Criatures 30/01/2015

Documentalejant

3 min

Divendres passat es va estrenar un documental als cinemes catalans d'aquells que haurien de ser obligatoris a totes les escoles. Es tracta de "Camí de l'escola" (Sur le chemin de l'école), una pel·lícula de Pascal Plisson de l'any 2013, que explica com és el camí que han de fer fins arribar a l'escola quatre nens de diferents parts del món: en Jackson de Kènia, la Zahira del Marroc, en Carlito de l'Argentina i en Samuel de l'Índia. Quatre nens que permeten explicar quatre realitats semblants: les dificultats que troben moltsnens per anar a l'escola i com, tot i aquestes, ells fan el camí i no perden les ganes d'aprendre. No l'he vist. Em feiapor anar al cine a veure-la amb les nenes perquè quan hem vist algun documental ha sigut a casa i l'hem pogut anar comentant i, evidentment, al cine no ens posarem a xerrar. Per sort una amiga m'ha deixat el DVD i aquest cap de setmana podrem veure-la tranquilament, parant-la i comentant-la.

Quan vaig comentar que m'estava pensant de dur les nenes a veure-la, hi va haver amics que em van dir que no, que nens i documentals potser no eren un bon tàndem. Com a molt algun de natura. Però per què no? Per què els hem de restringir les pel·lícules a dibuixos animats i a alguna pel·lícula infantil? Hi ha documentals dels anomenats socials, molt ben fets i que tracten temes que els poden arribar, que poden entendre perfectament i que donen a peu a xerrar sobre temes tan diversos com us pogueu imaginar. Aquí us n'apunto un parellque a mi m'agraden especialment, són documentals amables, per passar una bona estona en família. Per si us animeu. - Bebès: (Bébés, Thomas Balmès, 2010). Comencem pels més menuts. Bebès és un documental francès que segueix el primer any de vida de quatre bebès que viuen a llocs ben diferents: Califòrnia, el Japó, Mongòlia i Namíbia. Ja veieu que l'estructura a grans trets és similar a la de Camí a l'escola. No té narrador i això permet anar xerrant tranquilament mentre la veus. Als nens els agrada molt, riuen i els estimula a preguntar com eren i què feien ells de petits. I a tots ens fa adonar que, arreu del món, els bebès fan el que fan de fer: plorar, menjar, dormir, descobrir el món, posar-s'ho tot a la boca (ja sigui una pedra o un CD) i, evidentment, créixer. Podeu trobar-la en DVD, o llogar-la a Filmin i a l'ARA Films, entre d'altres llocs. Edats recomanades: a partir de 4 o 5 anys ja pot donar joc.

- Ser i tenir (Être et avoir, Nicolas Philibert, 2002). Una escola rural francesa amb una sola classe. Una vintena de nens d'entre 4 i 11 anys i un professor amb un grau de dedicació extraordinari, d'aquells inoblidables que tots ens hem trobat (o ens hauríem d'haver trobat) en algun moment de la nostra vida. Un any escolar, una autoritat tranquila, el descobriment a través de la natura, l'aprenentatge transversal, els grans que tenen cura dels menuts, els menuts que admiren i segueixen els grans... Una autèntica meravella es miri per on es miri. Aquí és més difícil anar parlant perquè els nens de la pel·lícula parlen i ens podem perdre alguna frase memorable, però molt recomanable per ensenyar als nens com són altres models d'escolai com els altres nens aprenen igual que ho fan ells, embrutant-se les mans i fent sumes. En DVD només la podeu trobar en versió original o en anglès, segons tinc entès en castellà està descatalogat. També es pot llogar a Filmin. Edats recomanades: aquesta ja per més grans, a partir de 7 o 8 anys.