Viure alliberats...

Viure alliberats

Tot just complerts els 80 anys de la mort d'Antonio Machado tinc la necessitat de recordar el bé que ens han fet moltes de les seves frases i avui - en destacar el sentit d'aquest epitafi que il.lustra el post - crec que una faula més moderna pot acompayar la fotografía.

Estarem d'acord que per ser feliços és important no acaparar el que no és necessari, i aquí va el següent per reflexionar:

La faula:

"Un home de negocis nord-americà estava a l‘embarcador d’un poblet coster de Mèxic quan va arribar una barca amb un sol tripulant i unes quantes tonyines molt grosses.

El nord-americà va felicitar el mexicà per la qualitat del peix i li va preguntar quant temps havia trigat a pescar-lo.

El mexicà replicà:

– Només una estoneta.

Llavors, el nord-americà va preguntar per què no s’havia quedat més temps per agafar més peixos.

El mexicà va dir que ja en tenia prou per a les necessitats de la seva família.

El nord-americà tornà a preguntar:

– Llavors, què fa vostè amb la resta del seu temps?

El mexicà contestà:

- Dormo fins tard, pesco una mica, jugo amb els meus fills, faig la migdiada amb la meva dona, vaig cada tarda al poble a prendre unes copes i a tocar la guitarra amb els amics. Tinc una vida plena i ocupada, senyor.

El nord-americà digué amb to burleta:

- Soc un graduat de Harvard i li podria donar un cop de mà. Hauria de dedicar més temps a la pesca i amb els guanys comprar-se una barca més gran. Amb els beneficis que li reportaria una barca més gran, podria comprar més barques. Amb el temps, podria fer-se una petita flota de barques de pesca. En lloc de vendre la seva captura a un intermediari, la podria vendre al majorista; fins i tot podria arribar a tenir la seva pròpia fàbrica de conserves. Controlaria el producte, el procés industrial i la comercialització. Hauria d’anar-se’n d’aquest poble i traslladar-se a Ciutat de Mèxic, després a Los Angeles i finalment a Nova York, on dirigiria la seva pròpia empresa en expansió.

- Però, senyor, quant temps trigaria tot això?

- De quinze a vint anys.

- I després, què?

- El nord-americà va esclatar a riure i digué que això seria la millor part: quan arribi el moment oportú, pot vendre l’empresa a borsa i fer-se molt ric. Guanyaria milions.

• •Milions, senyor? I després, què? •Després es podria retirar. Anar-se’n a un petit poble coster on podria dormir fins tard, pescar una mica, jugar amb els seus néts, fer la migdiada amb la seva dona i anar-se’n a passejar al poble a les tardes a prendre unes copes i a tocar la guitarra amb els seus amics. •Bé, però si això és el que ja faig ara, senyor. Per què haig d’esperar vint anys?"

Per pensar... Per viure-ho... Per alliberar-se i anar lleugers d'equipatge... arribarem més lluny.