Esgotament docent?

S’acaba un nou curs, com sempre intens, explosiu, esgotador i amb la vella sensació que moltes coses podrien haver estat diferents o haurien d’haver estat diferents. Aquest ha estat el curs en el que hem viscut per primera vegada la mort d’un company de professió dins l’aula , un fet esfereïdor del qual n’hem volgut parlar poc i reflexionar-lo menys. Com a comunitat afectada, no hem afrontat una mort dolorosa. Resignadament l’hem acceptat com un fet inevitable i la rutina ens ha portat a sobreviure amb millor o pitjor fortuna els nostres petits o grans patiments diaris i arribar més o menys sans i estalvis a final de curs. Durant l’estiu recuperarem forces i engegarem de nou el setembre amb les piles mitjanament recarregades per sostenir un nou curs. Un qui dies passa anys empeny poc edificant. Amb la mort de l’Abel hem mostrat fora el que de portes endins vivim de fa temps: som un col.lectiu resignat que ha normalitzat múltiples i diversos senyals d’alarma sense que això hagi fet moure pràcticament gens el sistema. Hem perdut capacitat d’influència sobre els nostres representants polítics i la comunitat perquè el món ha seguit girant igual malgrat anar augmentant els petits incendis diaris. Dins les aules una part important dels nostres alumnes s’hi ofeguen, no aguanten la nostra oferta de coneixements per la qual hem estat formats. Coneixements que considerem bàsics per a l’alfabetització i comprensió d’una realitat que ells ara no senten seva. Certs tipus d’agressivitat o violència entre iguals o entre alumne i docent, la desafecció de bona part de l’alumnat per l’aula, l’allunyament progressiu entre l’aprenentatge significatiu i els programes oficials van posant en evidència l’esgotament dia rere dia del sistema educatiu actual i està donant forma a nous analfabetismes. Un esgotament que pateix directament el col.lectiu docent sense saber però, com liderar el canvi necessari. Al marge d’excepcions molt lloables, en la majoria dels casos estem donant respostes apagafocs i posposem el debat de fons. Dels nostres alumnes sabem que es beuen el temps davant les pantalles i que la seva capacitat d’abstreure-s’hi passa per damunt de la capacitat d’atenció i escolta. Es beuen el seu temps en models i referents que fan de la seva vida una cridòria eixordadora a voltes violenta potser tapant el crit del buit existencial. Temps que els passa líquidament sense qüestionar-se , sense preguntar-se perquè la pregunta obliga a pensar sobre un mateix i això requereix energia i potser a vegades fa mal. Vides que van modelant-se amb graus diversos d’autonomia emocional, però entre les que augmenta un grau baix de tolerància a la frustració i a un augment de la seva pròpia vulnerabilitat. Posar pensament entre l’acció i la reacció és un pas altament complex en aquestes condicions i de tant en tant, exploten. Prou que ho hem vist enguany. Els docents, a banda de constatar aquestes realitats, hem de saber-les explicar en la seva justa dimensió. Saber fer conscients al nostre entorn que determinades situacions estan condicionant molts futurs i davant d’això calen noves actuacions. Però aquest paper no es pot fer des de la resignació, s’ha de fer des del que se sap protagonista d’un canvi que no pot esperar. S’ha de fer des del propi reconeixement del que se sent agent de transformació. I això vol dir recuperar l’autoestima docent. Sentir-se part d’una tasca important que ara necessita reajustar-se perquè s’han reequilibrar objectius i necessitats. Hem d’agafar les regnes per avançar cap a l’aprenentatge significatiu de veritat, capaç d’atendre l’enorme casuística actual sovint mal atesa, en terra de ningú. Hem de guanyar una nova credibilitat segurament més crítica i més activa davant els reptes que tenim davant. Però necessitem a tothom i ho hem de dir ben alt i ben clar. És una petició que encobreix un oferiment: amb tothom, nosaltres ho podrem fer millor.