El regal

L’escola on duc el petit dels tres menors d’edat que tinc a càrrec (MEC), i on també van anar els seus germans grans, és la meva escola, la mateixa on vaig anar jo de petita. Quan hi vaig portar els MEC veníem d’un altre centre i vaig voler que hi entressin amb bon peu, convençuts. Com que tot plegat va coincidir amb un sopar de retrobada dels meus excompanys de classe i una vista prèvia a l’escola, vaig confabular-me amb els meus amics. A la visita m’hi vaig endur el MEC número 1 i el número 2 i mentre rondàvem per passadissos, fèiem l’animal pel gimnàs, i sèiem i rèiem a les taules, tothom els cantava les excel·lències de l’escola i la sort que havíem tingut d’haver-hi anat a petar. Els meus fills, en sortir, em suplicaven de genolls que els hi apuntés, i jo em vaig fer la desmenjada i els vaig deixar anar un: “Ja ho veurem”.

Jocs Florals

Han passat els anys i els cursos i puc explicar que l’experiència ha sigut molt bona. I a sobre, aquest any l’escola m’ha sorprès amb un regal inesperat i m’ha dedicat els Jocs Florals. Quan la Marissa, la mestra encarregada de coordinar els actes de Sant Jordi, m’ho va comunicar, de primer vaig pensar que no ho havia entès bé, i quan m’ho va tornar a repetir i ja vaig veure que anava de debò, he de confessar que em vaig posar a plorar com una magdalena. El meu ofici, com tants d’altres, té un futur incert i com tanta gent estic en crisi permanent. I poder rebre el reconeixent de les persones que t’han format, que et diguin que allò que fas els importa, em va emocionar. En fi, que sóc mediterrània, i m’apassiono i crido, però també m’emociono i ploro sense complexos.

Per això m’he passat dos dies anant a tots els cursos, des dels més petits de P-3, fins als ganàpies i preadolescentis comunis de 6è, per explicar-los el meu ofici, respondre a preguntes, i crear entre tots un conte conjunt, i també he assistit a l’acte de lliurament dels Jocs Florals del dia 23. Ha sigut una marató intensa que m’ha fet sentit com una Shakira de les lletres, perquè per tot arreu on passava hi havia nens i nenes clavant-se cops de colze per avisar-se: “L’Anna Manso!” I no només a l’escola. De fet ja fa mesos que a totes les classes hi ha penjada la meva biografia i fotos de les portades dels meus llibres, que també tenen dins l’aula per llegir, i els cops de colze discrets per avisar-se que sóc qui sóc també es produeixen a la cua del forn (“Mira, papa, és ella, és aquella senyora que ha entrat amb el coet al cul”). I per això tinc molta cura a no creuar cap semàfor en vermell i que no se m’escapi cap caguntot! a mig quilòmetre a la rodona de l’edifici de l’escola.

El regal doble

A tot això la gran intriga era saber com s’ho agafaria el MEC número 3. El primer que va dir és que no es presentaria als Jocs Florals per no ser denunciat per abús de posició dominant. Però els mestres el van tranquil·litzar i va escriure el seu conte com si res, i va acceptar no ser guanyador, també com si res, fins i tot amb alleujament. Sé que està content i orgullós de la seva progenitora, i no només perquè m’ho han dit les mestres, sinó perquè la nit després d’acabar les visites amb una xerrada al seu curs, es va colar al meu llit i em va xiuxiuejar a l’orella: “Mama, ets la millor del món”. Jo me’l vaig mirar feliç i li vaig respondre: “No, no, ja saps que no! Jo sóc la pitjor!” I tots dos ens vam adormir abraçats i somrients, com dos babaus.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 2 de maig de 2015