Criatures 18/06/2015

Ser una mare "cutre" encara costa

3 min

Dimarts, 26 de maig, farà cinc anys que vaig sortir de l’armari i em vaig donar a conèixer com la pitjor mare del món. Ho vaig fer publicant una primera entrada al blog que duia (i du) el mateix nom, al portal Criatures, que després es va integrar als portals temàtics de l’edició digital d’aquest diari. Ha passat el temps i alguns canvis i les entrades al blog s’han transformat en aquests articles, en un llibre ( La pitjor mare del món, el manual, de Columna Edicions, i aviat en castellà amb RBA), una secció de televisió (al programa Para todos La 2 ) i aquest estiu fins i tot en una secció de ràdio (al programa Versió RAC1 ).

Qui m’ho anava a dir quan vaig publicar aquell primer article. Es titulava Ser una mare ‘cutre’ costa i era una presentació a manera de defensa de la imperfecció a base de sentit de l’humor. Me l’he tornat a llegir, i cinc anys més tard puc dir que ser una mare cutre encara costa. Seguim envoltats de mil pressions que ens empenyen a creure que cal ser progenitors perfectes i robòtics. I quan surts de la fila la germandat dels progenitors mestretites, aquells experts en sentiment de superioritat o, encara pitjor, de condescendència, t’ataquen de forma implacable. Per això avui em fa il·lusió reproduir aquí aquell primer article i tornar-lo a signar amb la mateixa tranquil·litat i alegria.

El primer article

L’octubre passat va publicar-se a la secció La Contra de La Vanguardia una entrevista amb Lenore Skenazy en què s’autoproclamava “la pitjor mare d’Amèrica”. El seu pecat va consistir a deixar que el seu fill de nou anys anés a escola en metro, tot sol. La policia el va aturar, no es va creure la versió del nen i va trucar a la mare.

Quan la Lenore va confirmar que, efectivament, havia deixat que el seu fill transités sol per Nova York, el policia va insinuar-li que estava exposant el nen als perills infinits que té la ciutat. Des de llavors la dona s’ha convertit en una ferma defensora de la criança dels fills des de la confiança, que proposa que els fem autònoms i tot això.

O sigui… la Lenore feia trampa! Batejant-se com la pitjor mare s’estava penjant la medalla a la mare responsable. I no. El títol és massa llaminer perquè se’l quedi la primera mare estupenda de torn, d’aquelles que alimenten els nens amb escalivada sense que els nens vomitin. Que tenen nens que llegeixen Proust als dotze anys. Que compren pantalons blancs a les criatures amb la ferma convicció que els pantalons continuaran sent del mateix color un dia després d’estrenar-los. O aquells pares -sí, perquè parlo des de la posició de mare perquè sóc dona, però la cosa no va de ser mare sinó de tenir nens a càrrec- que els porten a exposicions i els fills els fan preguntes interessants sobre els quadres que veuen conjuntament en feliç harmonia… Ni parlar-ne!

Ser una mare o un pare cutre costa, i des d’aquí reivindico el títol honorífic de PITJOR MARE DEL MÓN per a les persones terrenals, per a la gent de carn i ossos als quals els falla el desodorant i que alimenten els plançons amb arrebossats i quètxup perquè és la manera més barata de tenir vacances, ni que sigui vacances mentals durant els deu minuts que els nens mengen i, ara sí, fan preguntes interessants sobre el menjar que endrapen conjuntament en feliç harmonia. Parlem-ne.

Lenore, ho sento, però el títol és nostre.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 23 de maig de 2015.

stats