola funcional que resulti alhora atractiu i eficaç per als nens. Per això, l’autonomia que el Departament concedeix als centres, els sembla sempre massa curta. Els resultats obtinguts fins ara, però, a parer meu, lamentablement no aconsellen gaire continuar transitant el camí de l’autonomia de centre perquè, per molt que en una determinada escola —que no dic que no pugui existir— se n’hagin sortit i hagin bastit un funcionament compacte que realment serveixi (normalment al voltant d’un equip directiu convençut i treballador i que es desvirtua quan aquest equip plega), n’hi ha cent on no s’ha passat d’un anar d’un cantó a l’altre a batzegades i d’un decidir i desdecidir eternament, un cop i un altre, coses que ja s’han decidit i desdecidit dotzenes de vegades. I és que no diré pas que tot estigui inventat perquè no és veritat —hi ha moltes coses per inventar encara—, però, en canvi, tinc l’absoluta certesa que no tots som capaços de ser inventors. És més, crec que d’inventors que valguin la pena, n’hi ha més aviat poquets. I, per tant, és molt difícil que cada claustre de professors arribi a consensuar una manera compacta d’actuar i que, a més, aquesta manera d’actuar sigui tan original i tan genial a cada centre que justifiqui l’existència de tanta diversificació de les maneres de fer. I és difícil perquè hi ha molts condicionants que fan impossible que l’autonomia de centre sigui una eina eficaç per a fer front a la diversitat. La primera raó és la inestabilitat dels equips de mestres que formen els claustres, que unida a l’escassa autoritat que tenen els equips directius, impedeix que qualsevol iniciativa particular sigui aplicable de manera rigorosa a mitjà o a llarg termini, i segons com, ni tan sols a curt termini. I això, en cas que hagi estat possible arribar a un acord. Perquè aquest és també un punt important. Les diferents sensibilitats i les diverses maneres de fer i de percebre la realitat que convergeixen en un mateix claustre de professors fan que l’entesa sigui molt difícil o simplement impossible, de tal manera que, al final, sempre triomfen unes postures en detriment d’unes altres, cosa que, normalment, provoca frustració en els perdedors. I, a parer meu, serà molt difícil que aquests apliquin les propostes que han reeixit amb la il·lusió i el rigor necessaris, no tan sols perquè no hi creuen del tot, sinó també, probablement, perquè poden percebre-les com la imposició d’uns iguals que no veuen professionalment més legitimats que ells mateixos i poden no acceptar queels seus punts de vista prevalguin per damunt dels propis. Però és que, a part de totes aquestes dificultats, que moltes vegades són capaces de generar aspres tensions i frustració en una part de l’equip de mestres, l’experiència ens diu que allò que semblava ideal en el moment de decidir-ho deixa de semblar-ho al cap d’un temps i cal sotmetre-ho constantment a revisió, amb la qual cosa, a les escoles, mai no es té la sensació de treballar en una direcció concreta, i el resultat sol dibuixar una línia més o menys erràtica. Per bé o per mal, n’he vistes moltes, d’escoles, i naturalment —ja ho he dit més amunt—, hi ha excepcions, però en general, en opinió meva, les coses són així en un altíssim percentatge de casos. Hi ha cap mestre, per exemple, que recordi gaires coses que hagin pres cos de manera prou consistent en la manera de fer d’una escola pública? Coses, vull dir, que singularitzin de veritat un centre i, a més, serveixin de manera eficaç a l’objectiu comú d’educar criatures. Les podríem comptar amb els dits de la mà: la majoria han de ser revisades al cap d’un, dos o tres anys perquè les persones canvien, se’n van, arriben, i aquest moviment constant s’emporta i porta també punts de vista i maneres de fer, amb la qual cosa les escoles funcionen sempre amb una provisionalitat desesperant, que paradoxalment, no permet que prengui cos un veritable projecte educatiu. La quantitat de feina que genera definir un projecte educatiu seriós només se la pot imaginar qui ha passat per l’experiència. I és una feina que sol ser poc útil, en primer lloc, perquè com ja he dit, s’ha de sotmetre a revisió amb més freqüència que no seria desitjable, però també perquè el feble sistema de relacions jeràrquiques que s’estableix a l’escola pública fa possible que allò que s’ha decidit es vagi oblidant a poc a poc i que la pràctica es vagi distanciant cada cop més de la teoria que s’havia definit en un primer moment. A més, moltes escoles, a causa de l’allau de feina que ha de sortir cada dia, o bé simplement perquè l’equip que ha de redactar el projecte educatiu no sap com posar-s’hi,opten per copiar o adaptar altres projectes de centres que coneixen, amb la qual cosa la utilitat de l’artefacte que en surt és, si més no, altament qüestionable. L’autonomia de centre —això, sí—, tan popular entre una majoria de docents, és fàcil de vendre per part d’unes autoritats educatives que solen defugir prendre les decisions difícils, que no són rendibles electoralment; però des de les escoles i també des de la societat, com a usuaris, crec que hauríem d’exigir-los que fessin la seva feina i exercissin la seva autoritat com els correspon. Lògicament, no proposo substituir l’autonomia de centre per no res. La nostra societat és diversa i exigeix que el sistema educatiu hi estigui preparat i sàpiga fer front als reptes que imposa aquesta diversitat. Però és que l’autonomia de centre, tal com s’entén avui, a la pràctica, no depèn ben bé de la diversitat de l’alumnat, sinó també de la diversitat de maneres de fer i de concebre el món que tingui cada un dels membres del claustre de professors que, ocasionalment, hi hagi al centre en el moment de redactar-ne el projecte educatiu. Fins i tot, podria ser que dues escoles, situades una a dos-cents metres de l’altra, amb un tipus d’alumnat idèntic i unes característiques semblants, tinguessin dos projectes educatius radicalment diferents, fruit dels diferents punts de vista dels respectius claustres de professors. I, davant d’una possibilitat com aquesta, em fa l’efecte que, com a mínim, hauríem de mirar-nos l’autonomia de centre tal com la tenim concebuda, si més no, amb una certa recança. No seria molt més assenyat que el Departament d’Ensenyament encarregués a professionals i tècnics amb experiència fer una tipificació rigorosa de les escoles de Catalunya en virtut de la qual obtinguéssim cinc, sis, set o vuit tipus d’escola —o nou o deu...; el nombre que fos— i, a partir d’aquí, planifiquéssim funcionaments adequats una mica més tancatsper a cada un d’aquests models? Això donaria estabilitat i permetria, a més, dissenyar-hi plantilles idònies, adscriure-hi els mestres en funció dels seus interessos i, sobretot, en funció de les seves aptituds, establir currículums i horaris específics, adaptar els espais i la dotació de recursos a les necessitats d’un determinat funcionament, etc. I, de passada, els mestres adscrits a un claustre sabríem a què atenir-nos i no hauríem d’anar canviant constantment allò que nosaltres mateixos hem decidit. Naturalment, s’automatitzarien tot un seguit de maneres de fer que donarien criteri i confiança al mestre a l’hora d’actuar i de decidir davant d’un problema concret. És evident que el Departament hauria d'avaluar aquests funcionaments cada cert temps i introduir-hi les esmenes que considerés necessàries, però no seria ni de bon tros amb la freqüència amb què ho hem de fer ales escoles actualment; i, sobretot, hi guanyaríem que els mestres podríem dedicar el poc temps no lectiu de què disposem a programar, a pensar activitats per als diferents ritmes d’aprenentatge que tenim a classe, a rebre pares, a atendre individualment nens que ho requerissin i a tot un seguit de tasques que són veritablement la nostra feina i que ara no podem fer del tot ben feta perquè hem d’emprar aquest temps en estèrils debats sobre si és millor aplicar el programa d’anglès del cicle inicial a primer i a segon o només a segon, si fem educació per a la ciutadania a cinquè o a sisè, com utilitzem la sisena hora o si els invertebrats s’han d’estudiar a tercer o a quart de primària. O sobre coses molt més complicades, com ara el reglament de règim interior o el projecte lingüístic, que, a més, per cert, sol quedar inútilment desat en un calaix. Us imagineu el temps que ens quedaria per a fer la nostra feina ben feta si tot això ens ho donessin ja fet, naturalment, amb un criteri professional i rigorós que tendís a la diversificació? I, en qualsevol cas, voleu dir que, per molt malament que ho fes el Departament, no seria capaç de fer-ho, com a mínim, tan bé o tan malament i tan funcional o tan poc funcional com quan ho fem cada claustre a la seva escola? Ho sento però em resisteixo a creure que totes les escoles de Catalunya siguin tan diferents les unes de les altres com perquè cadascuna necessiti un model diferent i exclusiu i que no siguem capaços de trobar una manera útil de classificar-les d’acord amb uns paràmetres que les agrupi i ens permeti, als mestres, dedicar-nos més a allò que sí que sabem fer de veritat, que és ocupar-nos dels nens el més individualment possible. Perquè, d’aquests, sí que no n’hi ha dos d’iguals i mereixen tota la nostra atenció. Pensem-hi quan reclamem més autonomia de centre...

stats