La pitjor mare del món

Anna Manso

Manies escolars

He passat per 2 llars d'infants i 4 escoles, prou per haver acumulat força informació i saber que hi ha coses que no m'agraden. No parlo d'errors garrafals, em refereixo més aviat a detalls i foteses, la majoria. Són les meves manies escolars.

No suporto...

No suporto sentir les mateixes cançons i veure els mateixos balls a les mateixes festes de cada any. No aguanto les famílies que, malgrat els avisos insistents, i la visió dels seus fills gratant-se el cap deu minuts seguits, no els despollen i es converteixen en agents actius de la proliferació dels odiats insectes. Porto fatal les sortides d'escola en dies de pluja: aquells cops de colze i la lluita soterrada de paraigües per agafar la millor posició davant la porta ho trobo poc elegant. Tampoc no és del meu grat la inconcreció filosòfica de l'expressió "millora adequadament". I he estat a punt de clavar agulles de vudú quan algun dels MEC ha tornat dient que no li han fet l'examen o no li han plantejat les preguntes que estaven apuntades a l'agenda. Sobretot, perquè després del que va costar amorrar-lo al llibre o als apunts (amenaces, suborns...), la meva credibilitat ha baixat cent enters.

Tampoc no m'agrada

Admeto que fugiria a Tombouctou els divendres que la mestra engega a rodar el meu cap de setmana idíl·lic explicant-me la veritat veritable del que fa algun dels MEC dins el recinte escolar. I també afirmo que estic resignada a gastar-me una fortuna en parells de mitjons per a la classe de psicomotricitat, que, misteriosament, són engolits i no tornen mai. De la mateixa manera, declaro obertament que no m'agraden els festivals escolars de nens petits executant números coreogràfics de Broadway. Que reutilitzaria les agulles de vudú per als pares i mares que es fan un tip de criticar els esforçats membres de l'AMPA, quan tothom sap que mai mouran un cabell del crani per col·laborar-hi. Tot i que vull que quedi en acta que tinc al·lèrgia als bàndols i les guerrilles polítiques al voltant de temes diversos i tan transcendentals per a la vida com la programació de les extraescolars. I amb la mateixa sinceritat explico que no em suporto a mi mateixa quan miro el rellotge i descobreixo que torno a arribar tard per anar-los a buscar a escola, i que no hi puc posar remei. Un fenomen similar a quan em sento lamentar-me perquè em descapitalitzo a base de bolígrafs, retoladors, permanents, carpetes i altres complements estilístics i, de cop, m'adono que estic repetint el mateix discurs dels meus pares, quan es queixaven amargament per la mateixa raó.

També vull dir que trobo odiables les escenes de jeckyllhydisme d'algun dels MEC acomiadant-se amb veueta dolça i mel·líflua de la mestra per passar en qüestió de segons a transformar-se en un petit dèspota exigent de sucre, joguines barates (o no) i rock'n'roll. Les fitxes amb preguntes tontes. Haver de marcar la roba, especialment els mitjons. Oblidar-me de les reunions de classe. O no oblidar-me'n i que la reunió sigui tan emocionant que em passi l'estona escrivint la llista del súper. Que als menús escolars només se serveixi verdura un sol dia, sobretot perquè he de fer de dolenta i embotir-los el verd la major part de les nits intersetmanals... Però el pitjor de tot, el que de debò fa que la pell se'm decori amb taques verdes, són aquell tipus d'escoles que no suporten els pares. I, alhora, aquell estil de pares que no suporten les escoles.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 4 de maig de 2013.