Criatures 19/07/2013

El centre de l'univers

3 min

Fa poc, abans d'acabar el curs, vaig veure un grup de gent al voltant d'un autocar aparcat al carrer. Tot de càmeres immortalitzaven el moment a ritme de photocall , les persones deien adéu a qui fos d'una manera que em va fer témer per la salut dels seus canells, tothom es movia neguitós amunt i avall... A mesura que m'hi acostava em vaig adonar que no era cap club de fans acomiadant-se del seu ídol. Eren pares dient adéu als seus fills que marxaven de colònies. Ara que alguns dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) marxaran de campaments, aviat seré una d'aquestes mares de canell frenètic. Em pregunto si sóc igual d'intensa a l'hora de celebrar fites cabdals de la vida dels fills i si la cobertura mediàtica familiar està a l'altura de les circumstàncies. Fites de la història Al principi ho immortalitzàvem tot, fins que ho vam deixar de fer. Sobretot perquè vam doblar i triplicar la quantitat de MEC i la funció de guardaespatlles va prendre temps a la de paparazzis. Així i tot, sempre hi ha hagut moments imperdibles i l'any s'ha acabat resumint amb el toc d'inici de la Cavalcada i les matinades after-hours de Reis, els Carnestoltes (sobretot si a l'escola o llar d'infants els tunejaven d'albergínia o similar), les desafinades dels aniversaris i, sobretot, les fites de la història escolar i del temps de lleure: festivals, cantades i qualsevol variable de l'art dramàtic, totes les demostracions i competicions esportives, i els comiats i arribades d'excursions i colònies. No som una família amant dels cops de colze per aconseguir un bon primer pla. No és perquè sí que sóc la pitjor mare del món i confesso que si veig algú a la vora que grava amb una càmera HD d'última fornada (i no hi és el pare de les criatures, el responsable de premsa del nostre equip) li demano que enfoqui cap al meu MEC i avall. Fer un seguiment de reality show de la vida dels MEC m'atabala, perquè, a més, la majoria de les gravacions i fotos no les tornarem a veure mai més. I, pel que fa als comiats, només gravem aquells que són importants: la primera vegada, l'última d'aquella escola... I de totes maneres tinc un límit. Aquestes performances infantocèntriques només les protagonitzo si se'n van de casa més de vint-i-quatre hores. I això si el MEC en qüestió és estudiant de primària. Els de secundària em supliquen que només vagi a rebre'ls... o ni això. El petit, però, es queixa. No entén per què no em quedo a dir-li adéu quan se'n va d'excursió. I si li responc que no cal, que només se'n va a vint quilòmetres, ell protesta. Diu que tots els altres pares es queden, tot i que jo sé que no és veritat. Centre de mirades El motiu per no quedar-me és pràctic (feina, coses a fer...) però també de fons. Tinc greus dubtes de si està bé que els fem tant de cas. Amb això no vull dir que ens saltem les portes obertes de piscina, però tampoc cal que comprem una càmera submarina per capturar el moment precís en què es capbussa i li demanem al monitor que faci una foto... I el mateix em passa amb tantes i tantes coses. Però el súmmum del que vull dir ho resumeix la paraula graduació . Vaig saber que no tenia futur entre les mares fans quan em van explicar que en algunes llars d'infants i parvularis celebren petites (però serioses) cerimònies de graduació, i vaig ser feliç per haver-les esquivat. Els fills són el més important per als pares i mares però em nego a convertir-los en el centre de l'Univers. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 13 de juliol de 2013.

stats