Benvolguts diacrítics, adéu, (o adeu)

Una versió d'quest article va ser publicada al diari El 9 Nou el dia 11/11/16 La reforma ortogràfica ratificada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (SF) el proppassat 24 d’octubre ha estat objecte de controvèrsia entre lingüistes als mitjans de comunicació del país. Sobretot, per l’eliminació de la immensa majoria d’accents diacrítics. Fins i tot, persones alienes al camp de la lingüística s’han llançat a dir-hi la seva com a simples usuaris. Uns han posat el crit al cel. D’altres ens ho hem pres amb més calma, però no he llegit ningú independent que en fes una defensa a ultrança. A parer meu, els diacrítics són tots prescindibles. No pas uns quants. Tots. L’anglès, l’alemany, l’holandès i moltes altres llengües no en tenen ni un i això no ocasiona cap problema. De fet, en català, hi ha moltes formes homògrafes que mai ningú ha intentat diferenciar amb l’ús de diacrítics. En voleu exemples? Mireu: El seu fill sempre seu a l’esquerra, a la seu del partit; L’avi sol prendre el sol tot sol. La llet, te la prens amb te; Els qui guanyeu un sou tan baix, sou pobres; Això que feu és encastellar-vos dins un feu; Son germà és més sa que sa germana. Aquesta deu ser la moneda de deu cèntims; Als nens, quan són grans els surten grans a la cara; No els agrada dur el coll dur; Si em moc, em caurà el moc del nas; L’ocell beu amb el bec, però jo bec amb els llavis; Fa temps que fa mal temps; Ric perquè sóc seusol soltesoufeusadeugransdurmocbectempsRicricEn voleu de dues síl·labes?: No el mena cap mena d’ideologia; La Lluïsa cova el refredat dins la cova; Volen veure com volen les àligues. Poden els arbres tan arran com menacovaVolen volen PodenpodenDe tres?:Les noies que venien Aquesta n’és una petita mostra ni de bon tros exhaustiva. Se’n podrien posar molts més exemples semblants en què mai ningú ha trobat a faltar un diacrític perquè les possibles confusions són, efectivament, molt poc freqüents i, en tots els casos, fàcilment evitables gràcies al context i a la intel·ligència humana. Per tant, jo diria que, des del punt de vista lingüístic, l’eliminació de diacrítics no suposa cap dificultat, ja que representa la simplificació d’una norma ortogràfica que, com em sembla que es pot deduir de la breu llista d’exemples de més amunt, és arbitrària i prescindible i, per tant, no comporta una pèrdua de genuïnitat ni empobreix la llengua, perquè el parlant disposarà del mateix nombre de paraules de què disposava. De fet, fins i tot, em sembla innecessari haver-ne conservat uns quants, malgrat els arguments esgrimits per la SF, que em semblen poc consistents. Una altra cosa és si la reforma és pertinent des del punt de vista pràctic. Estic segur que, dintre d’uns quants anys, ja ens haurem acostumat a la nova normativa i que l’ortografia dels usuaris del català serà tan defectuosa com ho és avui, però no pas més. Almenys, no pas per aquesta causa. Ara: mentrestant, la reforma produirà una confusió considerable. I també actituds de rebuig d’usuaris i professionals que seran refractaris a la nova normativa i es negaran a aplicar-la, cosa que pot provocar dispersió, que és el que menys necessita una llengua en situació de feblesa, com és ara la catalana. I això, sense comptar amb els problemes que es poden presentar, per exemple, en els mons escolar i editorial. És cert que, quan la reforma entri en vigor (probablement a finals de novembre), s’establirà un període de tolerància de quatre anys durant el qual es permetrà una certa laxitud en l’aplicació de la norma. I també és veritat que probablement s’autoritzarà indefinidament l’ús dels diacrítics ara eliminats quan, en una determinada frase, es pugui produir una veritable confusió, com pot passar en el poema de Mn. Agustí Bernaus, que, naturalment és un text ja fixat en què, a propòsit d’unes pageses que van a comerciar al mercat, l’autor escriu Mes si vénen i no venen/llavors se’n van rondinant i altres versos que juguen constantment amb les paraules ‘vénen’ i ‘venen’. Esmento el cas perquè el poema, darrerament, s’ha fet més popular, arran de la decisió de la SF. En definitiva, no sé si valia la pena introduir una reforma que ningú no havia demanat, però, en qualsevol cas –i això sí que em sembla que ens ho hem de prendre seriosament perquè ens hi juguem molt-, quan entri en vigor, cal acatar-la per molt incòmoda que ens pugui arribar a ser. No podem permetre que qualsevol professional de la llengua decideixi, pel seu compte, desobeir l’autoritat de l’Acadèmia. No oblidem que està integrada per lingüistes de reconeguda solvència i total fiabilitat. I s’ha d’acatar perquè qualsevol llengua moderna homologable ha de disposar d’un estàndard assumit per tothom i que hi doni cohesió i unitat, sobretot en el cas del català, que ha sofert intents diversos de disgregació: primer, amb els agressius embats del blaverisme lingüístic valencià, després, des de les Balears, a través del gonellisme més regionalista i, finalment, gràcies al moviment que, en les dues darreres dècades del segle passat, es va anomenar light i que pretenia restringir l’estàndard a la variant barcelonina, casualment, la més permeable a les interferències del castellà, sense oblidar els lamentables invents del LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental) i el LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees del Pirineu i el Prepririneu), que sortosament, han caigut en l’oblit pel seu propi pes. Amb quins arguments rebutjarem totes aquestes iniciatives aberrants o d’altres que en puguin sorgir si ens manifestem disposats a ignorar la normativa que estableix la nostra Acadèmia, tan sols a causa d’un conservadorisme estèril que, dintre d’uns anys, indubtablement, ens semblarà d’allò més ridícul i obstruccionista?