M'obres la porta?

A mig curs, a mig gas

Zoom

A vegades, en alguns moments del curs, molts docents notem proper l’alè de l’estrés , un concepte que ens serveix per descriure uns símptomes amb denominador comú: el cansament.

Quan es traspassa la frontera de la meitat de curs tot allò de positiu i de negatiu de l’any lectiu ja ha quedat molt definit i si hi ha relacions a l’aula que no s’han acabat de travar bé, difícilment se’ls dóna ja la volta. És un moment en el que ens instal.lem en una certa resignació davant el reptes diaris perquè les nostres bateries ja no ens carreguen d’energia amb la mateixa força que ho feien a l’inici de curs. En aquestes alçades de curs hem corregit molt, hem vist molts pares, hem parlat molt amb els nostres alumnes i allò que havia de canviar ja ha canviat, però algunes altres coses s’han enquistat. Les que s’enquisten ens provoquen sensació d’impotència i de vulnerabilitat. Hem d’acceptar que tot no ho resoldrem.

Aquests moments hi són cada any i jo prefereixo reconèixer-los perquè això em permet prendre consciència de la meva realitat i buscar estratègies per recarregar-me de nou les piles.

La feina docent requereix d’una capacitat normalment poc associada a aquesta professió però que personalment la considero fonamental per al bon exercici de la mateixa. M’estic referint a la resistència. La resistència entesa com a una de les capacitats físiques bàsiques que ens permet dur a terme un esforç o una dedicació durant el major temps possible. Fer de mestre o de professor amb el compromís i rigor necessaris vol dedicació i esforç. Podem tenir moltes qualitats òptimes per a l’exercici de la docència que si ens falla la resistència tot se n’anirà en orris. Si a l’inici de curs s’aboca tota l’energia de cop sense tenir en compte que ens cal guardar reserves, ens podem trobar ben bé que a mig curs ens quedem sense gas ni oxigen i hàgim de tirar amb un filet d’energia la resta dels dies que ens queden d’aquell any

I aquesta no és una qüestió menor : acabar bé un curs depèn en gran part de la manera com gestionem els moments en els que l’energia flaqueja i aprendre a fer-ho hauria de ser assignatura obligada per a tot el professorat. El benestar físic i psíquic docent és fonamental per a exercir amb garanties l’educació de tot l’alumnat . Ser professors saludables hauria de ser una aspiració personal i col.lectiva . En bona part aquesta qüestió rau en conèixer els temps i les dosis de resistència personal que cada moment del curs requereix. Dedicar un espai de temps a saber-ho i a conèixer-ho estalviaria moltes baixes de malalties originades per l’estrés o l’esgotament. Que aquest fet fos pres en consideració per part dels nostres gestors seria una mostra de reconeixement i valoració de la dimensió col.lectiva del nostre sector professional.

La doctora Ginny Whitelaw , experta en lideratge, afirma que la millor manera de controlar la nostra energia és encenent-la i apagant-la. L’estrés constant porta al sistema a habituar-se i a deteriorar-se amb el temps. L’energia sempre passa a través del cos i hem de fer alguna cosa físicament renovadora. Afegeix que quan l’energia està alineada cap a una visió o intenció està millor enfocada i esgota menys. La seva proposta és la de passar de la tensió- que estancada és l’origen del problemes- a l’extensió , que seria la realització física del moviment per a què enlloc de suportar les situacions les poguéssim transformar. Acompanya les seves propostes d’exercicis facilitadors basats molts d’ells en la respiració: la inhalació i l’exhalació , els dos moviments essencials del nostre ésser, de la mateixa vida . I des d’ells ens renovem.

Cuidar la nostra resistència, la nostra energia i dominar la gestió del nostre cansament és cuidar també l’energia, l’entusiasme i la motivació dels nostres nois i noies. Ni més ni menys...

“La millor manera d’escapar-se d’un problema és resoldre’l” Brendan Francis.